Les places del poble

Les protestes contra el govern ucraïnès de Víktor Ianukóvitx s'han concentrat a la plaça Maidan de Kíev. No és la primera revolta popular que pren com a escenari una plaça. De fet, aquests enclavaments han tingut un paper protagonista en nombroses revoltes a tot el món i en la història de diversos països.

Plaça de Tiananmen (Pequín). Abril de 1989. Milers de ciutadans comencen a manifestar-se en contra de la repressió i la corrupció imperant al Partit Comunista xinès. Estan liderats pels estudiants. Demanen millores econòmiques i laborals. El govern xinès opta per suprimir les protestes per la força i envia l'exèrcit a la plaça, que dispara contra els ciutadans que hauria de protegir. Era el 4 de juny de 1989. Algunes fonts parlen de prop de 2.600 morts i entre 7.000 i 10.000 ferits. Els fets van ser condemnats per la comunitat internacional. La repressió xinesa va ser capaç de doblegar l'esperit de Tiananmen, que es va diluir fins a desaparèixer.

Tiananmen és potser la plaça més coneguda i emblemàtica per la massacre que va acollir.

Plaça Venceslau (Praga). Aquest enclavament és rellevant en dos episodis de la història de la República Txeca: la Primavera de Praga i la "revolució de vellut". El país inicia el 1968 una etapa d'obertura política. Durarà només uns quants mesos. L'URSS i els seus aliats del Pacte de Varsòvia envaeixen el país i acaben amb qualsevol aspiració de canvi. L'estudiant Jan Palach es pren foc a la plaça Venceslau per protestar contra la supressió de la llibertat d'expressió i es converteix en un símbol de l'opressió.

Aquesta plaça serà de nou protagonista dels canvis polítics del país dues dècades després en el que es coneix com la "revolució de vellut". Aquí s'aplegaran milers de ciutadans per expressar el seu rebuig al règim i demanar l'inici d'un procés pacífic de canvi que culminarà en la creació de dos estats el 1993: la República Txeca i Eslovàquia.  

Alexanderplatz (Berlín). Novembre del 1989. El bloc comunista comença a ensorrar-se i diversos països obren les fronteres. És el principi del final. Mig milió d'alemanys es concentren a la mítica plaça berlinesa. Ja no tenen por. Demanen el final de la repressió del règim comunista, poder viatjar i una premsa lliure que els representi. Només cinc dies després cauria el mur de Berlín.

Gran Plaça (Bucarest). Desembre del 1989. Els romanesos estan contra l'espasa i la paret. La situació econòmica del país és cada cop més complicada i l'hostilitat dels ciutadans contra Nicolae Ceaucescu és cada cop més gran. El dictador decideix fer-se un bany de masses i organitza una manifestació d'adhesió al règim, a la Gran plaça de Bucarest. La marxa culmina amb un discurs que es retransmet per tot el país.

Les coses no surten com estaven previstes. Durant la intervenció de Ceaucescu, els ciutadans comencen a esbroncar-lo fins que abandona el balcó i escapa de l'edifici, que és assaltat. No va gaire lluny. El dictador i la seva dona són detinguts i després d'un judici ràpid són afusellats. Era el dia de Nadal del 1989. Romania inicia un procés de reformes que acabaria amb la convocatòria d'eleccions la primavera següent.

Maidan Nezalezhnosti (Plaça de la Independència, Kíev). Novembre del 2004. Mig milió d'ucraïnesos es concentren per protestar contra el resultat de les eleccions presidencials, que donen la victòria al candidat pro governamental Víktor Ianukóvitx. Els manifestants denuncien un frau electoral massiu i descarat i reclamen la presidència pel candidat pro occidental, Víktor Iúsxenko. El Tribunal Suprem reconeix les irregularitats. La coneguda com a "revolució taronja" aconsegueix que els comicis es tornin a repetir el 26 de desembre. Víktor Iúsxenko guanya amb el 52% del suport.

Al cap de deu anys, el 2014, la plaça Maidan torna a ser l'escenari d'una revolta contra el mateix Ianukóvitx per les seves aspiracions a acostar-se a Rússia en contra de bona part del sentiment dels ucraïnesos, que reclamen un rumb clarament europeista. L'enrocament de les dues posicions es manté durant tres mesos fins que un autèntic bany de sang que se salda amb una vuitantena de morts acaba empenyent Ianukóvitx a firmar un acord amb l'oposició per asserenar els ànims.

El Zócalo (Mèxic). Juliol del 2006. Milers de mexicans s'apleguen a l'enorme plaça de la capital per expressar el seu suport al candidat a la presidència, Andrés Manuel López Obrador, que ha perdut les eleccions davant del conservador Felipe Calderón. Obrador denuncia frau electoral i reclama que es faci un nou recompte vot a vot. Finalment i després de mesos de protestes, el Tribunal Electoral declara Felipe Calderón guanyador dels comicis per un 0,6% dels vots. Obrador no reconeix el dictamen i anuncia que es tornarà a presentar als comicis del 2012.

Plaça Tahrir (El Caire). Gener de 2011. Agafant embranzida després de la revolta a Tunísia, milers d'egipcis expressen el seu rebuig al govern de Hosni Mubarak, a qui demanen que deixi el poder. Reclamen un canvi a un règim democràtic i poder gaudir de més llibertats. Les protestes tindran un dels seus moments més àlgids en una multitudinària manifestació que té com a escenari la plaça Tahrir, al Caire.