Les graven d'amagat i ho difonen com a porno, l'assetjament a les dones a Corea del Sud
"La meva vida no és el teu porno": un informe de Human Rights Watch denuncia que milers de dones i nenes són víctimes cada any de gravacions íntimes sense permís que les marquen de per vida
Les graven d'amagat i ho difonen com a porno, l'assetjament a les dones a Corea del Sud
Revisió de banys públics, a la recerca de càmeres amagades (Human Rights Watch)

Les graven d'amagat i ho difonen com a porno, l'assetjament a les dones a Corea del Sud

"La meva vida no és el teu porno": un informe de Human Rights Watch denuncia que milers de dones i nenes són víctimes cada any de gravacions íntimes sense permís que les marquen de per vida

Virgínia Arqué Nueno
TEMA:
Violència masclista

Veïns que graven dones i nenes des de terrats i finestres. Companys de feina que posen càmeres als vestidors i als lavabos. Ginys d'espionatge en miniatura amagats en emprovadors de botigues, hotels o lavabos públics. O en escales, per gravar les dones que pugen o baixen amb faldilla. Parelles o exparelles que pengen sense permís imatges íntimes a les xarxes socials o violadors que graven les agressions que cometen.

Imatges no autoritzades que després es pengen a les xarxes socials o en webs de pornografia i arruïnen la vida de les víctimes, per venjança, per plaer o per treure'n un rendiment econòmic.

Són el que s'anomenen crims sexuals digitals, una forma més de violència masclista que pateixen milers de dones arreu del món, cada any, en especial a Corea del Sud. Uns delictes que van en augment gràcies, en part, a la permissivitat d'autoritats i jutges, que hi donen una resposta insuficient i inadequada.

És el que denuncia l'informe "La meva vida no és el teu porno: crims sexuals digitals a Corea del Sud", publicat per Human Rights Watch, que demana mesures més contundents per fer front a aquests delictes i alerta que l'efecte, en les víctimes, és devastador.


Conviure amb el trauma i la por

"Els delictes sexuals digitals s'han tornat tan comuns i temuts a Corea del Sud que estan afectant la qualitat de vida de totes les dones i nenes", explica Heather Barr, codirectora interina de drets de la dona de Human Rigths Watch i autora de l'informe. Per fer-lo han parlat amb desenes de víctimes.

"Les dones i les nenes ens van dir que evitaven fer servir lavabos públics i que sentien ansietat per la possibilitat que hi hagués càmeres amagades en llocs públics o fins i tot a casa seva. Un nombre alarmant de supervivents de delictes sexuals digitals van reconèixer que havien pensat a suïcidar-se".

A la Lee Ye-rin el seu cap li va regalar un rellotge. Ell, casat, se li havia insinuat, però ella l'havia rebutjat. No se'l va posar però se'l va endur a casa i el va deixar sobre un moble de l'habitació. Al rellotge hi havia una petita càmera d'espionatge que enregistrava tots els seus moviments. Els comentaris d'ell a la feina la van fer sospitar i una recerca a Google li va confirmar les sospites. L'espiava dia i nit.

El van condemnar a 10 mesos de presó (una sentència que ha recorregut i encara no ha complert), però ella, un any després, segueix amb depressió i ansietat: "Em va terroritzar, tot va passar dins de casa meva, a la meva habitació. No podia parar de plorar, no podia dormir, necessitava tranquil·litzants per calmar-me".

Les condemnes als assetjadors no són habituals en aquests casos. La majoria se'n surten amb una multa o amb penes menors que no arriben a aplicar-se mai. Les víctimes, en canvi, segueixen necessitant ajuda molt temps després.

La Lee Yu-jung tenia 26 anys quan es va suïcidar. Un company d'hospital la va gravar al vestidor, sense que ella ho sabés, i va penjar les imatges a internet (Reuters)

És el cas de la Jieun Choi. L'any 2018, la policia va trucar a casa seva de matinada, mentre dormia. Era per avisar-la que acabaven de detenir un veí seu, que feia setmanes que la gravava (a ella i 7 dones més de l'edifici), des del terrat. Però només el van jutjar pel seu cas, perquè ella sortia despullada en algunes imatges i les veïnes no. A ell li va caure una multa que no ha hagut de pagar (tot i ser reincident); ella encara té por, fins i tot dins de casa, i se sent permanentment observada.

"Els funcionaris del sistema de justícia penal, homes en la seva majoria, sovint no semblen entendre o acceptar que aquests delictes són summament greus", explica Heather Barr.

"Qualsevol persona que hagi vist alguna d'aquestes imatges enregistrada sense el consentiment de les víctimes en pot haver fet una captura de pantalla i la pot compartir en qualsevol moment, a qualsevol web, des d'on es pot tornar a difondre sense control. Les supervients es veuen obligades a lidiar amb aquests delites durant la resta de la seva vida, amb escassa assisstència del sistema jurídic."

 

Fenomen "molka"

Un total de 6.800 dones van denunciar haver estat víctimes de gravacions il·legals de caràcter sexual l'any 2018. És el que es coneix com a fenomen "molka" (càmera amagada). En un 20% dels delictes sexuals investigats fa tres anys a Corea del Sud hi havia gravacions pel mig.

El 98% dels agressors són homes i el 80% de les víctimes són dones, tot i que també pateixen aquest tipus d'agressions persones gais, bisexuals o transgère.

Els crims sexuals digitals impliquen la captura i distribució d'imatges de formes molt variades. Algunes les han obtingut desconeguts, però d'altres les han gravat amics, parelles, exparelles o companys de feina, sense el consentiment de la víctima. També hi ha casos en què les víctimes han permès que se les gravés o ho han fet elles mateixes, però no n'han autoritzat la difusió en cap moment. També n'hi ha que han estat víctimes de muntatges o d'imatges manipulades i d'altres a qui han gravat mentre eren víctimes de violació, abús o agressió sexual.

Els delinqüents les distribueixen pel propi plaer, per guanyar diners o per fer-los mal: per humiliar-les, atemorir-les, fer-les sentir insegures, destrossar-los la vida o fins i tot tancar-los la porta a oportunitats educatives o laborals, en una societat molt masclista, en què les dones han de respondre encara a una imatge de "puresa sexual".

Masclisme endèmic

Corea del Sud és líder en tecnologies digitals avançades, amb l'índex més alt de mòbils per adult del món i un 99,5% d'habitatges amb connexió a internet. Però també és un dels països més masclistes del planeta. El ràpid creixement econòmic i tecnològic del país després de la guerra de Corea (1950-1953) no ha anat acompanyat de polítiques d'igualtat de gènere ni d'una educació igualitària.

L'informe del 2021 del Fòrum Econòmic Mundial sobre Bretxa Global de Gènere situa Corea del Sud al capdavall de la llista en oportunitats i participació econòmica de les dones en països desenvolupats, en la posició 102 de 156 estats analitzats. Les dones sud-coreanes, a més, estan molt pitjor pagades que els homes (la bretxa salarial està en el 32,5% segons l'OCDE) i fan quatre cops més feines no remunerades que els homes.

El país té també un alt índex de violència masclista: 1 de cada 3 dones ha estat víctima d'alguna agressió masclista i, en un estudi de l'any 2017, el 80% dels homes van reconèixer haver agredit algun cop la parella.

Onada de protestes, l'any 2018, contra els delictes sexuals digitals (Human Rights Watch)


La justícia, una barrera

Les dones i nenes afectades per aquests delictes topen amb molts obstacles perquè es faci justícia. Sovint la policia es nega a acceptar les seves denúncies o actua de forma abusiva (rebaixant la gravetat dels danys, culpabilitzant les denunciants, tractant les imatges sense cap mena de sensibilitat o amb interrogatoris inacceptables). Quan els casos aconsegueixen tirar endavant, a les víctimes els costa molt saber en quin moment judicial estan els seus expedients o que els tribunals escoltin el seu testimoni.

L'any 2019, les fiscalies van desestimar el 43,6% dels delictes sexuals digitals denunciats, en comparació amb el 27,7% d'homicidis i el 19% de robatoris. I pel que a fa les condemnes, l'any passat el 79% dels condemnats per haver gravat imatges íntimes sense consentiment de la víctima només van rebre una multa o una condemna en suspensió. Les reparacions civils, com l'obligació que l'agressor retiri i elimini les imatges i indemnitzi la víctima són difícils d'obtenir i no s'executen fins que es resolen tots els recursos que pot posar l'agressor, i que eternitzen els processos.


El cas de la Kang Yu-jin

Dos mesos després de trencar una relació de quatre anys, la Kang Yu-jin va començar a rebre missatges de desconeguts de caràcter sexual. Un home li va enviar fotos d'ella que s'havien penjat a la xarxa i on hi sortia, explica la víctima "la meva adreça, l'escola on havia anat, on treballava i una foto de la façana de l'edifici on vivia". La seva exparella va confessar que les havia difós ell i es va disculpar, però els abusos no van parar.

Durant mesos van aparèixer centenars d'imatges d'ella a llocs com Tumblr, Twitter, Facebook, Torrent, YouTube, Instagram, Naver Blog, Naver Cafe, Daum blog, Daum Cafe o Google Fotos. Hi va haver homes que es van presentar a la seva feina buscant-la o a l'església on anava amb els seus pares, i d'altres li van missatges per mantenir relacions sexuals. Al final va haver de deixar la feina i marxar també de casa seva.

Canvis polítics, legals, socials i educatius

L'informe demana mesures més contundents per evitar aquests delictes sexuals digitals i també per protegir les víctimes. Entre les mesures que es proposen hi ha una educació igualitària, sense discriminació de gènere ni estereotips masclistes i on no es normalitzi el consum d'imatges íntimes no autoritzades.

També mesures d'acompanyament i suport a les víctimes i canvis legals que no deixin impunes aquests tipus de delictes L'informe afegeix que la falta de dones policies, fiscals i jutges agreuja el recorregut judicial de les denúncies.

L'any 2018 el govern sud-coreà i l'Assemblea Nacional van fer alguns passos per reformar la llei, com a resposta, sobretot, a les protestes massives que hi va haver al país, però que s'han demostrat insuficients. L'Ajuntament de Seül va arribar a anunciar, fins i tot, que es farien inspeccions diàries als 20.554 lavabos públics de la ciutat per revisar que no hi hagués càmeres instal·lades, un objectiu que requeria ampliar la plantilla dels 50 inspectors de llavors als 8.000 necessaris per revisar-los tots cada dia.


Casos a Catalunya

Tant a Catalunya com a la resta de l'estat, també s'han presentat diverses denúncies en els últims anys per la instal·lació de càmeres de gravació en espais públics, com el bany públic d'una benzinera o a la consulta d'un dentista, entre coneguts o veïns, o en empreses tant privades com de servei públic, com en un parc de bombers de Sant Andreu, a Barcelona, on un bomber va ser condemnat per posar una càmera al vestidor de les seves companyes.

 

ARXIVAT A:
Violència masclista Agressió sexual Digital
Anar al contingut