Les execucions i les amputacions tornaran a l'Afganistan, segons el cap de presons talibà

Hi va haver uns anys, entre el 1996 i el 2001, en què a l'estadi Ghazi de Kabul no s'hi jugaven partits de futbol ni competicions d'atletisme. Qui s'asseia a les grades ho feia per presenciar, en rigorós directe, execucions, amputacions i lapidacions.

L'abominable espectacle era ofert pels talibans, que consideraven necessari dur a terme aquests actes en públic per conscienciar la població afganesa del que es toleraria --i, sobretot, el que no-- sota el seu règim. La idea era simple: si veus que a un lladre se'l castiga tallant-li la mà, tu no robaràs mai.

Un dels màxims precursors d'aquesta manera de procedir era el mul·là Nooruddin Turabi, un antic combatent contra els soviètics, membre fundador dels talibans i, durant aquella època, cap del Ministeri de Promoció de la Virtut i Prevenció del Vici. A efectes pràctics, era qui dirigia la policia religiosa durant els noranta.

Vint anys després que la invasió nord-americana els fes fora del poder, els talibans tornen a governar l'Afganistan, i, tot i anunciar que ho faran de manera renovada, a l'hora de la veritat les decisions les segueixen prenent els mateixos líders que sembraven el terror durant els noranta.

El mul·là Turabi n'és un, i, tot i que li han canviat el càrrec --ara és el cap de les presons del país--, continua en una posició prevalent des d'on influeix en la manera de fer dels talibans. I en una entrevista a l'agència nord-americana AP s'ha mostrat nostàlgic respecte a les pràctiques passades.

"Tallar mans és molt necessari per a la seguretat. Tothom criticava el que fèiem a l'estadi, però ningú ens ha de dir quines han de ser les nostres lleis."

Tret al pal

Els talibans feien saltar els condemnats sobre el terreny de joc de l'estadi Ghazi i els lligaven als pals de les porteries. Les dones acusades d'adulteri eren lapidades. Als lladres se'ls tallava una mà. Als atracadors de carretera, una mà i un peu.

Els acusats d'assassinat rebien un tret al cap i qui solia pitjar el gallet era un familiar de la víctima. Si no és que el familiar en qüestió perdonava la vida del criminal a canvi de pagar una quantitat de diners, l'única possibilitat de continuar viu que els talibans oferien al presumpte assassí.

I és que els judicis previs a les execucions rarament eren públics, i sovint les decisions les prenien clergues islàmics que es basaven en les seves interpretacions religioses.

Conservadors, però moderns

Segons Turabi, els talibans no discuteixen el retorn d'aquest tipus de càstigs, sinó la idoneïtat d'aplicar-los en públic: "Encara hem de desenvolupar una política."

Les novetats tecnològiques respecte als noranta poden ser una arma de doble tall per als talibans. D'una banda, amb l'ús de mòbils, càmeres, vídeos i televisions, Turabi sap que la seva doctrina "pot arribar a milions de persones, en lloc de només centenars", referint-se al nombre de persones que es reunien a l'estadi.

Aquests mateixos vídeos, però, dificultarien encara més el reconeixement internacional del govern talibà i la seva capacitat d'interlocució amb la resta de països.

No sembla la principal preocupació de Turabi, un home que és a la llista de sancionats de l'ONU pels seus actes durant els noranta, com ara castigar amb violència qui escoltés música no religiosa o qui es retallés la barba.