Les estàtues gegants de l'illa de Pasqua servien per marcar punts d'accés a aigua

Investigadors nord-americans demostren que servien per marcar el control sobre aquest recurs escàs
Les estàtues gegants de l'illa de Pasqua servien per marcar punts d'accés a aigua

Les estàtues gegants de l'illa de Pasqua servien per marcar punts d'accés a aigua

Investigadors nord-americans demostren que servien per marcar el control sobre aquest recurs escàs
Xavier Duran Actualitzat
TEMA:
Ciència
Les estàtues gegants de l'illa de Pasqua servien per marcar punts d'accés a aigua (Pixabay)

A l'illa hi ha vora mil moais i uns 300 ahu (Pixabay)

Les gegantines estàtues de l'illa de Pasqua marquen llocs on hi havia accés a aigua dolça, el recurs més escàs i valuós en aquell territori del Pacífic. Així ho han demostrat un equip de científics nord-americans, liderat per Robert DiNapoli, de la Universitat d'Oregon. La recerca s'ha publicat a la revista "PLOS One".

Les característiques estàtues de pedra de fins a nou metres d'alçada i d'unes quantes tones -algunes superen les vuitanta- han suposat un trencaclosques des que es van descobrir en el primer contacte dels europeus amb els illencs, a finals del segle XVIII. N'hi ha vora mil i s'anomenen moai. Estan situats sobre plataformes de pedra anomenades ahu.

Sembla que la seva distribució serviria no només per assenyalar els llocs on es podia accedir a l'aigua dolça, sinó que també servien per fomentar els llaços comunitaris en un territori amb condicions de vida difícils.

L'illa de Pasqua, anomenada també Rapa Nui pels seus pobladors, té només 164 quilòmetres quadrats -com dues vegades Formentera. Es troba a uns 3.500 quilòmetres de la costa de Xile, país al qual pertany, i a vora 2.000 quilòmetres de l'illa habitada més propera. Actualment hi viuen vora sis mil persones.

Un entorn molt dur

Els rapa nuí hi van viure uns cinc-cents anys. Van crear aquest paisatge d'estàtues en un entorn molt dur. És una illa volcànica, amb poca pluja i sòls poc fèrtils. De quina manera aquests medi tan difícil va contribuir a la creació de les estàtues?

Els autors de l'estudi van partir de la hipòtesi que les estàtues servien com a senyals per al control dels recursos bàsics. Per comprovar-ho, van estudiar si la seva distribució coincidia amb horts agrícoles, llocs on hi havia recursos marins abundants o punts on es podia captar aigua dolça.

Els resultats indiquen que la distribució de les estàtues i plataformes encaixa amb la presència de punts d'accés a l'aigua dolça. En els llocs sense estàtues no hi havia aigua dolça. I si bé la gran majoria es troben vora el litoral, les estàtues situades a l'interior també estaven situades vora fonts d'aigua potable.

Per als autors, això significa que moai i ahu servien per marcar el control d'una comunitat sobre l'aigua. Es basen en el gran cost i la dificultat de construir i traslladar les estàtues. Potser hi havia una competició per marcar el territori amb unes construccions impressionants. Però els autors reconeixen que per comprovar aquestes idees calen molts més estudis.

De moment, el que sembla clar és que aigua dolça i moai es poden trobar als mateixos punts de l'illa.

ARXIVAT A:
Ciència