Les autopistes de fa 4.500 anys: descoberta una xarxa de carreteres que travessava Aràbia

Centenars de quilòmetres de carreteres formaven una extensa xarxa al nord-oest d'Aràbia fa 4.500 anys. Cobria una àrea d'uns 160.000 quilòmetres quadrats, unes cinc vegades la superfície de Catalunya, i devia ser clau en el desenvolupament econòmic de la zona.

El descobriment de la xarxa l'ha fet un equip d'arqueòlegs de la Universitat d'Austràlia Occidental, encapçalat per Matthew Dalton, que ha treballat amb la Comissió Reial per Al-Ula. Els resultats s'han publicat a la revista The Holocene.

Al-Ula és un oasi de l'Aràbia Saudita, situat en una regió amb una gran riquesa arqueològica. En aquesta i altres zones de la península Aràbiga i de l'Orient Mitjà s'hi ha trobat molts camins, alguns formats, probablement, per les peülles dels animals domesticats que hi passaven, però d'altres construïts expressament per facilitar el transport de persones i mercaderies.

Per localitzar els camins, els científics han utilitzat imatges per satèl·lit i fotografies fetes des d'helicòpters i han fet observacions en superfície i excavacions.

Això els ha permès descobrir unes 17.800 tombes circulars, de les quals unes 11.000 formen part del que han anomenat "avingudes funeràries", que segons Dalton tenien un paper clau en aquella època:

"Les avingudes funeràries eren les xarxes de carreteres més àmplies d'aquella època i mostren que les poblacions que vivien a la península Aràbiga fa 4.500 anys estaven molt més connectades socialment i econòmicament entre elles  que no ens pensàvem."

Les concentracions més elevades dels monuments funeraris es trobaven vora de fonts permanents d'aigua i l'estructura dels camins indica que estaven dissenyades per connectar els oasis principals, com els de Khaybar, Al-Ula i Tayma.

En canvi, en les zones circumdants als oasis hi havia menys camins. Per als investigadors, això suggereix que alguns s'aprofitaven també per dur els ramats a les pastures durant els períodes de pluja.

La densitat de monuments funeraris vora els oasis és, segons Dalton, de les més denses del món. Això suggereix que en els llocs més favorables i amb més aigua molta gent hi va començar a establir assentaments permanents. En paral·lel, altres grups practicaven la ramaderia nòmada.

Recórrer 530 quilòmetres

Els camins tenen mides molt diferents però es veu clarament com connectaven oasis o ciutats que es trobaven separades més de 100 o 150 quilòmetres.

L'estudi de la xarxa mostra que seguint les rutes funeràries es podrien recórrer, per exemple, els 530 quilòmetres que separen Shawaq, al nord-oest, i Qa' Hazawza, al sud-est de Medina, passant pels oasis d'Al-Ula i Khaybar. Aquests oasis i algunes deus serien una mena "d'àrees de servei" on trobar aigua i pastures en aquests llargs trajectes.

Tot això pot canviar profundament, segons l'investigador principal, "la nostra comprensió de la història antiga de l'Orient Mitjà".

I ara caldrà explotar aquestes fonts d'informació. A l'article, els investigadors expliquen que l'estudi d'algunes inhumacions, si estan ben conservades, pot revelar la demografia d'aquella societat i les seves pràctiques funeràries.

Les datacions permetran conèixer les fases de construcció dels diversos monuments i ajudaran a establir quins grups s'assentaven a cada lloc.

Però els autors també alerten que la zona corre un gran risc:

"En aquest context, és vital reconèixer els danys i la destrucció greus i en curs del patrimoni cultural d'aquesta regió, incloent-hi aquestes avingudes funeràries, degut a les molt esteses excavacions il·lícites i a l'aclariment de terres per al desenvolupament de l'agricultura."

Per això, tot i reconèixer que les autoritats àrabs estan fent esforços en aquest sentit, conclouen afirmant que l'estudi i la protecció d'aquests paisatges culturals excepcionals "han de seguir sent d'alta prioritat".