L'estrabisme va donar el toc final al geni de Leonardo da Vinci
Diagnòstic: estrabisme. Nom del pacient: Leonardo da Vinci. Efectes del trastorn: més facilitat per plasmar cares i objectes en el llenç d'un quadre.
Aquest seria el resum de la recerca efectuada per Christopher W. Tyler, del Departament d'Optometria i Ciències de la Visió de la City, Universitat de Londres. A partir de sis obres de l'artista i científic toscà, ha intentat deduir si tenia estrabisme, trastorn en què l'alineació d'un ull està desviada respecte a l'altre. L'estudi s'ha publicat a la revista "JAMA Ophtalmology".
Des de fa anys s'han intentat fer diagnòstics sobre possibles problemes de visió de diversos artistes. A partir d'autoretrats, s'ha deduït que Rembrandt, Degas i Picasso, entre altres, tenien aquest trastorn.
En el cas de Leonardo, hi ha pocs retrats seus validats pels especialistes. Per això, Tyler ha fet servir dues escultures, dues pintures i dos dibuixos, suposant que da Vinci hi havia representat el seu propi rostre. Per a aquest supòsit es basa en un escrit del mateix artista en el Codex Atlanticus:
"[L'ànima] guia el braç del pintor i el fa reproduir-se a ell mateix, atès que a l'ànima li sembla que aquesta és la millor manera de representar un ser humà."
Les obres estudiades són: "David", "Salvator Mundi", "Joan Baptista jove", "Guerrer jove", "L'home de Vitruvi" i un dibuix en què es representa ell mateix de gran.
L'autor va mesurar la desviació dels angles de visió dels dos ulls. Va observar que en cinc l'ull es desviava cap a l'exterior. L'angle màxim era de 13,2 graus en el David. A "L'home de Vitruvi" hi havia una desviació cap a l'interior. Deixant de banda aquesta única mesura divergent, Tyler calcula una desviació mitjana de 10,3 graus.
Això encaixa amb un diagnòstic d'exotropia, tipus d'estrabisme en què la desviació dels ulls és cap enfora. Per Tyler, Leonardo tenia exotropia intermitent, la que es dona aproximadament un 85% del temps.
Aquest problema pot produir sovint visió doble. Per això, Tyler suposa que Leonardo devia tancar un dels ulls. I era això el que, segons ell, li va donar avantatge:
"Veure el món amb un ull permet una comparació directa amb la imatge plana que s'està dibuixant o pintant."
És a dir, que mentre els artistes sense estrabisme miren el model amb els dos ulls i obtenen una visió estereoscòpica -en tres dimensions-, qui es veu obligat a tancar un ull ho veu en dues dimensions, tal com ho haurà de plasmar en el paper o la tela.
Això, afirma Tyler, podria explicar la gran facilitat que mostrava Leonardo per pintar cares i objectes que en la realitat estan en tres dimensions i la gran profunditat en les escenes de muntanyes.
Tyler pot estar encertat en el seu diagnòstic i deduccions. I pot ser una aportació oportuna perquè l'any vinent es compliran cinc segles justos de la mort de Leonardo. Però també sembla clar que l'estrabisme per si sol, sense la ment i la mà de Leonardo da Vinci, no hauria produït les brillants obres del savi de la Toscana.
