L'encarnació del mal

El periodista de la secció d'Internacional de TV3 recorda les atrocitats comeses per Jorge Rafael Videla, mort aquest divendres a Buenos Aires als 87 anys.
Si el mal, la perversitat i el terror tenen un rostre, aquest és el de Jorge Rafael Videla. Així definien les víctimes de la dictadura argentina durant el període de 1976 a 1983 el que va ser primer president "de facto" de la Junta Militar. Tenia 87 anys i, durant aquesta nit, després de notar una certa indisposició, es va retirar a la cel·la de la presó de Marcos Paz, a la província de Buenos Aires, on estava reclòs, i ja no s'ha despertat. Videla també ha mort al llit, envoltat de soledat, però, alhora, privat de llibertat, un dret que ell mateix havia negat a milions d'argentins.

Aquell període d'ignomínia va acabar amb la vida de trenta mil opositors, segons les organitzacions pro drets humans. Oficialment només s'han reconegut entre set i vuit mil assassinats. Se'l va condemnar a cadena perpètua el 1985, durant la presidència de Raúl Alfonsín, però, cinc anys més tard, un cap d'estat peronista, Carlos Saúl Menem, el va indultar juntament amb la resta de responsables dels anys de sang i foc. L'arribada de Néstor Kirchner a la Casa Rosada va possibilitar l'abolició de la legislació que blindava els dictadors. Un cop reoberts els casos pendents, Videla es va considerar culpable de crims de lesa humanitat i del robatori de nadons de les detingudes, que es donaven a famílies adscrites a la dictadura.

El que va quedar demostrat va ser la sistematització del mal com a part d'un pla general d'aniquilació dels opositors. Es calcula que es van robar uns 400 nens i nenes menors de 10 anys. Més de 100 han recuperat la identitat biològica. Videla, fidel a una educació basada en els valors prussians més rígids, sempre va acceptar la responsabilitat de les acusacions. Però mai se li va sentir una paraula, se li va veure un gest, una mirada de penediment d'aquell horror que encara cou en les consciències de la societat argentina.