L'economia del 2022: deixar enrere la pandèmia, però mirant pel retrovisor

Incertesa. Ras i curt. En plena sisena onada, i amb la perspectiva a curt termini de desenes de milers de positius diaris, l'esborrany del 2022 surt desdibuixat, poc definit. No sabem com serà el camí, però sí que sabem que caldrà mirar pel retrovisor abans de fer cada pas endavant. Aquests són alguns dels revolts, esvorancs i, si anem bé, trampolins que ens hi podem trobar.

"Normalitat" a tocar?

Arribats a aquest punt, podem assumir que el SARS-CoV-2 no és un virus eliminable, susceptible de ser erradicat amb una estratègia de tolerància zero, tot i que la Xina ho continua intentant. S'ha aconseguit abans, hi ha precedents com la poliomielitis, però ara no sembla que sigui el cas.

Dit això, noves variants més lleus, combinades amb les vacunes i fàrmacs dissenyats a mida, permetrien afluixar restriccions i "normalitzar" el dia a dia, assumint que la covid es converteixi en un simple constipat el pròxim hivern. O, com a mínim, que deixi de ser un risc sanitari de primer ordre. És la carta als Reis de les veus més optimistes, també en l'àmbit científic. Però fins i tot si és així, aquesta estratègia deixa enrere col·lectius vulnerables, que continuaran exposats mentre la resta de la societat passa pàgina. I també "normalitza" el risc que un percentatge de la població pugui acabar desenvolupant covid persistent. El concepte "immunitat de grup" ja va seduir determinats governs a l'inici de la pandèmia, amb resultats nefastos.

L'ideal seria afinar prou per arribar del punt on som ara fins a l'escenari més benigne sense perdre-hi gaire pel camí. A dia d'avui, molts països comencen a optar per la política de fets consumats; períodes de quarantena més baixos i restriccions light per evitar col·lapsar determinats sectors econòmics. Aquesta estratègia només funcionarà amb variants lleus i població vacunada.

I, fins i tot així, encara que econòmicament sembli el desitjable, tampoc serà fàcil. És, almenys, la teoria de l'economista nord-americà Tyler Cowen, per qui , la "liberalització" resulta encara impracticable a curt termini. I ho argumenta portant-ho a un dels seus terrenys preferits, el bàsquet professional.

L'NBA va ser de les primeres organitzacions a aturar-se, el març del 2020. Ara, per tant, tindria certa credibilitat institucional per assumir una "normalització", anunciant que deixa de fer tests als jugadors i confinar-los si donen positiu. Però, segons Cowen, l'NBA correria el risc de ser vista com a irresponsable, als Estats Units i sobretot a l'estranger, i perdre patrocinis i contractes televisius. També podria xocar amb estats o ciutats amb restriccions més dures; en definitiva, un infern de relacions públiques. Cowen conclou que, individualment, podem intentar "normalitzar" la vida tant com ens sembli, però institucions, empreses i governs hauran de tenir molta més cura. 

Torna la inflació

La pandèmia ha capgirat la manera com consumim. Ja no comprem tants "serveis" (oci, restauració, turisme), i preferim acumular "productes" (cuina a casa, televisors, mòbils, etc). Si tothom vol el mateix, al mateix temps, pugen els preus. Més encara si bona part del que comprem (matèries primeres i mercaderies acabades) ve de fora, i no hi ha prou contenidors i vaixells per portar-ho tot.

Avui, el problema no és de demanda; la majoria de països desenvolupats s'han endeutat per sostenir l'economia a base despesa pública, subvencions i subsidis. A més, una part de la població, amb feines d'alt poder adquisitiu que permeten teletreballar, ha mantingut els seus ingressos, ha estalviat i es pot plantejar mantenir el seu consum. En canvi, la pandèmia eixampla desigualtats i toca de ple les rendes més baixes, que normalment depenen de sectors especialment tocats per la pandèmia.

Puja la demanda de determinats productes i l'oferta no segueix el ritme, els anomenats "colls d'ampolla". Part d'aquest decalatge s'hauria d'anar resolent al llarg del 2022, encara que quedaran forats en àmbits com els semiconductors i, de retruc, a la indústria de l'automòbil, que necessita xips per gestionar el software dels seus cotxes.

Preus de l'energia, alts

Tot fos això. Perquè la inflació d'aquests últims mesos té una altra pota, molt més llarga i perillosa, que notem a l'hora de pagar la factura de la llum, encendre la calefacció o omplir el dipòsit. El preu de l'energia. La bona notícia és que part d'aquest episodi de preus disparats a Europa s'explica també per un decalatge temporal entre oferta i demanda de gas a escala mundial, provocat per la reactivació de l'economia especialment a l'Àsia. Altres explicacions són més de fons. La transició energètica, si ens la prenem seriosament, implica que la idea "qui contamina paga" deixi de ser un eslògan i es posi en pràctica. Això significa penalitzar i encarir la producció d'electricitat amb carbó o gas, l'ús del petroli, etc. Fins i tot la Xina comença a repensar-se el model.

Historiadors econòmics com Adam Tooze avisen que, a mitjà termini, els preus pujaran per moderar el consum i fer-lo més sostenible, l'única manera de complir amb els objectius climàtics a l'espera que les renovables puguin carregar-s'ho tot a l'esquena. Tooze creu que seria "un error desastrós" aturar-ho tot per invertir en combustibles fòssils amb l'esperança de reduir costos a curt termini. Ara bé, és responsabilitat dels governs "acompanyar" aquesta transició amb mesures per alleugerir la càrrega econòmica per a les llars més vulnerables.

Poder adquisitiu, a la baixa

Discutir sobre l'abast de la inflació d'aquests mesos, si serà temporal o s'allargarà en el temps, és qualsevol cosa menys un "debat de saló" entre teòrics. En depenen massa coses. D'entrada, els salaris perden poder adquisitiu i l'estalvi també.

Aquest any veurem dos bàndols; qui demana actualitzar sous per seguir el ritme dels preus, i qui creu que això només alimentaria un "cercle viciós" d'inflació, en paraules del governador del Banc d'Espanya, Pablo Hernández de Cos. I vista la força relativa de cada bàndol, sembla poc realista esperar que aquest 2022 els salaris pugin el 6,7% que marcava la inflació aquest desembre. Les pensions, segons la nova reforma, sí que acabaran recollint la desviació de l'IPC, encara que sigui amb retard, el gener del 2023.

Tipus d'interès, encara al zero

Els bancs centrals també s'agafen a la teoria de l'episodi "temporal" d'inflació. D'entrada, perquè és el que els interessa, tot i que també admeten que s'està allargant més del que pensaven, i del que voldrien. La presidenta del Banc Central Europeu, Christine Lagarde, ja s'ha compromès a mantenir a zero els tipus d'interès tot el 2022, però també ha avisat que començarà a posar el peu al fre, encara que sigui per acontentar les veus més crítiques. És una maniobra delicada.

La teoria diu que els bancs centrals han de reaccionar per evitar que es dispari la inflació; és la seva principal feina. Més encara quan s'han s'estan inflant els preus d'immobles, accions, bons, matèries primeres i monedes virtuals, un fenomen que afavoreix les inversions arriscades i, sobretot, els ingressos de les rendes més altes. A l'altra banda, també té pes l'argument per mantenir col·locada la xarxa de seguretat del BCE: és el que sosté les finances públiques de molts estats, endeutats per més del 100% del seu PIB. Retirar-la vol dir deixar-los penjant d'un fil.

Una dependència que es tornarà a qüestionar aquest 2022, quan es renegociï el pacte d'estabilitat de la zona euro; les regles sobre dèficit i deute s'han suspès per la pandèmia, un aprovat general que ha permès els governs gastar sense mirar de reüll cap a Brussel·les. Ara s'han de pactar regles noves. I com és habitual, es triarà un camí del mig; menys dur que l'anterior, però prou exigent per forçar els estats a començar a estrènyer-se el cinturó i retallar despesa. A partir, això sí, del 2023.

Pendents de la Xina...

Paradoxalment, la pandèmia ha acabat reforçant el pes de la Xina al món. Encara que sigui per incompareixença dels rivals, com els Estats Units. L'any 2022 tampoc se li presenta plàcid, però.

De moment, ha aconseguint contenir la fallida de la principal constructora i els efectes en cadena, però el deute que arrossega el país hi és, i no s'esvairà. A més, l'estratègia de tolerància zero amb la covid té un flanc dèbil, que pot impactar, de retruc, a tot el món. Tal com apunta l'economista Olivier Blanchard, si les vacunes allà són menys efectives davant la variant òmicron i la resposta oficial són confinaments durs, els efectes de les aturades de fàbriques i ports es deixaran notar.

...i de Wall Street

Amb l'economia encara més disparada que aquí, la Reserva Federal dels Estats Units sí que es planteja prémer una mica més el fre. Corre el risc, però, de punxar el globus de Wall Street, en ascens gairebé ininterromput des de la crisi del 2008-2009, i amb accions a preus estratosfèrics, sobretot les grans multinacionals tecnològiques.

En cas de crac borsari, només queda un dubte; quin és el llindar de caiguda tolerable per a la Reserva Federal, abans de veure's forçada a tornar a intervenir per salvar el dia.