L'eclipsi parcial del coronavirus sobre l'horror nazi i la memòria històrica

TEMA:
Reflexions des del confinament

El 2020 havia de ser un any especial pel que fa a una de les efemèrides que han marcat el destí de la humanitat: el final de la Segona Guerra Mundial i tot el que va comportar.

L'any 1945, la victòria dels països coneguts com els "aliats" sobre l'Alemanya nazi va posar també punt final a l'atrocitat a gran escala coneguda com "la solució final", és a dir, l'exterminació dels jueus i de totes les minories racials, religioses i ideològiques que apareguessin pel camí.

El 1945 va ser l'any de l'alliberament dels camps de concentració i d'extermini que el nacionalsocialisme va construir arreu de la geografia europea.

El 1945, doncs, es va acabar amb la industrialització de la mort. El mal ja estava fet amb més de 6 milions de persones assassinades a sang freda, però les fàbriques de la mort del III Reich haurien continuat funcionant si no s'hagués derrotat el règim liderat per Adolf Hitler i el seu cercle d'antisemites, supremacistes i racistes freds i calculadors.

La cancellera alemanya Angela Merkel en un acte de commemoració del 75 aniversari del final de la Segona Guerra Mundial (Reuters/Hannibal Hanschke)

De tot allò n'ha fet 75 anys en plena pandèmia del coronavirus i, és clar, no s'ha pogut commemorar com estava previst.

En començar l'any, encara es va poder recordar el 75è aniversari de l'alliberament del camp de concentració i d'extermini d'Auschwitz-Birkenau, a Polònia. Certament, va anar pels pels, però es va poder fer.

Alguns supervivents van poder ser-hi i el món va fixar la mirada per unes hores -alguns dies en el milor dels casos- en un dels escenaris de l'horror.

Veterans de la Segona Guerra Mundial davant la tomba del soldat desconegut a Kiev (Reuters/Gleb Garanich)

Però, poques setmanes després, va arribar la pandèmia procedent de la Xina i "els 75 anys de tot" van passar a un segon pla: els antics camps de concentració de Dachau, Mauthausen, Ravensbrück, entre d'altres, van haver de fer les celebracions amb tímids recordatoris virtuals.

El de Mauthausen va ser un dels recordatoris més treballats gràcies a la producció d'un documental extens publicat en directe a les xarxes socials. Però només calia observar el nombre de connexions per adonar-se que l'interès no era massiu.

 

La memòria històrica no interessa a les masses i menys encara si s'explica a través d'actes repetitius i cerimònies solemnes amb la presència de caps d'estat, la presència des quals contradiu fins i tot l'essència del propi esdeveniment. Només cal fer una ullada a la llista d'autoritats convidades a Auschwitz el passat mes de gener.

Quan va arribar el dia 8 de maig, la cancellera alemanya, Angela Merkel, i el president federal alemany, Frank-Walter Steinmeier, van presidir un acte de celebració dels 75 anys del dia que Alemanya es va alliberar del Nacionalsocialisme, és a dir de la derrota de l'Alemanya nazi. L'acte no podria haver estat més senzill: tots dos mandataris asseguts en una cadira al davant de la "Neue Wache", el monument dedicat a les víctimes de les guerres i les dictadures que hi ha a Berlín, i un breu discurs del president alemany.

 

Sense el coronavirus tots aquests actes haurien tingut encara més pompositat i també molta més presència mediàtica i de públic. Però, no ens enganyem, s'hauria omplert més la foto i poca cosa més.

 

 

Potser aniria sent hora de pensar com es pot aconseguir divulgar amb èxit la memòria històrica perquè aquells a qui el passat els queda més lluny s'adonessin que la història tendeix a repetir-se.

ARXIVAT A:
Reflexions des del confinament Coronavirus Segona Guerra Mundial Alemanya Angela Merkel Feminisme Nazisme
Anar al contingut