L'adeu agredolç de "Súper Mario" Draghi, l'home que ha decidit sobre la teva butxaca

Considerat el salvador de l'euro, la marxa del president del BCE no serà tan triomfal com es podria esperar perquè cada cop més veus critiquen els efectes de les seves polítiques

Francesc SerraActualitzat

Què paguem d'hipoteca cada mes, quant costa llogar un pis, quin rendiment donen els estalvis, com es mouen les accions a la borsa o què pot gastar l'estat en sanitat, ensenyament i pensions. Gairebé ningú escapa als efectes secundaris –volguts o no- de les decisions que es prenen al voltant d'una taula al pis 41 de la seu del Banc Central Europeu a Frankfurt.

I no és estrany que l'home encarregat de dissenyar, impulsar i –quan convé- forçar aquestes decisions se'l reverenciï envoltat d'un halo de llegenda. A Mario Draghi el van batejar com a "Súper Mario" quan treballava al ministeri de finances italià, i el sobrenom l'ha acompanyat fins avui. També era conegut com "Signor Altrove" (el senyor "Un altre lloc") per la seva hiperactivitat a la feina, com si sempre volgués ser a dos llocs a l'hora.

 

 

Després de vuit anys al capdavant del BCE, Draghi acaba mandat aquest final de mes. La seva intervenció decidida a partir de l'any 2012 va sostenir l'euro en el seu pitjor moment, quan països com Espanya o Itàlia podien fer fallida i arrossegar la moneda única. Considerat el salvador de l'euro, la seva marxa no serà tan triomfal com es podria esperar, perquè cada cop més veus critiquen els efectes de les seves polítiques.

Aquest dijous, Draghi ha donat la seva última roda de premsa i, davant dels mitjans de comunicació, s'ha acomiadat així:

"Em sento com algú que va intentar complir el mandat que tenia de la millor manera possible"

 

No hi haurà sortida triomfal

Ningú ha gosat moure-li la cadira al capdavant del BCE. Però tampoc tindrà la sortida triomfal que esperava. Primer, perquè deixa l'economia europea al caire d'una nova frenada. I sobretot, perquè cada cop més veus, primer entre bastidors i ara en públic, discuteixen el seu llegat en forma de tipus d'interès al 0% i intervenció massiva en els mercats, l'anomenada QE.

Caricaturitzat fins el paroxisme per la premsa sensacionalista alemanya, les veus crítiques s'aixequen ara des de despatxos més ben situats, segurament també per marcar-li el terreny a la seva successora, Christine Lagarde.

 

 

El front ortodox, encapçalat pels països del Nord, l'acusa d'haver estat massa lax, servint en safata als països del sud l'excusa perfecta per continuar gastant, a costa dels frugals estalviadors alemanys o holandesos. I des de l'esquerra, l'assenyalen per contribuir a eixamplar les desigualtats, perquè l'època de diners barats ha servit, sobretot, per pujar preus i sostenir els mercats financers amb 2,6 bilions d'euros; a més, els tipus d'interès al 0% han portat molts inversors a buscar alternatives més rendibles com el lloguer de pisos, provocant un efecte bombolla.

 

Els incentius fan meravelles

Quan va assumir la presidència del BCE l'any 2011, Draghi va baixar els tipus d'interès. I marxarà sent l'únic que mai els ha apujat. Nascut a Roma el 1943 en una família benestant, va perdre els pares sent adolescent. Sempre va ser l'alumne aplicat i seriós, com recorda un company d'escola, l'hereu dels Ferrari Luca di Montezemolo.

De Roma va saltar als Estats Units, amb una beca al prestigiós MIT, on va haver de compaginar estudis i feina –començava a tenir família- en jornades de 18 hores. D'allà li queda el pragmatisme i, segons explica en entrevistes, la idea que tenir "incentius" a la vida ajuda a "fer meravelles".

Els "incentius" el van portar a dur una carrera fulgurant, al sector públic -on va ajudar a pilotar l'entrada a l'euro d'Itàlia- i també a la banca privada. L'any 2001 se'n va anar al banc d'inversió Goldman Sachs, a Londres. En aquells temps, el banc ajudava al govern de Grècia a amagar el deute sota la catifa, fins que l'entramat es va ensorrar i gairebé s'emporta per endavant el país. Draghi sempre va negar haver-hi participat, però aquella coincidència en el temps i l'espai és un dels pocs punts dèbils que se li coneixen.

 

 

 

"Whatever it takes"

A "Súper Mario" sempre se'l recordarà per la frase que va "salvar" l'euro. El juliol del 2012, quan països com Espanya i Itàlia no podien finançar-se i planava la possibilitat d'una fallida general, va anunciar en una conferència que estava disposat a fer "tot el que calgui". I després d'una breu pausa dramàtica, afegia; "i em poden creure, serà suficient".

 

 

D'aquesta manera, només de paraula, sense posar-hi ni un euro, va aportar més calma i confiança que desenes de declaracions públiques de governs i institucions europees.

La fama de mantenir la sang freda davant la tempesta l'acompanyarà sempre que algú repassi els seus anys al capdavant del BCE. Una imatge que –diu la llegenda– a ell també li agrada cultivar explicant acudits com aquest:

"Un home necessita un trasplantament de cor, i el doctor li diu: ‘Puc oferir-te el cor d'un nen de cinc anys.' Massa jove. ‘I què et sembla el cor d'un inversor de banca de quaranta anys?' No tenen cor. ‘I el d'un banquer central de 75 anys?' L'agafo. ‘Per què?' 'Fàcil, és un cor que mai s'ha fet servir.'"

 

ARXIVAT A:
Banc Central EuropeuEconomia de butxaca
VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut