L'accident nuclear de Palomares, a un pas de la catàstrofe

Als anys 60 els veïns de Palomares, una pedania de Cuevas del Almanzora, a Almeria, estaven acostumats a mirar al cel cada dia per veure la maniobra d'acoblament entre dos avions militars nord-americans: un avió nodrissa KC-135 i un bombarder B-52.

En ple vol, el primer aparell, procedent de la base de Morón de la Frontera, a Sevilla, subministrava combustible al B-52 perquè pogués tornar als Estats Units sense necessitat d'aterrar.

Eren temps de guerra freda i les forces aèries nord-americanes mantenien a l'aire, les 24 hores del dia, 6 bombarders B-52 que feien tasques de vigilància a la frontera de l'URSS amb Turquia. Cada B-52 portava 4 bombes d'hidrogen, amb una capacitat destructiva 75 vegades superior a la d'Hiroshima.

Gràcies als acords signats amb els Estats Units, el règim de Franco autoritzava els avions a creuar l'espai aeri espanyol.

Els aparells sortien, a primera hora del matí, de la base de Seymour Johnson, a Carolina del Nord. A l'anada, repostaven combustible dels avions nodrissa que sortien de la base aèria de Saragossa i, a la tornada, ho feien sobre les costes d'Almeria, a l'àrea de Palomares.

"El pitjor accident fins a Txernòbil"

Aquell matí ventós del 17 de gener de 1966 la maniobra d'acoblament va fallar: els dos aparells van topar, l'avió nodrissa va explotar i el B-52 va caure en barrina.

Dels 11 tripulants que hi havia als dos avions, només en van sobreviure 4, tots del B-52. Miraculosament, cap veí de la zona va resultar ferit.

Tres de les bombes que portava el B-52 van caure a terra, i la quarta, al mar. A dues de les que van caure a la superfície terrestre no se'ls va obrir el paracaigudes i hi van impactar de forma violenta.

Afortunadament, les bombes no estaven activades per explotar nuclearment, però, amb el fort impacte, part de l'explosiu convencional va esclatar, els dos projectils es van esberlar i van deixar anar material radioactiu.

"L'accident de Palomares va ser l'accident nuclear més important fins a Txernòbil", diu José Herrera, un investigador de l'accident que ha escrit diversos llibres i ha dirigit un documental sobre el tema.

El desembarcament de les tropes nord-americanes

Immediatament després de l'accident es va llençar el senyal d'alerta Broken Arrow, que era el codi utilitzat pels Estats Units per informar d'un accident nuclear no bèl·lic.

Al cap de poques hores van arribar els primers militars nord-americans. Se'n van arribar a desplegar milers.

Per a aquella pedania de poc més de 1.000 habitants, que ni tan sols tenia aigua corrent, el dispositiu desplegat per les tropes nord-americanes va tenir un fort impacte.

Bartolomé Pérez, un veí de la zona, ens explica que era com si "estiguessin veient una pel·lícula. Hi havia portaavions, destructors... Acostumats que aquí no passava mai res...".

De seguida es van localitzar les tres bombes caigudes a terra. Només una, a la qual sí que li va funcionar el paracaigudes, estava intacta.

Les altres dues van provocar uns grans cràters en impactar sobre el sòl i van deixar anar partícules radioactives, principalment de plutoni. El fort vent que bufava va ajudar a escampar-les.

Els dies següents, tots els esforços es van centrar a localitzar la bomba que havia caigut al mar.

Els nord-americans sabien que un vaixell soviètic navegava camuflat per la zona i no volien que aquell projectil anés a parar a mans enemigues. Però passaven els dies i la bomba no apareixia. Els nervis anaven creixent.

Apagada informativa

El secretisme sobre la gravetat de l'accident era total. Tadeo Martínez era un nen de 10 anys que vivia a Villaricos, una altra pedania pesquera al costat de Palomares. Ens explica que els grans s'informaven del que passava a través de Radio Pirenaica, l'emissora creada pel Partit Comunista d'Espanya que emetia des de l'estranger.

"Les ràdios espanyoles no informaven de res. Els nens havíem d'estar-nos a la porta de casa mentre els adults escoltaven la Pirenaica. Si vèiem que la Guàrdia Civil s'apropava, havíem d'avisar perquè apaguessin la ràdio o canviessin d'emissora, ja que estava prohibit escoltar-la".

Malgrat tot, l'accident de Palomares va fer la volta al món.

En un intent per desmentir els rumors que la bomba havia contaminat el mar i per esvair els dubtes que es generaven en l'incipient turisme estranger, es va muntar una de les operacions de propaganda més important del franquisme.

Una operació que deixaria una imatge icònica: el bany de l'aleshores ministre d'Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne, acompanyat de l'ambaixador nord-americà, en les aigües de la platja de Quitapellejos, just davant de Palomares.

Sembla que la idea la va suggerir la dona de l'ambaixador nord-americà, que havia treballat com a relacions públiques de Coca-Cola.

Un pescador català va trobar la bomba

Els nord-americans van aconseguir recuperar la bomba del fons marí després de vuitanta dies de recerca. Estava en perfecte estat.

La troballa va ser possible gràcies a les indicacions d'un pescador català, Francesc Simó Orts, natural de Tarragona però establert a Águilas, Múrcia.

En el moment de l'accident estava pescant davant la costa de Palomares i va veure com un paracaigudes, del qual penjava un objecte o una persona, queia al mar després de la topada dels avions.

Descontaminació dels terrenys

Durant els tres mesos que els militars dels Estats Units van ser a Palomares van fer una operació de neteja dels terrenys contaminats.

Van indemnitzar els propietaris dels camps i van donar certificats que asseguraven que tot havia quedat net. Després, van marxar i es van endur 4.810 bidons plens de terres radioactives que van enterrar al cementiri nuclear de Savannah River, a l'estat nord-americà de Carolina del Sud.

Els veïns de Palomares van creure llavors que el malson s'havia acabat, però més endavant descobririen que no era cert.

Durant gairebé quaranta anys, els habitants de la zona van estar fent activitats agrícoles i de construcció en zones altament radioactives sense saber-ho.

No va ser fins entrat el segle XXI que es va començar a descobrir que a Palomares encara hi havia uns 50.000 metres cúbics de terrenys contaminats. Els nord-americans només se n'havien endut 1.000.

L'ocultació inicial ha continuat fins a l'actualitat. A Espanya, totes les informacions referides a l'accident i les seves conseqüències encara són secret oficial. Ningú sap del cert quina afectació ha tingut en la salut dels veïns.

Programa Indalo

Wright Haskell Langham era un bioquímic nord-americà que, als anys seixanta, estava estudiant els efectes del plutoni. L'anomenaven "Mister plutonium". Havia fet experiments amb gossos i persones a qui va arribar a donar aquesta substància.

L'accident de Palomares li oferia l'oportunitat de tenir un grup molt nombrós a qui fer un seguiment. Per això va impulsar el projecte Indalo, pagat pels Estats Units. Consistia en el fet que, cada any, 150 veïns de la zona anessin de manera voluntària i rotatòria a Madrid per sotmetre's a uns exhaustius reconeixements mèdics. Els pagaven el viatge i les dietes, però ningú els donava els resultats.

José Antonio Domínguez, coordinador d'Ecologistes en Acció a Almeria, explica que "Palomares ha estat un laboratori en viu per veure les conseqüències del plutoni sobre el medi ambient i la salut humana".

Els veïns no van aconseguir que els donessin els informes sobre el seu estat de salut fins al cap de 20 anys, després de nombroses mobilitzacions i protestes.

Situació actual

L'any 2001, per primer cop, el CIEMAT (Centre d'Investigacions Energètiques, Medioambientals i Tecnològiques) va comunicar al Consell de Seguretat Nuclear que la contaminació de la zona era molt alta i que hi havia perill si es removia la terra o si s'inhalaven o ingerien les partícules de plutoni o d'americi presents al sòl.

Quatre anys després començava un lent procés d'expropiació i tancament dels terrenys afectats. En total, 42 hectàrees.

Entre aquests hi ha una parcel·la al mig del poble, a tocar de les cases, que ha quedat encerclada amb tanques. És on va caure una de les dues bombes que van deixar anar material radioactiu.

L'altra es va estavellar molt a prop del cementiri, una mica més als afores, en una àrea actualment farcida de camps de cultius.

Afortunadament, el plutoni no és soluble en l'aigua i això impedeix que les verdures i fruites cultivades l'absorbeixin, per la qual cosa la seva ingesta no representa un gran risc alimentari. En canvi, sí que pot ser perillós menjar cargols o conills, perquè escarboten les terres contaminades.

Del que no hi ha dubte és que el gran perill del plutoni és inhalar-lo, ja que pot provocar càncer de pulmó. Per això és vital que ningú, ni tan sols el vent, remogui les terres contaminades.

Pendents d'una solució

L'entitat Ecologistes en Acció fa anys que demana que es netegi d'una vegada els terrenys afectats.

L'any 2010, el Centre de Seguretat Nuclear va aprovar un pla de rehabilitació de Palomares, que va rebre l'aval de la Comissió Europea.

Cinc anys després, els governs dels Estats Units i d'Espanya signaven una declaració d'intencions, no vinculant, que preveia el trasllat de les terres radioactives als Estats Units.

Això sí, els nord-americans van aconseguir augmentar els criteris radiològics per tal de reduir, gairebé a la meitat, el volum de terra que s'havien d'endur.

Però a dia d'avui, el més calent és a l'aigüera, i amb un perill afegit: a mesura que passen els anys el plutoni s'està transformant en americi, un element que emet unes radiacions encara més perilloses.

Tot i la urgència, 55 anys després la qüestió de Palomares continua sense estar resolta.