La trista inoperància de les cimeres del clima

Desenvolupar l'Acord de París, que ha de substituir el Protocol de Kyoto l'any que ve, torna a ser una mena de malson
La trista inoperància de les cimeres del clima

La trista inoperància de les cimeres del clima

Desenvolupar l'Acord de París, que ha de substituir el Protocol de Kyoto l'any que ve, torna a ser una mena de malson
Esther Miró Actualitzat
TEMA:
Crisi climàtica
La trista inoperància de les cimeres del clima
Kyoto va ser insuficient des del principi

El Protocol de Kyoto, que vencia el 2012, ja es va allargar fins al 2020 per una falta de consens a l'hora de trobar un acord realment útil per aturar l'escalfament global. 

Després d'anys de negociacions, el 2015 es va aprovar a París un text de mínims. Malgrat això, desenvolupar-ne el reglament torna a ser una mena de malson.
 

Kyoto 1997: insuficient des del principi

El Protocol de Kyoto es va posar sobre les vies el 1997, però amb pocs vagons i força buits. Només obligava jurídicament una trentena de països altament industrialitzats. Havien de reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle entre el 2008 i el 2012.

No incloïa economies emergents (com la Xina, l'Índia o Sud-àfrica), que històricament no havien emès gaire CO2, i se'ls reconeixia el dret a progressar industrialment.
 

Però, sobretot, al Protocol de Kyoto hi mancava l'autor d'un terç de les emissions mundials a l'atmosfera: els Estats Units, que no el va ratificar. 

Kyoto era, doncs, insuficient. Calia treballar en un acord millor, calia més temps. Tot i que expirava el 2012, el van allargar fins al 2020.

Al llarg dels anys s'hi va anar negociant fins a l'esgotament. Però a poc a poc s'avançava en els grans trets que havia de tenir el nou acord. Tot feia pensar que s'aprovaria a Copenhaguen el 2009. 


Copenhaguen 2009: el gran fracàs

Més de 120 caps d'estat i de govern van voler ser-hi presents. Però desacords d'última hora van fer que alguns països es plantessin. La sensació va ser de gran fracàs.

Els anys següents van dedicar-se a buscar un acord possible, encara que fos sacrificant-ne l'ambició. I aquest és el que es va assolir el 2015 a París. 


París 2015: l'esperança pendent de la voluntat política

Va ser un acord en què cada país presenta la seva contribució voluntària per combatre l'escalfament global i les seves conseqüències, és a dir, en què exposa les seves xifres de reducció de CO2.

Un punt de partida comú que ara ha d'entrar en els detalls de com assolir els objectius. Però, de moment, els Estats Units ja han començat els tràmits per marxar-ne.

Les Nacions Unides consideren que, per aturar l'emergència climàtica, les retallades d'emissions compromeses s'han de multiplicar per cinc. Això implica un canvi de model tan radical que fa témer als polítics la pèrdua de vots.

Aquestes reticències i les pressions de grans poders econòmics són un gran pal a les rodes de cara a l'Acord de París, que per fi ha de substituir el Protocol de Kyoto l'any que ve. 
 

ARXIVAT A:
Crisi climàtica Medi ambient