La síndrome de Marfan, la malaltia minoritària que hauria tingut Abraham Lincoln

La lluita contra les malalties minoritàries arriba a La Marató de TV3 i Catalunya Ràdio. L'editor del "Telenotícies Vespre", Toni Cruanyes, i el director d'"El suplement", Roger Escapa, conversen cada diumenge sobre temes d'actualitat amb una mirada pròpia.

Roger Escapa: Avui, Toni, parlarem d'una malaltia minoritària que va afectar un personatge històric. Ni més ni menys que el president dels Estats Units Abraham Lincoln.

Toni Cruanyes: Molt probablement, Abraham Lincoln, que va ser president entre els anys 1861 i 1865, va tenir la síndrome de Marfan. És una malaltia minoritària, que en cap cas es diagnosticava en aquella època. Aquest és un dels problemes endèmics de les malalties minoritàries: que no es coneixen, la gent no en té consciència, i menys abans, sobretot en el cas de gent poderosa que no volia que se l'associés amb malalties o febleses. Això ha passat fins molt recentment amb líders polítics.

Fem una cosa per entendre bé la síndrome de Marfan i la història d'Abraham Lincoln, situem-nos. Lincoln va ser el 16è president dels Estats Units, i encara avui és aclamat com un heroi nacional.

Lincoln és admirat dins i fora dels Estats Units. Se li atribueixen virtuts com l'honestedat, la fortalesa d'esperit i grans conviccions que ens han arribat fins avui a través dels seus discursos.

És el president que va abolir l'esclavitud.

Quan Lincoln va arribar a la presidència feia anys que es coïa una crisi nacional molt profunda: l'enfrontament entre la societat moderna i dinàmica dels estats del nord, industrials, i els estats del sud, amb una aristocràcia de terratinents, que tenien unes plantacions immenses, on treballaven milions d'esclaus. Els estats del nord eren contraris a l'esclavitud, i els del sud creien que, si s'abolia, perillaria la seva forma de vida econòmica i social. 

Això va portar a la guerra de Secessió.

Sí, la victòria de Lincoln i el Partit Republicà a les eleccions del 1860 va significar per primera vegada que el president era abolicionista, i, encara que era moderat, els estats del sud van reaccionar i, fins i tot abans de la investidura de Lincoln, Carolina del Sud es va independitzar. Després, uns altres deu estats es van declarar també independents. Per això en diuen la Guerra de Secessió. Després, aquests estats esclavistes formarien la Confederació, amb capital a Richmond, Virgínia. Pensaven que els estats del nord no reaccionarien, però Abraham Lincoln va liderar una confrontació militar que va resultar molt dura.

Els estats del nord van guanyar, en part, perquè van alliberar els esclaus que treballaven al sud i els van allistar a les seves files.

Exacte! Tot i que els terratinents del sud tenien millors armes i gent més acostumada a la disciplina militar. Ho retrata molt bé la pel·lícula "Allò que el vent s'endugué", popular durant anys en castellà i que mostra com d'esquinçats van quedar els Estats Units amb les paraules finals de Scarlett O'Hara…

Abraham Lincoln va guanyar la guerra i va salvar els Estats Units com els coneixem avui.

Sí, per això se'l considera un heroi nacional. Encara que, pocs dies després de guanyar la guerra, quan assistia a una representació teatral, el van assassinar.

President màrtir, perquè va ser un esclavista del sud qui va matar Lincoln. Una mostra que la ferida pel passat esclavista duraria molt temps.

Per tot això, Abraham Lincoln és una icona nord-americana. La seva cara apareix a molts llocs, estàtues, quadres..., hi ha fotografies de l'època i apareix en els bitllets de cinc dòlars..., i és un símbol de la llibertat. Recordes com és físicament, Abraham Lincoln?

Sempre se'l representa com un home amb la cara prima i pòmuls grans, amb barba i cabells despentinats, i amb un barret de copa.

No és tan conegut això, però feia 1 metre 92 centímetres d'alçada. És el president més alt de la història dels Estats Units. I avui es considera que molt probablement tenia la síndrome de Marfan.

És una malaltia minoritària

La síndrome de Marfan és una malaltia minoritària del teixit connectiu, que afecta des de l'esquelet fins als pulmons, els ulls i el cor. Els que tenen aquesta síndrome, la característica més evident és que tenen els membres molt llargs, i afecta una de cada 5.000 persones.

Què ens fa pensar que Lincoln tenia aquesta malaltia?

És hereditària, i, pel que se sap de la seva mare, també era prima i alta --molt per a l'època--, i, igual que el seu fill, tenia un front i un mentó molt prominents, amb orelles i nas grossos, ulls petits i llavis gruixuts, perquè el teixit subcutani al voltant de la boca és propi també dels Marfan. A més, també se sospita de l'herència dominant de Lincoln, ja que va tenir quatre fills. Tots eren molt alts. Tres d'ells amb un aspecte facial semblant, i que van morir molt joves, amb 3, 11 i 18 anys. En canvi, el fill de Lincoln amb aspecte "no-Marfan" va viure fins als 82 anys. 

No ho podem afirmar segur, però a Abraham Lincoln li podríem estar dedicant La Marató d'avui de les malalties minoritàries.

No ho sabem segur, però fa uns 50 anys que científics i historiadors sospiten que Lincoln va tenir la síndrome de Marfan.

Segur que no l'hi van diagnosticar

Però, si que ell i el seu entorn sabessin que tenia una malaltia, l'haurien amagat. Hem de pensar que la malaltia tradicionalment ha estat sinònim de feblesa, i, precisament, una de les coses que més reconeixien en Lincoln els americans del segle XIX era la seva força: era un home altíssim, i comandant en cap de l'exèrcit en temps de guerra…

No podia donar la imatge de feblesa.

Un segle més tard tornaria a passar: el president Franklin Delano Roosevelt, que seria heroi de la Segona Guerra Mundial, patia poliomelitits i tenia paralitzada la part inferior del cos. Però els seus coetanis no ho van saber mai. Imagina't, va guanyar quatre eleccions i una guerra assegut en cadira de rodes, però no va deixar-se veure mai com un invàlid.