La "revolució" prudent de Bergoglio: el celibat i la dona hauran d'esperar

Fa gairebé 36 anys, en el curs d'un dinar amb dos cardenals italians al Palau Apostòlic del Vaticà, quan jo començava tot just a especialitzar-me com a vaticanista, un dels porprats em va deixar anar una frase que sempre m'ha acompanyat.

"Veus això que portes al canell? - em va dir - És un rellotge."

Jo el vaig mirar estranyat per l'obvietat i ell va somriure:

"Si, és un rellotge. Una eina inútil aquí a la Santa Seu. Aquí el temps no compta. No et pensis que els rellotges en aquests salons corren al mateix ritme que a fora".

Evidentment, el "tempo" de l'Església és un altre i el lema, pel papa Francesc, en vista del que passa, ben bé podria ser "La revolució devora els seus fills", la frase que el girondí Pierre Victurnien Verginaud (1753-1793) va pronunciar davant el tribunal jacobí que el condemnava a mort.

L'estratègia jesuítica del papa Francesc marca que no és convenient ficar-se en guerres i canvis que, ara per ara, només podrien portar a la divisió -potser el temut "cisma"- i que probablement acabarien en un fracàs.

Decepció i aplaudiments

Són molts els decebuts i també molts els que s'atribueixen l'èxit de l'últim gest del papa Francesc de no permetre l'accés al sacerdoci d'homes casats i optar per mantenir la dona a l'Església encara molt allunyada de la igualtat.

Ens equivocaríem, i molt, si penséssim, però, que l'exhortació apostòlica "Estimada Amazònia", escrita pel papa el 12 de febrer, que és el document final sobre el Sínode de l'Amazònia de l'octubre passat, no significa en algunes coses un avenç important en les reformes de l'Església.

És evident que la resposta negativa de Bergoglio a les peticions dels bisbes d'aquesta immensa regió per pal·liar la migrada presència de sacerdots en una zona on moltes comunitats no veuen un capellà en tres o quatre anys, és decebedora per als sectors reformistes.

També és prou clar que es tracta d'una galleda d'aigua freda per a les aspiracions dels progressistes que havien posat il·lusions en un canvi que hagués suposat obrir una porta a l'abolició del celibat i situar la dona amb més equilibri de poder davant l'home a l'Església.

Esperances frustrades

Pels reformistes, el no del papa suposa posar en qüestió la necessitat de modernització de l'Església i un menyspreu al recorregut que va iniciar fa poc a Frankfurt la Conferència Episcopal d'Alemanya, basat en els "canvis necessaris i imprescindibles" que la mil·lenària institució creuen que ha d'afrontar.

Es pot resumir la reacció d'aquests sectors que qualifiquen en general l'actual pontífex de poruc en dues paraules: frustració i angoixa.

Frustració perquè coneixen l'opinió personal del papa Francesc, que vol posar sobre la taula l'abolició del celibat, i angoixa perquè veuen com al llindar dels set anys de pontificat, el "reformista" Bergoglio no avança amb determinació en les reformes que hauria decidit emprendre.

Hi havia prou indicis que aquest cop el papa argentí optaria per un canvi històric. El 13 i el 29 de gener, el cardenal Claudio Hummes, relator general del Sínode de l'Amazònia, havia escrit a tots els bisbes dues cartes "sub secreto" en què donava a entendre que el cap de l'Església catòlica acceptaria els dos punts que ara continuen sent polèmics: la consagració d'homes casats i el paper de la dona.

El fet que no hi hagi cap referència al document final redactat pel papa explicaria l'absència del cardenal Hummes a la conferència de premsa que s'ha organitzat per presentar el document.

El papa, però, ja havia advertit en la trobada amb els periodistes durant la tornada del seu viatge a Panamà, el 28 de gener, que una cosa són les seves conviccions favorables al celibat i una altra allò que podria ser necessari des del punt de vista pastoral per a l'Església.

Dos passos endavant i un enrere

L'estratègia jesuítica de Bergoglio de fer "dos passos endavant i un enrere" permetria analitzar aquestes negatives a fer uns canvis que sens dubte serien autènticament "revolucionaris" a l'Església.

"Estimada Amazònia" suposa una frenada significativa del conductor del tren de les reformes; una frenada brusca que pot acabar dramàticament, amb un descarrilament.

Evidentment, la bel·ligerància del sector tradicionalista que no vol canvis ha pesat, i molt, en aquesta decisió. El papa ha volgut deixar clar que el desembre passat tenia enllestit el text definitiu, molts dies abans de la bomba que va suposar la publicació del llibre escrit a quatre mans entre el cardenal conservador Robert Sarah i el papa emèrit Benet XVI.

Però Bergoglio ja sabia que la tesi del llibre, en què es manifestava una ferma oposició a la supressió del celibat, és un factor capital en la manera de pensar i viure el catolicisme de tot un sector important de l'Església.

L'oposició que canta victòria

Francesc ha viscut amb angoixa i més d'un ensurt la virulenta campanya que el sector antireformes ha endegat fora i dins del Vaticà.

El papa ha acceptat no obrir la porta al celibat, ni tampoc a una igualtat de la dona a l'Església, tot i que no descarta -segons es desprèn del seu document- que aquests temes (recomana llegir amb atenció els arguments de la proposta del Sínode de l'Amazònia) puguin ser tractats en un futur.

El papa opta un cop més per la moderació, la prudència i el discerniment.

Els sectors exteriors al Vaticà que han llançat tota mena d'improperis a la possibilitat que hi hagi canvis crucials a l'Església són liderats per l'estrateg Steve Bannon, els cardenals Raymond Burke, Gerhard Müller i Robert Sarah i l'exnunci Carlo Maria Viganò. Ells han aconseguit el que fins ara semblava imposible: convèncer l'ancià Ratzinger de trencar el silenci que havia promès i donar-los suport.
 

Han guanyat una batalla important, tot i que la guerra definitiva només es produirà quan surtin victoriosos de l'última batalla, que suposaria l'anul·lació definitiva del procés reformista engegat pel papa Francesc. Aquest fet dramàtic a hores d'ara no és probable, malgrat que sigui el que molts volen fer creure.

La publicació del llibre "Des del més profund del nostre cor", signat per Sarah i Benet XVI, va ser l'arma de destrucció massiva que va esclatar contra el pontífex.

Les conseqüències (tot i que el mateix papa Francesc vol minimitzar la influència que podria haver tingut en el text final) es poden veure ara amb un no pontifici que potser no és tan definitiu com els hauria agradat.

La reforma continua

Les veus dels dos sectors, el conservador i el reformista, que ara proclamen, amb poc rigor, la fi de les reformes de Bergoglio potser haurien de llegir amb cura el text complet d'"Estimada Amazònia".

Algunes de les coses que s'exposen al text són una autèntica reforma a l'Església. En primer lloc, l'exhortació apostòlica posa en pràctica a l'Amazònia els principis ecològics ja apuntats a l'encíclica "Amoris Laetitia". La Santa Seu s'erigeix en salvaguarda del pulmó de la Terra, i exigeix la protecció dels territoris i les poblacions indígenes que els habiten des de temps ancestrals.
 

En segon lloc, el text dona validesa a certs rituals i representacions iconogràfiques que formen part de la cultura popular fins ara considerades paganes.

Tothom sap -per posar només un exemple- de coses que a l'Església es volen encara ignorar, que a la regió amazònica, com també al continent africà, hi ha sacerdots que conviuen amb dones i segueixen exercint amb inestimable eficàcia el seu ministeri sacerdotal. No és cap secret que a la "laica Europa" hi ha milers de sacerdots amb parella, i fins i tot amb fills. Tot això cal normalitzar-ho: que algun dia la Santa Seu ho converteixi en legal.

La "revolució" de Bergoglio és lenta, moderada, sense escarafalls. El papa és conscient del que em deia el cardenal en aquell dinar: els rellotges de l'Església van a un ritme diferent del que hi ha fora de la muralla lleonina.