La pressió social de ser dona
Llegeix "La postdata", de Xavier Bosch, director i presentador d'"Àgora".
Enllaç a altres textos de l'autor
Xavier Bosch
Director i presentador del programa "Àgora", de TV3
Parlàvem, a l'"Àgora" d'ahir, de les eleccions americanes, i els convidats, Ramon Rovira i Martí Anglada, van fer més elogis a Hillary Clinton que a Barack Obama. Van lloar-ne la fidelitat al president i que, just en la vigília del primer debat entre Obama i Romney, quan tothom preveia que el candidat republicà es llançaria al coll de l'encara president per l'assassinat de l'ambaixador dels Estats Units a Líbia, va sortir Hillary Clinton i va dir que l'única responsable d'aquella mort era ella, descarregant de culpa Barack Obama.
Després, quan vam parlar del paper que voldria jugar en el futur Hillary Clinton, si voldria ser, d'aquí quatre anys, candidata demòcrata a la Casa Blanca, vam veure que això ja serien figues d'un altre paner. És a dir, la primera potència del món està preparada per tenir un president negre, pot votar un bisbe mormó, però les dones encara semblen lluny de fer aquest pas.
Després vam parlar de l'obesitat i del sobrepès, que afecta, per primera vegada a la història, la majoria de catalans. Quan vam mirar les xifres al detall, vam veure, però, que, en adults, l'excés de greix el pateixen el 58% dels homes i el 42% de les dones. Quan li vaig preguntar a la doctora Reina García Closas la causa d'aquesta diferència, ho va tenir claríssim: la pressió social exigeix molt més a les dones.
Pateix més una dona grassa que un home amb el mateix sobrepès i, per això, la dona té més cura amb la dieta i mira d'estar dins dels cànons de normalitat. A l'home, és veritat, se li en fot més un pèl aquí o un abdomen prominent perquè ningú no els jutja amb la mateixa severitat que a les dones. La dictadura estètica –que obliga a depilar-se, a dissimular les arrugues, a reduir la cel·lulitis, a cenyir-se a l'operació biquini- s'acarnissa també amb les dones. La igualtat, aquí i a Amèrica, encara queda massa lluny.
Després, quan vam parlar del paper que voldria jugar en el futur Hillary Clinton, si voldria ser, d'aquí quatre anys, candidata demòcrata a la Casa Blanca, vam veure que això ja serien figues d'un altre paner. És a dir, la primera potència del món està preparada per tenir un president negre, pot votar un bisbe mormó, però les dones encara semblen lluny de fer aquest pas.
Després vam parlar de l'obesitat i del sobrepès, que afecta, per primera vegada a la història, la majoria de catalans. Quan vam mirar les xifres al detall, vam veure, però, que, en adults, l'excés de greix el pateixen el 58% dels homes i el 42% de les dones. Quan li vaig preguntar a la doctora Reina García Closas la causa d'aquesta diferència, ho va tenir claríssim: la pressió social exigeix molt més a les dones.
Pateix més una dona grassa que un home amb el mateix sobrepès i, per això, la dona té més cura amb la dieta i mira d'estar dins dels cànons de normalitat. A l'home, és veritat, se li en fot més un pèl aquí o un abdomen prominent perquè ningú no els jutja amb la mateixa severitat que a les dones. La dictadura estètica –que obliga a depilar-se, a dissimular les arrugues, a reduir la cel·lulitis, a cenyir-se a l'operació biquini- s'acarnissa també amb les dones. La igualtat, aquí i a Amèrica, encara queda massa lluny.
