La portada d'"El matí de Catalunya Ràdio"
Bon dia, són les set i aquest és "El matí de Catalunya Ràdio".
Avui comencem parlant d'una història de fe i resistència ciutadana. Els propietaris d'una botiga d'informàtica de Barcelona, Traxtore, van obrir un contenciós amb la SGAE quan la Societat General d'Autors i Editors els va demanar 16.759 euros -primer en van ser 48.000- pel cànon digital corresponent als productes venuts del 2002 al 2004.
El cànon digital és una taxa que s'aplica a l'estat espanyol en tota mena d'equips, aparells i suports de reproducció digital donant per descomptat que s'utilitzaran per copiar obres amb drets d'autor.
Així, potser sense saber-ho, pagàvem un cànon per poder fer fotos als nostres propis fills o per enregistrar-nos un CD per al cotxe que ja havíem pagat prèviament.
Un escàndol en tota regla. D'entrada tots som culpables i si vols que et tornin els diners has de demostrar que ets innocent.
Doncs bé, des d'ahir tot això ha canviat una mica. El tribunal de la Unió Europea ha declarat il·legal el cànon perquè el considera indiscriminat, i eximeix empreses i professionals de pagar-lo, però no els particulars, i a més, ho remet a les audiències locals perquè ho dirimeixin.
O sigui: un petit bunyol. Ahir a la botiga Traxtore ploraven d'emoció ja que havien aconseguit la seva petita victòria, però perquè la sentència europea comporti una revolució segurament el que cal és que el gruix de la ciutadania també s'uneixi per anar a defensar els seus drets.
La història de fe i esperança, doncs, no es va acabar ahir, sinó que, en part, es va acabar ahir.
Segur que els artistes ens cauen més simpàtics que els constructors, que també ha estat un col·lectiu que ha trobat la seva escletxa per no seguir les normes de la resta de sectors i multiplicar beneficis en els últims anys, però més enllà del cànon digital també ens podríem fer algunes altres reflexions.
Si algú ja ens ha cobrat per una cançó quan la comprem, és lícit que haguem de tornar a pagar per aquesta cançó quan la compartim en públic amb els amics? O quan en fem una còpia privada per sentir-la al cotxe?
Quina funció fan la ràdio i la televisió a la música? Se n'aprofiten o li donen publicitat?
Si seguíssim fil per randa la filosofia SGAE potser hauríem de cobrar per cada persona que escoltés un programa de ràdio i tornar a cobrar per cadascuna que després se'l descarregués per internet, i evidentment a nosaltres no ens fan cas.
Segurament si els criteris de la SGAE fossin més justos, i els preus d'alguns productes culturals, més ajustats, la pirateria no n'hauria fet bandera i el sector no hauria entrat en una crisi profunda, conseqüència en part de la seva cobdícia.
Benvinguts a casa vostra.
Avui comencem parlant d'una història de fe i resistència ciutadana. Els propietaris d'una botiga d'informàtica de Barcelona, Traxtore, van obrir un contenciós amb la SGAE quan la Societat General d'Autors i Editors els va demanar 16.759 euros -primer en van ser 48.000- pel cànon digital corresponent als productes venuts del 2002 al 2004.
El cànon digital és una taxa que s'aplica a l'estat espanyol en tota mena d'equips, aparells i suports de reproducció digital donant per descomptat que s'utilitzaran per copiar obres amb drets d'autor.
Així, potser sense saber-ho, pagàvem un cànon per poder fer fotos als nostres propis fills o per enregistrar-nos un CD per al cotxe que ja havíem pagat prèviament.
Un escàndol en tota regla. D'entrada tots som culpables i si vols que et tornin els diners has de demostrar que ets innocent.
Doncs bé, des d'ahir tot això ha canviat una mica. El tribunal de la Unió Europea ha declarat il·legal el cànon perquè el considera indiscriminat, i eximeix empreses i professionals de pagar-lo, però no els particulars, i a més, ho remet a les audiències locals perquè ho dirimeixin.
O sigui: un petit bunyol. Ahir a la botiga Traxtore ploraven d'emoció ja que havien aconseguit la seva petita victòria, però perquè la sentència europea comporti una revolució segurament el que cal és que el gruix de la ciutadania també s'uneixi per anar a defensar els seus drets.
La història de fe i esperança, doncs, no es va acabar ahir, sinó que, en part, es va acabar ahir.
Segur que els artistes ens cauen més simpàtics que els constructors, que també ha estat un col·lectiu que ha trobat la seva escletxa per no seguir les normes de la resta de sectors i multiplicar beneficis en els últims anys, però més enllà del cànon digital també ens podríem fer algunes altres reflexions.
Si algú ja ens ha cobrat per una cançó quan la comprem, és lícit que haguem de tornar a pagar per aquesta cançó quan la compartim en públic amb els amics? O quan en fem una còpia privada per sentir-la al cotxe?
Quina funció fan la ràdio i la televisió a la música? Se n'aprofiten o li donen publicitat?
Si seguíssim fil per randa la filosofia SGAE potser hauríem de cobrar per cada persona que escoltés un programa de ràdio i tornar a cobrar per cadascuna que després se'l descarregués per internet, i evidentment a nosaltres no ens fan cas.
Segurament si els criteris de la SGAE fossin més justos, i els preus d'alguns productes culturals, més ajustats, la pirateria no n'hauria fet bandera i el sector no hauria entrat en una crisi profunda, conseqüència en part de la seva cobdícia.
Benvinguts a casa vostra.
