La periodista i escriptora bielorussa Svetlana Aleksiévitx, Premi Internacional Catalunya

El jurat ha decidit atorgar el XXXIV Premi Internacional Catalunya a l'escriptora i periodista bielorussa Svetlana Aleksiévitx. N'ha destacat la "constància des del 1985 fins al present, en la recopilació dels testimonis individuals de l'àmbit rus, i la revelació, a través de la narració literària, de les veritats amagades darrere del que ella mateixa ha caracteritzat com a 'vel de banalitat'".

Svetlana Aleksiévitx es convertia, el 2015, en Premi Nobel de Literatura. Una Nobel "estranya", la qualificaven molts, pel fet que era la primera periodista i escriptora de no-ficció que es guanyava l'honor del jurat suec. Li reconeixien "el monument al coratge i patiment dels nostres temps" que suposen els seus treballs.

Mestra del reportatge literari, considerada historiadora de l'ànima, s'ha endinsat com ningú en els traumes de l'ex-Unió Soviètica. No dona veu als supervivents perquè considera que ja en tenen. I en canvi, potencia la seva funció d'altaveu en capítols com el desastre nuclear de Txernòbil, la campanya bèl·lica contra l'Afganistan, el conflicte a Txetxènia o la Segona Guerra Mundial.

Els seus no són simples llibres d'entrevistes o interrogatoris. La periodista i escriptora, de 74 anys, deixa parlar i escolta de manera ben activa. De fet, es qualifica a si mateixa d'orella humana. Construeix així un calidoscopi humà amb una narrativa despullada d'artificis. Justament, el seu primer treball, "La guerra no té rostre de dona" (1985), és un exemple del seu talent. Un reconeixement a les heroïcitats quotidianes, especialment de les dones en conflicte, amb una mirada de gènere. Escriu novel·les de veus, influïda pels grans escriptors russos del segle XIX. I es val d'escenaris reals, que considera millors que els ficticis.

Aleksiévitx fuig de les grans gestes explicades pels homes, a qui acusa d'amagar-s'hi darrere per ego. Vol que la història la facin i l'escriguin els ciutadans, no el poder. Això l'ha fet incòmoda per a molts règims. De mare ucraïnesa --on va néixer-- i de pare bielorús --a on emigrava de petita--, la nova Premi Internacional Catalunya no ha estat mai partidària d'involucrar-se massa activament en política. Però el 2020, com a membre del Consell Opositor a Bielorússia, era citada a testificar al voltant de les protestes contra el president Lukaixenko, a qui s'acusava de frau electoral.

Poc amiga de Vladímir Putin, sí que ha parlat clar de la guerra de Rússia contra Ucraïna. Ha qualificat la invasió d'injustificable i sagnant; a ell, l'acusa de liderar el nou feixisme rus. La lluita ucraïnesa --avisa-- és també la d'Europa i les seves democràcies. I lamenta que la llengua russa, en què escriu, sigui ara utilitzada per Putin per manipular els mitjans de comunicació i encendre l'odi. Ha retret també als intel·lectuals del país callar i ha instat a tothom a alçar la veu. Subratlla que no es tracta d'escriure només de guerra o pau sinó d'intentar entendre què està passant. Si no reflexionem, adverteix, podem acabar convertint-nos, a poc a poc, en bèsties.

Textos, els d'Aléksiévitx, més necessaris que mai, en un moment de guerra en què les guerres només fan que succeir-se.

El Premi Internacional Catalunya, dotat amb 80.000 euros, és una distinció que la Generalitat va crear el 1989 amb l'objectiu de reconèixer aquelles obres que han contribuït a desenvolupar els valors culturals, científics i humans. A més de la dotació econòmica, el guardó inclou l'escultura "La clau i la lletra", d'Antoni Tàpies.

L'any passat el va obtenir la filòsofa nord-americana Judith Butler per les seves aportacions al feminisme, l'ètica i la filosofia política. I el 2020, l'any de la pandèmia, el guardó va anar a parar a quatre dones destacades del camp de la medicina.