La meva "mamma vaticana"
La meva "mamma vaticana"
ANÀLISI

La meva "mamma vaticana"

Enllaç a altres textos de l'autor Vicenç Lozano, redactor de la secció d'Internacional de TVC

Especialista en Itàlia i Vaticà, redactor d'Internacional de TV3

@vicenslozano
Actualitzat

"Tot és més senzill del que sembla", em deia fa més de trenta anys Paloma Gómez Borrero un matí assolellat a la terrassa d'un cafè de l'avinguda Conciliazione, a pocs passos de la plaça de Sant Pere del Vaticà. L'acabava de conèixer i aquella icona d'una època de tele en blanc i negre i missatge unívoc m'ho oferia tot. Consells, contactes, anàlisi i, sobretot, una visió optimista d'aquell entorn que ella dominava i coneixia com ningú.

Jo acabava pràcticament d'aterrar (era el 1984) a aquell univers de poder, d'intrigues i silenci. Portava amb mi la motxilla del prejudici, idees preconcebudes d'un món que m'era estrany, immens, inabastable.

El que per a ella era senzill, jo ho veia molt complicat. Ella em va ensenyar el camí. Un camí professional a la Santa Seu que he recorregut de manera diferent, sí, però amb idèntics escenaris i protagonistes.

Protagonistes i periodistes

Hi ha gent, persones que trobes arreu del món en circumstàncies diferents que marquen la teva vida personal i també la professional.

El periodisme té el privilegi de permetre entrar a llocs prohibits a molts mortals, viure situacions estranyes en geografies llunyanes i apropar-se a protagonistes de portada o anònims personatges que res tenen a envejar-los. El periodisme m'ha permès viure fets històrics en primera persona, odiar la guerra i la pau, el menyspreu i les carícies de la hipocresia. M'ha permès aprendre dia a dia com som els humans i com les situacions límit treuen el pitjor de cadascú de nosaltres i també el millor de la nostra condició.

He conegut, entrevistat, al llarg dels anys, molts poderosos, moltes de les seves víctimes, molts testimonis de tensions i conflictes... i he conegut també molts companys periodistes.

Sobre "la tribu", els periodistes en conflictes bèl·lics, no en vull parlar ara (ja ho farem algun dia). En relació a altres professionals companys, arreu del món m'he trobat de tot. També al Vaticà. Gent disposada a compartir i ajudar o també egoistes i egòlatres recelosos de tot i de tothom. Gent humil i gent arrogant. Mesquinesa i generositat a dojo.

Paloma Gómez Borrero era tot humilitat i generositat, a pesar de ser (agradés o no el seu estil i continguts) una icona històrica del periodisme. La primera corresponsal dona de TVE en un món de grisor masculina (amb comptades excepcions), la fervorosa dama curiosa amiga dels papes, conservadora, fervorosament catòlica... però, sobretot, una senyora amb un cor gegantesc. Una periodista de pedra picada, sempre incansable en busca de la notícia, que fins al darrer moment (a 82 anys) va treballar.

"Soy la facha"

Sóc conscient que aquesta tribuna d'opinió pot sorprendre algú, però no em puc estar de revelar l'autèntica personalitat de la Paloma, poc coneguda i sovint injuriada per un sector de la nostra societat que la situava al llistat dels periodistes venuts al franquisme i que actuaven com els portaveus del règim. Una injusta desqualificació, molt allunyada de la realitat.

Coneguda al Vaticà com "la nòvia del papa Joan Pau II", per la seva amistat personal amb el pontífex més mediàtic, però també potser el més neoconservador del segle XX, no era una veu crítica... no ho va ser mai. Però tampoc va silenciar res.

"Ya ves -em va dir un cop quan TVE la volia relegar a la corresponsalia d'Atenes- soy la facha que ahora apartan... pero tú que me conoces estoy segura de que no me ves así."

I no era així. Molts la consideraven una beata, però dono fe que d'això en tenia ben poca cosa. Era catòlica practicant i defensava amb coherència les seves creences, però sempre era l'última a abandonar el bar de copes de Roma on acabàvem les vetllades amb els col·legues vaticanistes. No he vist ningú com ella explicar acudits verds fins i tot a sacerdots i cardenals. Jo no seria mai tan agosarat.

Molt crítica en privat

Va saber fer cròniques fresques i simpàtiques que els telespectadors, i després els oients de la ràdio, sabien apreciar. No era atrevida, no. No ho eren els mitjans pels quals treballava (TVE i COPE). Mai ho va ser en públic, però en privat no tenia pèls a la llengua.

Ella em va explicar molts dels escàndols de l'època de Joan Pau II, em va donar noms i cognoms de protagonistes de Vatileaks, lluites fratricides a les conferències episcopals espanyola i italiana... moltes informacions que la gran majoria de vaticanistes no s'atrevien ni a mencionar. Era generosa amb tothom, però ferma i preocupada pel futur d'una Església, la seva Església, que veia molts cops "demasiado preocupada por ocultar cosas terribles".

"El catalán simpático"

Per a la Paloma, jo vaig ser "el catalán simpático" i sempre em va fer gràcia aquest qualificatiu. No era gens pejorativa, perquè apreciava la meva feina, Catalunya i els catalans. Jo li vaig correspondre batejant-la com la meva "mamma vaticana". Crec que li feia gràcia, però no ho vaig saber mai del tot. Deia que la feia molt vella.

Era coqueta, sí. I la seva força i simpatia, el seu caràcter rialler, sempre la feien aparentar molt més jove.

Potser no ho hauria de dir, però per fer la fotografia que acompanya aquestes línies vam haver d'esperar que algú portés una cadira per enfilar-se al meu costat. I jo no sóc pas especialment alt. Era baixeta i molt presumida, conscient de la seva imatge.

Mil i una anècdotes

Amb la Paloma vam viure situacions de tota mena. La vaig trobar plorant desconsoladament la nit en què va morir el papa polonès quan vam sortir corrent del restaurant sense sopar amb la comanda feta (i no sé si haig de recalcar que, naturalment, vam pagar). Plorava però escrivia la crònica. Per damunt de tot era una professional, ja fos a TVE, la COPE o la Televisión Azteca, on darrerament havia treballat.

A l'Havana, durant la visita del papa Joan Pau II, vaig haver d'utilitzar el seu prestigi i rigor (que en tenia i molt).

Wojtyla acabava de fer un discurs a la plaça de la Revolució. A part de demanar que "Cuba s'obri al món i el món s'obri a Cuba", estava previst que condemnés l'embargament nord-americà.

El text del discurs que ens havia distribuït la Santa Seu (embargat fins que el papa acabés) ho deia ben clar.

Les agències internacionals, totes, en acabar el sermó van titular: "El papa condemna l'embargament". Havien copiat el text sobre el qual sempre s'adverteix que no es pot publicar per endavant i també que hi pot haver canvis substancials. Però no era cert. El pontífex havia obviat en el discurs oficial tot el paràgraf previst.

Vaig tenir una forta polèmica amb els responsables del telenotícies, que tenien clar que el papa sí que ho havia dit i ja havien ultimat els titulars de sumari que apareixeria en antena al cap de 10 minuts. No em volien creure a mi, que havia sentit el discurs en viu i en directe a la mateixa plaça de la Revolució. Vaig utilitzar la Paloma, que ho va ratificar... a TV3.

L'hi vaig agrair molt. A molts altres mitjans va passar el mateix. Es feia més cas a una agència que a l'enviat especial.

Al cap de mitja hora, totes les agències rectificaven i ens donaven la raó. Jo ja ho havia pogut explicar en directe.

Va exigir "respecte" als funcionaris vaticans.

Paloma Gómez Borrero tenia molt clar que cal respectar perquè et respectin. Un concepte que sembla oblidat.

Abans que centenars de milers de persones, que feien cues quilomètriques, poguessin visitar a la cripta de Sant Pere la tomba del papa Joan Pau II, la Sala de Premsa vaticana ens va oferir l'oportunitat de fer-ho a uns quants vaticanistes. En el petit grup d'una vintena de periodistes d'arreu del món hi érem la Paloma i jo mateix.

Vam baixar les escales de la cripta on hi ha enterrats nombrosos papes acompanyats per membres de la Sala de Premsa i tres funcionaris que crec que eren de la Gendarmeria.

Quan vam haver recorregut les sales on hi ha les diverses tombes, ens van descobrir la del papa polonès. Immediatament tothom es va agenollar davant la làpida blanca situada arran de terra.

Només jo, i crec que era un periodista britànic, respectuosament, ens vam quedar drets al darrere del grup en silenci. Un dels gendarmes va venir i ens ho va recriminar a crits. No vam pronunciar ni un sol mot.

La Paloma, que pregava emocionada, no va dubtar a aixecar-se i es va dirigir al funcionari sense el seu somriure habitual i amb un to per mi força desconegut en ella. En un italià perfecte li va recriminar que ens obligués a agenollar-nos. "Li exigeixo -va dir amb fermesa- que tingui el mateix respecte que aquests dos col·legues tenen amb el papa".

No ho oblidaré mai. Paloma Gómez Borrero va donar una lliçó de tolerància a un funcionari vaticà que després va ser obligat per algun superior a disculpar-se.

Així va ser la Paloma que he conegut, amb qui he après i amb qui també he rigut molt. La trobaré a faltar. La recordaré discutint sobre les nostres diferències, sempre amb un somriure als llavis. Per mi sempre serà la meva "mamma vaticana".

NOTÍCIES RELACIONADES

Anar al contingut