La Lluna, el viatge de les nostres vides que vam viure per televisió des de Catalunya
La matinada de Jesús Hermida, la televisió del franquisme i el somni d'atrapar la lluna des de Catalunya
La Lluna, el viatge de les nostres vides que vam viure per televisió des de Catalunya

La Lluna, el viatge de les nostres vides que vam viure per televisió des de Catalunya

La matinada de Jesús Hermida, la televisió del franquisme i el somni d'atrapar la lluna des de Catalunya

Vicenç LozanoActualitzat
TEMA:
La Lluna
Neil Amstrong dient adéu des del Kennedy Space Center

La mare, de petit, em pujava algunes nits d'estiu al terrat de casa dels avis a Vic, on vivíem. Omplia un cubell d'aigua i m'ensenyava la lluna reflectida. Jo, emocionat, mig endormiscat, la intentava atrapar. La lluna se m'escapava, i em feia enrabiar mentre em mullava tot. Un record nostàlgic que m'acompanya encara cada nit quan la veig... blanca, lluminosa, per a mi tan màgica com sempre.

Als tretze anys la vaig poder gairebé atrapar. Aquella nit màgica en què tots vàrem fer el viatge de les nostres vides, alguns, afortunats, des del sofà de casa... i la gran majoria als punts on hi podia haver un televisor.

Eren vacances de l'escola i ja feia dies que amb els amics comentàvem la jugada. Ho vivíem com un esdeveniment, una aventura... un viatge fascinant. S'acostava el dia i compartíem els còmics de Tintin, i devoràvem els articles de diaris i revistes que comentaven la missió de l'Apollo 11. Al nostre llenguatge havíem incorporat paraules i termes com Houston, Cap Canaveral, càpsula, mòdul lunar... fins aleshores desconegudes.

 

Retall de diari del 1969


La matinada de Jesús Hermida

I el dia va arribar. 20 de juliol del 1969. S'havia generat una gran expectació. Em vaig sentir un privilegiat. Feia només un parell de mesos que aquella caixa tan desitjada, el televisor, havia entrat a casa.

Al vespre, cap a dos quarts de deu, ens enviaven sempre a dormir a mi i la meva germaneta de nou anys. Els programes a aquella hora tenien un o dos rombes i la canalla havia d'anar a descansar quan així ho anunciaven els dibuixos del "Vamos a la cama" de la família Telerín. Aquella nit no va ser diferent.

Però a la matinada del 21, els pares ens van despertar. Havíem d'assistir al moment històric. Endormiscats, intentàvem refer-nos amb l'entusiasme que posaven en aquella retransmissió de TVE, el presentador més popular del moment, Jesús Álvarez, i el comunicador, expert i pilot José Antonio Silva. Des de Houston, el personatge de la nit, el periodista Jesús Hermida, ens faria emocionar. Era el corresponsal als Estats Units i des del primer dia ens descobria un model de periodista que es distanciava de l'encarcarament franquista dominant.

Després d'una espera inacabable, a les 03.56, Neil Armstrong baixava del mòdul lunar i trepitjava amb el peu esquerre la Lluna. A casa meva (com suposo que va passar a molts altres llocs també) es va aplaudir. Les imatges eren borroses, plenes de gra... més que veure's... tot s'intuïa. Però el moment és dels que costa oblidar. Hermida, emocionat, cridava des de Houston "L'home, l'home posa el peu a la Lluna".

 

Retall d'una imatge publicitària del 1969


La televisió del franquisme

Es calcula que uns 20 milions de telespectadors espanyols van seguir en directe la retransmissió d'aquella gesta. Només hi havia uns tres milions de televisors a Espanya. TVE era l'única televisió i des de feia quatre anys s'havia ampliat amb el segon canal (ara La 2), conegut aleshores com UHF i que no cobria pas tot el territori. Una televisió al servei de Franco però també plena d'excel·lents professionals, programes de qualitat i servei públic.  

La gent durant mesos -en aquella grisor de l'Espanya franquista- no va parlar d'una altra cosa. Els nens fèiem col·leccions de cromos de l'espai, es jugava amb retallables, vehicles espacials i les disfresses d'astronautes es van popularitzar. Es parlava de la Lluna i del paper clau d'Espanya en la missió de l'Apollo 11 com a propaganda del règim. Un règim que l'endemà de l'arribada de l'home a la Lluna ho va deixar tot "atado y bien atado".

A les Cortes Generales, el dictador Franco designava Joan Carles de Borbó per succeir-lo com a Rei d'Espanya. Un any de vagues i protestes d'estudiants i miners a Astúries a rebuf del Maig del 68 a París. L'any del consell de guerra contra cinc sacerdots bascos, de l'esclat de l'escàndol Matesa, de l'inici per part d'Òmnium Cultural de la campanya "Català a l'Escola", del tancament total de la frontera amb Gibraltar... de "paraules d'amor" de Serrat, i la nota de color amb la victòria de Salomé al Festival d'Eurovisió.


Atrapar la Lluna

No eren temps fàcils per les famílies, tot i que a poc a poc s'havia sortit de la misèria de la postguerra. El meu avi, fins a la seva mort, i encara avui un amic d'allò més il·lustrat no ho van veure mai clar. Tot plegat –deien– era mentida (d'acord amb les teories de la conspiració més inversemblants) que l'home mai ha trepitjat la Lluna.

Sigui com sigui, la Lluna, ja trepitjada per l'home, es desmitificava dels misteris, supersticions, veneracions religioses... que s'havien transmès de generació en generació. Ja era un lloc assequible tot i la intrigant cara oculta. Un lloc que -en qualsevol cas- ja formava part de la nostra quotidianitat. Havia entrat via televisió al saló de casa i aquest cop em feia sentir que ja no era la mateixa Lluna del cubell de la meva mare. L'havia pogut gairebé atrapar.

ARXIVAT A:
La Lluna
Anar al contingut