La llista de reptes pendents per gestionar l'aigua i fer front a la sequera

La sequera del 2008 va fer accelerar molts projectes pendents per millorar la gestió de l'aigua i per minimitzar l'impacte que havia tingut l'escassetat de reserves als embassaments.

Fruit d'aquest episodi, el pitjor dels darrers 70 anys, l'Agència Catalana de l'Aigua va decidir ampliar la dessalinitzadora de la Tordera (Blanes), l'única que hi havia llavors a Catalunya. L'estiu del 2009 va entrar en servei una segona planta, la del Llobregat (el Prat de Llobregat), la més gran d'Europa per a l'abastament urbà.

Són dos exemples dels canvis que va comportar un episodi de crisi com ho va ser la sequera. Però han passat més de deu anys i els experts creuen que cal fer un gir i accelerar moltes de les reformes pendents que permetin preparar-nos millor davant d'escenaris que la crisi climàtica farà cada cop més adversos i freqüents: inundacions i sequeres.

Impuls a la dessalinització: nova planta a Cunit i ampliació de les actuals

Des que el 2009 va entrar en funcionament, la dessaladora del Prat mai havia treballat de manera sostinguda al 90% de la seva capacitat.

En aquesta planta hi ha deu bastidors, on es dessalinitza l'aigua. El més habitual és que només un o dos estiguin en marxa, però amb les reserves actuals dels embassaments, al voltant del 40% a les conques internes de Catalunya, han hagut de multiplicar la seva capacitat i des de fa mesos treballen vuit dels deu bastidors.

De fet, sense les dues plantes de dessalinització, els embassaments estarien encara més escanyats i les reserves d'aigua serien més minses. Les dues que hi ha a Catalunya funcionen al 90% de producció des del 8 d'agost, i això ha permès mantenir els nivells d'aigua als embassaments durant més temps.

"La dessalinització és bastant imprescindible. I ara ho estem veient", destaca David Saurí, membre del grup de Recerca en Aigua del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Entre els avantatges, subratlla que "l'aigua del mar no ens la beurem mai" i, per tant, no es pot parlar d'escassetat.

A més, tampoc hi ha conflictes polítics, com sí que passa amb els rius pels transvasaments. Però té dos problemes clars: el cost energètic, que malgrat que la tecnologia ha anat millorant i les plantes són més eficients, encara és força elevat; i l'impacte ambiental de la salmorra, el residu de la dessalinització.

Per Damià Barceló, director de l'Institut Català de Recerca de l'Aigua (ICRA), Catalunya no es pot permetre "el luxe" de no apostar per la dessalinització.

"Ja sé que costa diners i energia, però hem d'intentar tenir el màxim de recursos possibles i pensar en l'aigua en totes les seves formes."

L'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) té clar que les dessaladores són "una peça més" de la cadena, i tampoc la més important, precisament per la seva despesa energètica.

Però el nou pla de gestió, que actualment es troba en tràmit d'aprovació per al període 2022-2027, preveu l'ampliació de la dessaladora de la Tordera, que passaria dels 20 hm3/any actuals als 80, la mateixa capacitat que la del Prat.

A més, als seus plans hi ha també la recuperació del projecte d'una nova planta, que seria la tercera a Catalunya, al voltant de la conca del Foix, a Cunit. Aquest projecte es va plantejar amb la sequera del 2008, però mai es va arribar a fer.

Aquesta tercera planta podria aportar aigua dessalinitzada tant a l'àrea de Barcelona com al sud, cap a l'Ebre. Segons l'ACA, això permetria reforçar la garantia d'aigua en cas de sequera o reducció de cabals als rius per efecte de la crisi climàtica.

Si finalment la dessaladora de Cunit tira endavant, amb pocs anys es duplicarà la capacitat de producció d'aigua dessalinitzada a Catalunya.

Millora de la xarxa i recuperació d'aqüífers

Les construccions o ampliacions de dessaladores són processos complexos i, sovint, llargs. Per això en el curt termini els experts assenyalen altres reptes pendents. En primer lloc, la renovació de la xarxa en alguns municipis per evitar les pèrdues d'aigua a les canonades.

"La realitat és que en molts llocs encara es perd molta aigua", reconeix María del Carmen Llasat Botija, catedràtica de Física de l'Atmosfera a la Universitat de Barcelona. Això passa, sobretot, en municipis que no estan connectats a la xarxa d'abastament, i que depenen de pous propis. Llasat destaca que "el manteniment que no es veu de tot el sistema que serveix aigua a la població i al reg" ha de ser una prioritat.

A l'àrea de Barcelona, explica Saurí, la xarxa "està molt optimitzada, entre el 85 i el 90%": "Sempre has de comptar que el 5 o el 10% de l'aigua es perd", diu. En alguns pobles, com Vacarisses, les pèrdues, però, van del 20 al 40%. Per això, l'ACA disposa d'una línia de subvencions perquè puguin millorar l'eficiència i reforçar les xarxes de subministrament municipal.

Un altre repte passa per recuperar i millorar els aqüífers. Aquesta va ser una feina que es va fer amb la sequera del 2008, però que encara té camí per recórrer. Fins i tot a Barcelona. Ho explica Barceló:

"La ciutat de Barcelona té 40 hm2 d'aigua al subsòl. Això molta gent no ho sap, però representa gairebé 40 dies d'aigua per a la ciutat."

El problema és que molts aqüífers estan contaminats per l'agricultura i la ramaderia i els nivells de nitrats són molt elevats. Per això cal "treballar molt", diu Barceló, si es volen recuperar els aqüífers, que poden ser un complement important a les dessaladores i els embassaments.

Més reutilització de l'aigua per al reg i, fins i tot, per a ús de boca

A l'Hotel Samba de Lloret de Mar fa més de 20 anys que tota l'aigua de les dutxes i de les piques es tracta, amb una petita depuradora, i després es reintrodueix al circuit per omplir les cisternes dels vàters. És el que es coneix com a aprofitament de les aigües grises. Ho han fet també moltes comunitats de veïns, però les iniciatives semblants a gran escala són encara escasses.

L'aigua reutilitzada "es fa servir bàsicament --explica Barceló-- per recarregar els aqüífers". En altres llocs del món, com els Estats Units, Singapur o Israel han anat més enllà i l'aigua reutilitzada té usos agrícoles o industrials.

Manel Poch, director del Laboratori d'Enginyeria Química i Ambiental (Lequia), és taxatiu: "Hem de fer canvis radicals i més substantius." Per això creu que la reutilització "ha de ser una part significativa" de la solució a les sequeres i a la falta d'aigua. I superar el principal obstacle: l'acceptació social.

"És un recurs que no depèn de si plou més o menys: ja el tenim. Sabem que tecnològicament està resolt, que és factible tècnicament, rendible econòmicament, però que no hi ha prou conscienciació social."

La clau, per tant, és convèncer l'opinió pública que menjar aliments regats amb aigua regenerada i, fins i tot, beure-la, és segur. Barceló posa un exemple: "A Israel i a l'Aràbia Saudita reguen tomàquets i enciams amb aigua reutilitzada i la gent se'ls menja. Uns tomàquets regats amb aigua reutilitzada són igual de bons que els altres."

Els experts són conscients que l'ús d'aigua regenerada per beure és "un pas més" i que no tothom hi està preparat, però "a la llarga es farà", diu Barceló. És un procés "segur" i, a més, la crisi climàtica no deixarà altra opció. Tots els països s'hauran de preparar per a aquesta situació, però especialment els del sud, que és on la crisi hídrica assotarà amb més força. "Els recursos són els que són", subratlla Barceló.

Abans que això arribi, però, també caldrà superar els entrebancs legislatius. Ara mateix, a Europa, la llei no contempla l'ús de l'aigua reutilitzada de boca. "Però aquesta via s'ha d'explorar i ha d'anar a màxims", diuen els experts.

De fet, Poch recorda que fa uns anys les depuradores no existien, i la gent de l'àrea metropolitana de Barcelona es bevia l'aigua del riu Llobregat, que havia estat tractada però no depurada com es fa ara.

Ciutats esponja: una adaptació a les inundacions per evitar les sequeres

La llista de deures es tanca amb un repte de futur majúscul, però que ja s'està treballant en moltes parts del món. Es tracta d'adaptar les ciutats a la crisi climàtica, com explica Damià Barceló:

"Amb el canvi climàtic anem cap a esdeveniments extrems: tindrem o sequeres o inundacions."

Això passa per preparar-les per fer front a inundacions cada cop més severes i recurrents, és a dir, per emmagatzemar l'aigua torrencial que deixen en poques hores i que aquestes reserves serveixin per fer front a l'escassetat de recursos, també més freqüents amb la crisi climàtica, segons els experts.

"Els xinesos parlen de ciutats esponja", explica David Saurí, que ho resumeix així: "La idea és que en casos de precipitacions molt intenses, en lloc d'acabar en riuades o aiguats que poden fer molt de mal a les ciutats, les preparem per intentar conservar i emmagatzemar tota aquesta aigua i la puguem utilitzar més endavant per a usos molt diferents."

Ciutats com Barcelona ja treballen en un pla a 80 anys vista que abordi aquest fenomen. L'Ajuntament planeja repensar infraestructures com el clavegueram, partint de la base que les pluges torrencials creixeran un 17% en el futur i que es pot traduir en inundacions amb costos molt elevats per a la ciutat.

El pla de Barcelona preveu ampliar els col·lectors, renovar la xarxa d'aigua, construir nous dipòsits pluvials a la part alta de la ciutat per evitar que l'aigua s'acumuli al centre i estendre els paviments drenants, que són permeables i permeten que l'aigua s'escoli sense causar danys.

La solució també passa per ampliar les zones verdes, que, al contrari que l'asfalt, retenen l'aigua i permeten conservar-la. Un exemple és el nou parc de Glòries.

Fora de les ciutats, molts experts plantegen altres models. Per exemple, establir zones d'inundabilitat. "És a dir --precisa Manel Poch--, deixem que zones concretes com els rius es puguin inundar amb pluges torrencials; esperem que l'aigua passi a l'aqüífer i, després, la recuperem per fer-la servir.

Un canvi de mentalitat

Per la majoria dels experts, que hi ha deures pendents és clar. També n'és conscient l'ACA, que els últims anys ha accelerat molts projectes per fer front als episodis d'escassetat d'aigua. Algunes veus consideren que el que cal, però, és "un canvi de mentalitat" per afrontar el problema, que s'ha d'abordar des de molts vessants diferents i, sobretot, implementar les mesures.

"Les solucions hi són, i ara, el que falta, és que s'implementin", conclou el director del Laboratori d'Enginyeria Química i Ambiental.