La investidura i l'entreteniment polític
En una de les tradicionals trobades del president dels Estats Units amb la premsa, Barack Obama va lamentar que el periodisme polític al país que el va inventar tal com el coneixem avui gràcies a sèries televisives com "The West Wing" o "House of Cards", s'assemblava massa al periodisme d'esports, on els diaris i emissores es converteixen en portaveus si no en hooligans dels seus clubs favorits o dels seus esportistes locals. Obama no amagava, i no ha amagat mai, el seu interès pel periodisme, i no només pel seu pas per la "Harvard Law Review". L'"infotaintment" fa temps que és conegut als Estats Units. Els platós de les televisions de tot el país estan plens de programes on la informació política passa a formar part de l'espectacle mediàtic. No descobrirem ara la CNN. Malgrat tot, el format és molt diferent al que ha arribat a Espanya en tot el seu esplendor, on les tertúlies campen en qualsevol franja horària, en un continu només interromput per anuncis i alguna pel·lícula. El debat d'investidura ha estat una prolongació d'aquest espectacle polític que ha sotragat la imatge monolítica del parlamentarisme espanyol on, per cert, el PP manté la tradició de desaparèixer de l'hemicicle quan no parlen els portaveus dels fins ara dos grans partits.
Comença ara la negociació de debò. Dos mesos per conformar la gran coalició o bé convocar eleccions. Però quedarà en la retina aquest debat de primers de març on els líders forjats en el "prime time" televisiu s'han imposat a la visió tradicional de la política espanyola. No és que Rajoy ho fes malament. És un gran parlamentari, sempre ho ha estat. Va tenir moments brillants i es va mostrar mordaç i punyent, amb referències culturals com la del pacte dels Toros de Guisando dedicades a les elits. Molt en la línia de la tradició conservadora de finals del XIX i que s'ha prolongat fins a l'actualitat. Tampoc va estar malament Sánchez, un pèl més modern ni que sigui per l'edat, però res a veure amb l'habilitat dialèctica de Rivera i Iglesias, que van fer tot un màster de saber estar davant les càmeres, fins i tot quan gesticulaven des de l'escó.
Però el que menys es recordarà és com ha degenerat la informació política més enllà de l'estrada del Congrés. En els últims mesos s'ha posat de moda la persecució de líders amb la seva aquiescència pels carrers annexos a la Carrera de San Gerónimo. De càmeres i micròfons. Com si es tractés d'un "Sálvame de luxe" polític, un "Gran Hermano VIP" programàtic on valorar acords, desacords i exabruptes en què tots plegats demostren, polítics i paparazzis, que no saben trobar un límit a la teatralització de la política. Un estil televisiu que s'està aproximant al palau del parc de la Ciutadella i que caldria evitar. Una cosa és la disputa dialèctica, l'intercanvi de cops i d'idees a través de la paraula, que pot ser com ha estat aquesta setmana un espectacle televisiu al qual estem poc acostumats. D'aquí a la teleporqueria hi ha un abisme que caldria no traspassar.
