La història que ha portat Teresa Font al Goya i a ser un dels grans noms del muntatge

La muntadora catalana ha guanyat el seu segon Premi Goya per "Dolor y gloria"

Actualitzat

Teresa Font, una muntadora reputada amb quaranta anys de carrera, ha guanyat el seu segon Goya per "Dolor y gloria", la primera pel·lícula en què ha treballat al costat de Pedro Almodóvar. El primer el va aconseguir fa 25 anys per "Días contados".

Pocs dies abans de la cerimònia dels premis de l'Acadèmia Espanyola de Cinema, hem parlat amb ella.

Res feia suposar que aquella noia, nascuda a Gallifa i criada en un entorn rural, s'acabés dedicant al cinema. Als 17 anys, per escapar-se del món on vivia, se'n va anar a Londres i allà va començar a descobrir els directors que li agradaven: Losey, Kubrick, Hitchcock.

"Jo recordo veure les pel·lícules de Hitchcock, quedar molt impactada i tornar a entrar a veure-la una altra vegada per descobrir com havia fet algunes coses."

De tornada a Catalunya, va voler entrar a treballar al món del cine, però com que era dona només li van oferir dues opcions: script o muntatge. Quan va veure el caos d'un rodatge de prop, es va decidir pel muntatge:

"A mi el que m'anava era la solitud de la sala de muntatge, i el director només per a mi. Això de compartir el director amb tanta gent no em feia gràcia."

 

 

Però, què és el muntatge?

"La història del muntatge és la història de la forma cinematogràfica. El muntatge ha sigut la clau per poder fer cine, perquè en realitat el que fem els muntadors és manipular el material rodat. Es roden uns plans continus i el que fem al muntatge és aplicar un llenguatge visual que té en compte les interpretacions, els millors moments, i perquè la història avanci utilitzem les millors preses, els millors plans per poder tenir només els moments importants, per poder tensar la imatge."

"Ens traiem de sobre tot el que no funciona i construïm una narració feta de trossets de plans. En realitat el muntatge està contínuament llençant material. Consisteix sobretot a llençar molt i triar petits trossets que són els que formaran part de la pel·lícula definitiva."

Per això és tan important entendre's amb el director. Teresa Font va créixer professionalment amb tres grans directors: Vicente Aranda, la seva parella durant trenta anys, Álex de la Iglesia i Imanol Uribe, amb qui va guanyar un Goya per "Días contados".

"El que he constatat en aquests quaranta anys és que és molt important treballar per a un director que tingui talent. Un director amb talent es pot equivocar en una pel·lícula, però no s'equivocarà en totes."

I ella no ha parat de treballar amb directors de talent. Amb noms tan coneguts com Terry Gilliam i el seu últim projecte quixotesc, "El hombre que mató a Don Quijote". O a "Dolor y gloria" amb Pedro Almodóvar, que va confiar en ella després de la mort de Pepe Salcedo, el muntador de totes les seves pel·lícules.

"Em va impactar que és un home que veu molt bé el que fas. M'he entès molt bé amb ell, perquè té una manera de respirar el muntatge molt semblant a la meva."

 

I amb "Dolor y gloria" ha estat nominada per primer cop a un Gaudí i, ara, s'ha endut un altre Goya. A casa seva, on sovint treballa, té un munt de llibres de teoria del muntatge. Molts li han corroborat allò que ha après amb la pràctica de molts anys davant d'hores i hores de rodatge i amb un sentit innat del ritme cinematogràfic.

"Hi ha un sentit del ritme que jo crec que és innat. Més o menys innat, crec. Que no sé explicar molt bé, però sí que has de respirar amb la imatge."

"Ser muntador és saber veure, i no tothom sap veure. És molt difícil saber veure. Triar entre una gran varietat de material. I quan vas treballant i treballant és com una escultura. Vas traient, traient fins a arribar a l'essència, el que realment importa. Fem tot el possible per arribar a fer la millor pel·lícula possible."

Un ofici invisible. Com deia Billy Wilder que havia de ser una pel·lícula: l'espectador no havia de veure mai els trucs o les decisions que havia pres un director, un director de fotografia o un muntador.

"Sent un ofici artístic tan imprescindible, tan essencial, resulta que som els més invisibles dels invisibles. La gent no és conscient del muntatge. I està bé que sigui així perquè no s'ha de veure."

 

 

"Respirar", una de les paraules que més pronuncia Teresa Font parlant de muntatge.

"Muntem amb tota la nostra experiència vital. I amb tots aquests elements respirem amb la imatge. El moment del tall, el moment on decideixes canviar, tota la respiració, el ritme... tot això ho fa el muntador."

No és casualitat, doncs, que un llibre-entrevista que li han fet dos professors de la Universitat Carlos III de Madrid es tituli "Respirar con la imagen". Una oportunitat per als aficionats al cinema d'entrar al cor del muntatge.

ARXIVAT A:
CinemaPremis Goya
VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut