La guerra per les renovables: industrialització o petits propietaris i autoconsum
Després de gairebé 10 anys d'aturada, s'han disparat les peticions de parcs eòlics i camps solars per un canvi de llei que posa les coses més fàcils. Hi ha tants projectes que hi ha comarques que s'hi han revoltat
La guerra per les renovables: industrialització o petits propietaris i autoconsum

La guerra per les renovables: industrialització o petits propietaris i autoconsum

Després de gairebé 10 anys d'aturada, s'han disparat les peticions de parcs eòlics i camps solars per un canvi de llei que posa les coses més fàcils. Hi ha tants projectes que hi ha comarques que s'hi han revoltat

Cori CaleroActualitzat
TEMA:
Crisi climàtica
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player

Si es tiressin endavant tots els projectes d'energia eòlica demanats, es multiplicarien per 4 els megawatts que produïm actualment. En el cas dels parcs solars sol·licitats, multiplicarien per 10 els megawatts que es produeixen ara. Molts d'aquests projectes no tiraran endavant perquè no passaran algun dels estudis a què se sotmeten, però el volum ha posat el territori en guàrdia. Els últims mesos les protestes en contra d'algun projecte eòlic o solar se succeeixen.

La majoria han tingut com a escenari les Terres de l'Ebre. I és comprensible. Només cal fer un cop d'ull al mapa, del web del Departament de Territori, el Visor Ambiental, i ja sense entrar-hi a fons veiem la magnitud de l'assumpte.

 

En blau hi ha els projectes eòlics i fotovoltaics viables, en vermell els no viables, i en groc i lila, els eòlics i fotovoltaics en tramitació. On es concentren? Els camps solars, a comarques lleidatanes, amb 3145 ha demanades, gairebé la meitat del total, 7.739, segons dades facilitades pel Departament de Territori de la Generalitat de Catalunya.

I pel que fa als parcs eòlics, doncs s'enduen la palma les Terres de l'Ebre, amb un seguit de parcs que junts sumarien 333 aerogeneradors, a afegir als que ja tenen (que són 328). O sigui, que en tindrien el doble.


Alerta dels experts sobre els grans projectes

Els experts alerten que la transició a renovables es pot fer seguint altres models que no siguin els dels grans projectes amb grans inversions i que no tenir-los en compte podria ser perillós. És el que adverteix Jordi Solé Ollé, físic i coordinador del projecte sobre transició energètica a Europa, el projecte Medeas.

"Durant els 70 i 80 es construïen vivendes en sòl rural. Això es va veure que era perjudicial per al territori i es va fer una llei que ho prohibia. Què passa? Que ara volem fer una activitat industrial en una zona rural. I si el sòl rural és més barat, és molt llaminer. Si a les empreses que necessiten energia resulta que els surt més a compte colonitzar sòl rural, doncs fem que no els surti a compte, amb la llei. Perquè si anem industrialitzant sòl rural, estem creant un perjudici a mitjà i llarg termini. Preguntem-nos què volem: volem una Catalunya totalment industrialitzada o una Catalunya amb un equilibri entre indústria i món rural?"


El món rural ens abasteix d'aliments, i existeix el risc que, industrialitzant aquest sòl, l'agricultura se'n ressenti. "Què volem -diu Jordi Solé-, haver d'importar totes les verdures dels Estats Units o de Turquia? Perquè si amb els problemes climàtics i l'encariment dels combustibles fòssils els preus es disparen, la nostra subsistència haurà de dependre d'això."

Tall a l'-N-420 a l'altura de Riudecols (Baix Camp) per denunciar la instal·lació d'un parc eòlic el setembre del 2020 (ACN /Mar Rovira)

De fet, a Catalunya tenim 30.000 hectàrees de sòl en polígons industrials. Si les hectàrees que es volen instal·lar, la majoria en sòl rural, per instal·lar-hi camps solars, són gairebé 8.000 hectàrees, no seria més fàcil utilitzar les hectàrees industrials i deixar que les zones rurals segueixin sent rurals? En aquesta línia s'han manifestat no només entitats ecologistes com Gepec, sinó també experts i científics. I Jordi Solé Ollé també hi insisteix:

"Per què no podem aprofitar més ecològicament el que ja tenim? Aprofitem les teulades, aprofitem els polígons industrials, tot allò que ja està industrialitzat, i reconvertim-ho. A nivell social i polític s'ha de ser valent enfront dels perills de la transició a renovables, perquè té perills. També té avantatges, però té perills. I el perill més gran és la colonització industrial del territori per empreses que vulguin un benefici ràpid i a l'engròs. I també és una gran oportunitat per fomentar l'autoconsum, l'estalvi, l'eficiència i que els ciutadans prenguin la iniciativa i tinguin el poder de decisió del que es fa i com es fa."

La clau de l'assumpte és: per què volem replicar el model energètic fòssil, el que ja teníem, amb energies renovables? El model de grans plantes centralitzades en un indret i lluny dels territoris on es consumirà aquella energia té alternatives.

Assumpta Farran és física de l'atmosfera però també ha estat directora de l'Institut Català de l'Energia i actualment forma part del consell rector de la cooperativa Som Energia. Ella defensa que és possible un model on augmenti el pes de l'autoconsum i dels projectes mitjans, i en què els ciutadans siguin els mateixos productors, enfront d'una disminució dels grans projectes.

"Està clar que la transició s'ha de fer. Però el que està passant és que en la transició energètica, que havia de ser associada a transició social i econòmica, veiem que la part social desapareix. Per què dic social? Perquè la tecnologia solar, per exemple, ha baixat molt de preu i és molt modular. Per tant, tant pot servir per a un terrat com per posar-la en un terreny de dimensions mitjanes en què els ciutadans també en siguem titulars, o un gran projecte de 400 hectàrees on el propietari sigui una petrolera o una hidroelèctrica de les de tota la vida, o un fons d'inversió d'un altre país. Els tres models són possibles."

Farran afirma que volem anar tan ràpid a fer la transició perquè "durant 10 anys no hem fet gairebé res, pràcticament només el tercer model s'està produint i "el territori rural més despoblat no ho està acceptant. Necessitem la seva complicitat i per tenir-la hem de fer que ells també participin en el projecte."

De cara a aconseguir els objectius climàtics de la UE, Farran diu que hem de trobar projectes viables paisatgísticament però també econòmicament. Necessitem, afegeix, que hi hagi promotors interessats. "I de cara a instal·lacions grans que puguin proveir Catalunya de l'energia que necessita. Si volem anar canviant la nuclear i fòssil per un altre model, necessitarem un determinat nivell de potència instal·lada."

Després de 10 anys d'aturada, ara hi ha pressa

De fet, a Catalunya només el 19,8% de l'energia que es produeix és renovable. Però l'objectiu de la Generalitat, seguint les línies marcades per la Unió Europea, és que aquest percentatge el 2030 sigui del 50%.

Per tant, després de 10 anys d'una aturada pràcticament total en la implantació d'energies renovables a Catalunya, ara la transició corre pressa. Però un canvi tan gran ha de comportar una planificació a l'alçada, perquè, si no, pot generar ferides irreversibles en el territori i la societat.

L'alternativa que defensen la majoria d'experts és generar l'energia a prop d'on es consumeix, i no en grans plantes acumulades en una mateixa zona. I, per això, la llei catalana hauria de servir com a eina per prioritzar projectes mitjans i petits, en què els productors siguin els mateixos que la consumeixen: els ciutadans. Però actualment la llei això no ho contempla.

Per això, cooperatives com Som Energia i també associacions ecologistes creuen que el decret s'hauria de modificar.

"El ciutadà ha de participar en el seu finançament, en el seu desenvolupament i també en l'energia que es produeix. I hem de ser capaços de fer-ho amb enginyeries locals, instal·ladors locals, i que generi feina local", afirma Farran.

"Que necessitarem plantes més grans? Cert, però no només això. I el que està passant és que els territoris rurals estan veient que només venen els de sempre."

Però no oblidem el més important: la transició a energies renovables és necessària i, en realitat, si es fa bé significa un canvi molt positiu. És el que defensa Jordi Solé Ollé: "La transició a renovables té perills però és una oportunitat per fomentar l'autoconsum i l'estalvi i perquè els ciutadans prenguin la iniciativa i tinguin realment el poder de decisió sobre què es fa."

Un altre dels ingredients perquè la transició sigui més sostenible i justa és que l'energia sigui distribuïda. Ho explica Assumpta Farran: "L'energia la puc connectar a la xarxa de distribució, la que la reparteix de forma local. Si la connecto a aquesta xarxa, sé que els municipis del voltant d'on es produeix se'n beneficiaran. En canvi, si faig una planta que la connecto a l'alta tensió, els territoris del voltant no en veuran res, tota se n'anirà a llarga distància."

La Generalitat declara la situació d'emergència climàtica a Catalunya
 

Farran apunta contra la llei i els oligopolis i assegura que és la llei la que fa que els projectes més petits siguin menys competitius i que això és per "un motiu clarament polític". Farran afirma que hem de ser capaços de trencar això.

"El que es faci aquí penja del que es decideixi a Madrid -rebla Jordi Solé- i allà la política legislativa ha estat sempre afavorir els grans lobbies econòmics. A  Catalunya, amb un territori tan divers, les grans implantacions renovables no tenen per què ser l'única via i no haurien de ser-ho. És una gran oportunitat. Però no per on hi havia fòssils posar renovables, sinó per fer una transició real, planificada i coordinada, i, sobretot, amb molta transparència. I ha de respondre a tres preguntes: com, quan i, sobretot, i la més important, per què? Si la resposta a la tercera pregunta és per continuar fent més negoci, el que passi amb el territori dependrà dels grans inversors."

Com a alternativa, Solé planteja una transició amb un model de generació distribuïda, fomentant l'autoconsum, i estudiar bé quin percentatge es dona a les grans inversions, "que també són necessàries, però no en el percentatge que s'està plantejant".

"El gran tema és que intenten fer-nos creure que la transició energètica és canviar fòssils i nuclear per renovables -diu Assumpta Farran. Doncs no, la transició energètica no és això. Per què hem de fer que el sistema torni a ser centralitzat? Pels interessos de pocs? Perquè és més senzill? Perquè és el que sabem fer? Doncs les transicions són canvi, el que ha de venir darrere ha de ser completament diferent. I és el que el territori ens està posant sobre la taula: hi volem ser, no volem que vinguin de fora a fer-nos-ho tot."

I, de fet, la solució, l'empenta de la transició a renovables, està en els pobles mateixos, en els ciutadans. Però la llei no els té en compte. Perquè si ens fixem en les solucions que es proposen per fer que la transició energètica sigui més sostenible, a banda d'aprofitar sòl ja industrialitzat, totes impliquen la participació del mateix consumidor: projectes petits i mitjans, els models distribuïts i descentralitzats... Assumpta Farran va més enllà i fa una proposta:

"Les grans ciutats no se'n poden rentar les mans, perquè en són els grans consumidors. Tothom haurà de posar terreny, no només els llocs on sempre hi ha hagut generació, i és el senzill. I si a tots els municipis féssim plantes petites i mitjanes, de 3-5 megawatts, donaria per a moltíssim, pels objectius del pacte de transició energètica. Seria la solució. Ho haurien de fer tots els municipis. Això també estaria bé que ho contemplés el decret sobre renovables."

Jordi Solé hi afegeix que la fórmula ha de passar per l'eficiència energètica, sense excuses: "D'aquí al 2050 hi ha d'haver una reducció de necessitat de consum energètic. No hi ha una altra solució. Quin model renovable volem a Catalunya? Centralitzat amb grans inversions i desenvolupaments en renovables? O volem un model híbrid, en part descentralitzat, amb cooperatives i autoconsum? Perquè sigui sostenible, la transició renovable ha d'anar acompanyada d'un canvi socioeconòmic, de baixada de consum. Així de clar, agradi o no agradi."

Altres països europeus tenen més experiència en el tema, sobretot perquè durant aquests darrers 10 anys han intentat fer els deures, amb encerts i errors, dels quals podríem aprendre. Per exemple, a Alemanya, pionera en transició energètica, el 50% de la producció d'energia renovable és propietat de la ciutadania. A Catalunya, ara mateix, aquest percentatge ronda l'1%

ARXIVAT A:
Crisi climàtica

VÍDEOS RELACIONATS

Anar al contingut