Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player
Tunis

La flama que va incendiar les revoltes àrabs compleix mig any

El 17 de desembre del 2010 un jove tunisià a l'atur es va cremar a l'estil bonze per protestar contra les condicions de vida miserables. Mohammed Bouazi s'ha convertit en la icona de les revoltes al món àrab. Des del seu gest, els governs de països com ara, Egipte, Líbia, Síria, el Iemen, Algèria, Bahrain, l'Aràbia Saudita, Oman i Algèria han hagut d'enfrontar-se a una onada de mobilitzacions populars i manifestacions en què es reclama la fi de règims autoritaris, dels alts nivells de corrupció i on es denuncia un escàs progrés social. Els ciutadans han sortit al carrer per exigir llibertat, canvis democràtics i millors oportunitats de vida.

Actualitzat
El 17 de desembre del 2010 un jove tunisià, informàtic, a l'atur i venedor ambulant va decidir que valia més la pena morir que viure en la misèria. La mort de Mohammed Bouazi sempre quedarà associada a la Revolució dels Gessamins, una sèrie de protestes democràtiques que van marcar un precedent en el món àrab i que van aconseguir derrocar el govern autòcrata del fins aleshores president tunisià Ben Ali.

Bouazi es va ruixar amb benzina i després es va calar foc per protestar contra les condicions de vida miserables i per denunciar que la policia li havia confiscat la seva parada de fruites al carrer, cosa que el condemnava a perdre l'única font d'ingressos, perquè no en tenia la llicència. El seu gest va generar una onada de simpatia que va comportar que els seus veïns de la ciutat de Sidi Bouzid, al centre de Tunísia, es manifestessin per denunciar les autoritats del país. La protesta va ser reprimida amb duresa i a partir d'aleshores es va encendre una espurna que ja no va tenir aturador. A la mort de Bouazi, s'hi va afegir un malestar social latent causat per l'increment excessiu dels preus en els aliments bàsics, la corrupció vinculada amb l'executiu de Ben Ali, les males condicions de vida dels tunisians i la falta d'oportunitats per superar la crisi econòmica que castiga el país des del 2008.

La caiguda de Ben Ali

Bouazi és una icona. La icona d'una revolució social que va acabar amb la caiguda del president tunisià. Zine al-Abidine Ben Ali governava el país des de feia més de 30 anys. Pressionat per les protestes ciutadanes que reclamaven la seva sortida del poder, Ben Ali va intentar contenir el malestar amb l'anunci d'algunes mesures que intentessin calmar els ànims com la llibertat d'informació en tots els mitjans de comunicació, inclòs internet, i sobretot el compromís de deixar la presidència el 2014.

Pràcticament un mes després de l'inici de les mobilitzacions socials, el 14 de gener d'aquest any, Ben Ali va dimitir i va fugir de Tunísia cap a l'Aràbia Saudita. Al capdavant del país, s'hi quedava Mohamed Ghannouchi com a primer ministre d'un govern de transició cap a la democràcia, però de nou la pressió popular va forçar Ghannouchi, antic membre de l'executiu de Ben Ali, a abandonar el càrrec a favor de Béji Caïd Essebsi, antic degà del Col·legi d'Advocats de Tunísia. El balanç de víctimes de la revolució tunisiana, segons xifres de l'ONU, és de 219 morts.

A l'abril, la justícia tunisiana va obrir 18 processos judicials contra Ben Ali i la seva família i va demanar la seva extradició. De moment, ha estat condemnat a penes que sumen 66 anys de presó per possessió il·legal d'armes, malversació de fons públics i corrupció immobiliària.

Però a banda de les condemnes al dictador, un altre dels símbols del canvi en la història del país és, sens dubte, la celebració d'eleccions el diumenge 23 d'octubre. Les primeres després d'anys de tirania i amb representació de diferents sensibilitats polítiques.

L'esperit de Bouazi


La Revolució dels Gessamins va esperonar altres països del nord d'Àfrica i de la península Aràbiga a engegar la seva pròpia revolta contra els respectius governs. És el cas d'Egipte, Líbia, Síria, el Iemen, Bahrain, l'Aràbia Saudita, Oman i Algèria. Tots tenen en comú que des de fa anys pateixen governs autoritaris, alts nivells de corrupció i un escàs progrés social. Els ciutadans han sortit al carrer per manifestar-se i exigir llibertat, canvis democràtics i millors oportunitats de vida.

El primer país de seguir les passes de Tunísia va ser Egipte. Durant anys, el president egipci Hosni Mubarak va fer oïdes sordes a les manifestacions obreres, les mobilitzacions de col·lectius com els jutges, les denúncies de frau electoral i les reiterades denúncies de repressió als líders opositors. La Revolució dels Joves, on les xarxes socials com Facebook i Twitter hi van contribuir activament, es va saldar amb la caiguda de Mubarak després de 30 anys al poder. Van ser necessaris 18 dies de manifestacions a la plaça Tahrir i prop de 850 morts per posar fi a dècades d'autoritarisme.

A Tunísia i Egipte li va prendre el relleu Líbia. Les protestes van derivar ràpidament cap a una guerra amb la meitat del país controlat pel president Moammar al-Gaddafi. La sagnant repressió del coronel libi ha empès la comunitat internacional, a través d'una resolució del Consell de les Nacions Unides el passat 17 de març, a aprovar l'establiment d'una zona d'exclusió aèria sobre el país i l'autorització de totes les mesures necessàries per protegir els civils. La capacitat de resistència del mateix Gaddafi i dels cercles que li són afins amenaça de prolongar indefinidament el conflicte. Una de les últimes dades proporcionades pels Estats Units -que lideren la missió de l'OTAN a Líbia- parlen d'entre 10.000 i 30.000 morts.

Després de setmanes de conflicte i de continus esforços per trobar Gaddafi, en parador desconegut des de l'agost, el nou govern libi anuncia la mort del dictador quan intentava fugir de Sirte. Tot i que els rebels dominaven la major part del territori i havien aconseguit el reconeixement internacional, la mort de Gaddafi és una injecció de moral per al poble libi, durant anys oprimit.

Síria i el Iemen


Entre les revoltes àrabs que encara queden en actiu també hi ha Síria i el Iemen. Des de finals d'abril, Síria està immersa en una onada de mobilitzacions socials també sense precedents que és reprimida amb duresa pel règim de Bashar al-Assad. Més de 3.000 persones hi han mort, segons l'ONU, i uns 14.000 sirians han fugit a Turquia i el Líban per fugir de la violència de les forces lleials al president siri. Fins el moment, el Consell de Seguretat de l'ONU no s'ha posat d'acord per aprovar la petició d'alguns estats per imposar sancions. Rússia i la Xina, entre d'altres, s'hi oposen.

Al Iemen. Les protestes pacífiques contra el president Ali Abdallah al-Saleh deriven al maig en combats entre els fidels al govern iemenita i la tribu més poderosa. Després de viatjar a l'Aràbia Saudita per recuperar-se de les ferides d'un atac, Al-Saleh va tornar al Iemen el 23 de setembre passat. La repressió d'Al-Saleh ja ha causat més de 100 morts.

A l'Aràbia Saudita, l'oposició està prohibida però hi ha hagut petites manifestacions per l'alliberament dels presos polítics, que han quedat aturades amb les millores promeses pel rei Abdul·là.

A Bahrain, el rei es manté al capdavant del país malgrat les continues protestes per exigir reformes democràtiques i que van arrencar el 14 de febrer. Una vintena de persones han mort i milers n'han resultat ferides o detingudes, segons l'oposició. Organitzacions defensores dels drets humans afirmen que personal sanitari ha estat jutjat per atendre als ferits que participaven en les manifestacions.

A Oman, les protestes -que han deixat 6 morts- han quedat aturades amb les reformes socials promeses pel sultà. A Algèria, des de principis de gener hi ha marxes per demanar reformes, però no són massives i el president Bouteflika les frena també amb les promeses de millora. Aquí el nombre de víctimes mortals és d'almenys 5 persones. Al Marroc, les manifestacions -també com a mínim amb 5 morts- han anat perdent intensitat amb el compromís de reformes econòmiques i polítiques del rei Mohammed VI i a Jordània, el rei Abdul·là va designar al gener un nou primer ministre, a qui va encarregar la missió de formar un govern que treballi en un veritable procés de canvis polítics i de modernització.

VÍDEOS RELACIONATS

ESPECIALS RELACIONATS

Anar al contingut