La febre pels videojocs retro: milers d'euros per un Pokémon o Mario amb precinte original

Poc es podien imaginar en una botiga de joguines de sempre com Ca la Madrona que entre una pila de caixes antigues trobarien milers d'euros amagats. No van descobrir cap maletí ple de bitllets, sinó una caixa plena de videojocs dels anys noranta precintats i nous de trinca. L'alegria no va ser immediata, perquè molts d'aquests jocs els havien venut fins fa no tant a saldo. Però ara, els Zelda o Pokémon precintats de Game Boy o Nintendo 64 que havien liquidat a 5 euros, poden arribar als 1.000 euros.

En només dos anys, un Pokémon Azul de segona mà ha triplicat o quadruplicat el seu preu. Si fa dos anys podia trobar-se a uns 40 o 50 euros a plataformes com Wallapop, ara no baixen dels 150 o 200 euros. Els que estan precintats ja han passat la barrera de les quatre xifres en molts casos.

Per què són tan cars?  

No tots els videojocs antics valen cars. Els més cotitzats són els de Nintendo (Game Boy, Nintendo, Super Nintendo i Nintendo 64) perquè venien en capses de cartó que la canalla sempre llançava a la brossa. Com que no tothom ha guardat la capsa i el manual d'instruccions, ara hi ha pocs jocs complets i en bon estat al mercat.

Però perquè un videojoc arribi al miler d'euros ha d'estar pràcticament com si l'haguessin portat en una màquina del temps des dels noranta. No només això, també ha de ser d'una saga popular com Super Mario, Zelda o Pokémon i que conservi el seu precinte original.

I és això el que van trobar-se al fons d'una prestatgeria a la petita botiga de Ca la Madrona. El primer Pokémon Azul de l'any 1999 van posar-lo a la venda i l'hi van "prendre de les mans" per 500 euros quan un youtuber i streamer especialitzat en col·leccionisme de videojocs retro, SpineCard, va parlar de la seva botiga a Twitch.

Un Pokémon per 5.000 euros

La propietària de la botiga, Antònia Bonell, no se'n sabia avenir i recorda que van rebre "moltes trucades". "En el joc de Pokémon van haver-hi tres compradors a la vegada i només s'ho va emportar un per un minut de diferència".

Ara tenen un Pokémon Azul i un Pokémon Oro, però Bonell reconeix que no saben "a quin preu posar-lo, els hem vist fins a 5.000 euros". Preus estratosfèrics i que s'han disparat, tot i que van produir-se milions de còpies de Pokémon, un joc del qual encara n'hi ha moltes al mercat, però totes valen molt cares.

Una de les explicacions de per què alguns videojocs són ara tan cars la dona el "xerif" dels jocs retro, SpineCard, que cada dia aplega un miler de persones als seus directes de Twitch. "Són autèntiques peces d'art, i les persones s'interessen per l'art en majúscules. La nostàlgia juga un paper, però no ho és tot. Aquests videojocs són el germen de moltes de les sagues d'avui i és normal que interessin també als joves, perquè són grans jocs".

Bombolla o antiguitat?

La gran qüestió que sobrevola des de fa anys el col·leccionisme de jocs retro, especialment en els darrers temps, és si aquesta alça de preus es deu a una imminent bombolla o simplement el joc retro s'ha convertit en una peça d'antiguitat de la qual en queden cada vegada menys unitats disponibles.

Amb la pandèmia han fet un salt de preu, i en molts casos les bosses d'estalvi disponibles durant el confinament s'han dipositat en mercats com aquest. Les sirenes d'alerta venen quan ja no es parla de comprar o col·leccionar videojocs, sinó "d'invertir", donant entrada a especuladors que compren únicament per revendre més car.

Teòricament, una bombolla es crea quan la majoria dels actors que hi ha al mercat no volen el producte com a tal, sinó que el compren només per revendre'ls més cars perquè els preus no paren de pujar.

En el cas dels videojocs, una gran part dels usuaris vol els videojocs per nostàlgia, però no per fer-ne ús. Segurament, gaudir del que "no van tenir quan eren infants", i veure els productes en el seu estat original és una satisfacció. Però el pensament que hi ha una quantitat de diners invertida com si fos un valor refugi també hi és.

La incògnita del relleu generacional

Però un dels problemes que pot fer esclatar una hipotètica bombolla és el relleu generacional. Què passarà si no hi ha nous col·leccionistes joves disposats a pagar més per aquells jocs antics? I si els actuals se'n cansen i volen desfer-se de la col·lecció? El professor de màrqueting de l'escola de negocis Esade, Franc Carreras, adverteix que tot plegat "s'acaba quan qui ha pagat un preu molt alt no troba ningú que l'hi vulgui comprar".

El col·leccionista SpineCard, però, creu que molts jocs que s'acosten al miler d'euros "són barats". "Estem parlant de l'origen de moltes sagues. I els joves encara pagaran més per aquests jocs, perquè no els hauran vist barats com nosaltres, els veuran com autèntiques joies antigues".

Les bombolles no se saben que hi són fins que exploten. Va passar amb la tulipomania a l'Holanda de fa segles fins a l'immobiliari de fa una dècada, però la cultura popular com els còmics o les joguines no n'estan exempts. Durant els anys noranta als Estats Units, el mercat de còmics movia vendes milionàries a causa de l'especulació que hi havia amb els primers números de "Superman" o "Spiderman".

Van entrar especuladors en joc que no paraven de comprar i revendre edicions limitades que les editorials feien, afamades per la febre de compres. La bombolla va punxar i va emportar-se bona part del sector de l'època, que va acostumar-se a unes vendes alimentades pels especuladors. A Espanya, també va haver-hi una altra bombolla que va esclatar amb un producte de col·leccionisme.

El ninot Madelman, el soldat caigut

Una de les joguines estrella a l'Espanya dels anys seixanta era el Madelman, un soldat que "podia amb tot", imitant l'americà GI Joe. Quan els nens dels seixanta van fer-se grans i van tenir poder adquisitiu suficient a finals dels noranta i principis dels dos mil, el mercat va inflar-se amb preus estratosfèrics que equiparaven els Madelman a una peça inigualable.

Una vegada aquestes generacions van créixer i la febre va baixar, no va haver-hi un relleu generacional que comprés Madelman, bàsicament perquè no el coneixien. Això va fer que el preu de moltes figures que s'havien venut per fortunes, s'enfonsés. El mercat segueix existint, però a uns nivells molt més baixos que abans.

El cas dels videojocs és una incògnita perquè superen generacions. Els joves reconeixeran moltes de les sagues dels vuitanta i noranta perquè són amb les que juguen avui dia encara (en molts casos, ja no en format físic, sinó directament en digital). Però l'element nostàlgic no serà tan fort, perquè no van viure l'època, tot i que pot seguir existint a mode d'antiguitat (com moltes persones que compren discos de vinil).

En termes d'economia clàssica, no se sap com "d'elàstics" seran els preus dels videojocs, és a dir, si a mesura que el preu augmenta, disminueix molt la demanda en no poder pagar aquests preus.

Per tant, el gran dubte és si encara que els joves ho reconeguin com a antiguitat, estaran disposats a pagar quantitats tan elevades per objectes que mai han vist. El col·leccionista SpineCard creu que "en cap cas hi ha bombolla en els preus que es mouen al voltant de pocs milers d'euros, són preus que aniran a l'alça". "No cal que hi hagi un mercat potencial molt ampli, només necessites dues persones perquè un preu es dispari. On sí que pot haver-hi una bombolla en subhastes que s'estan fent per milions, faig una crida a la calma, pot haver-hi una bombolla".

El negoci multimilionari de la gradació

Recentment hi ha hagut subhastes on s'han venut videojocs com Super Mario 64 per xifres rècord amb usos i maneres similars a les del mercat d'art. Concretament, la subhasta d'aquest videojoc va acabar per un milió i mig de dòlars. Una subhasta organitzada per la companyia Heritage que es dedica a això, i Wata qui s'encarrega de valorar i posar nota als jocs.

El problema és que, finalment, va acabar descobrint-se que hi havia un conflicte evident d'interessos entre Heritage i Wata perquè qui va "pagar" pel Super Mario 64 milionari era un dels mateixos dirigents de Wata i que, a la vegada, també té càrrec a Heritage.

I quin sentit tindria comprar-se el joc a si mateix? Crear un efecte il·lusori de preus alts, perquè quan vingui un tercer comprador que no tingui cap relació amb Heritage o Wata, sí que pagui el preu que han inflat de forma artificial. Perquè al final, el negoci de Wata és valorar jocs per internet a canvi d'una comissió i el de Heritage, vendre'ls.

El retorn del retro

La popularització del retro no és terreny exclusiu dels videojocs. Grans multinacionals han explotat el sentiment de nostàlgia fent remakes de pel·lícules dels vuitanta i noranta per fer negoci. També ha passat entre els més joves amb les cartes de Pokémon. El popular youtuber El Rubius, per exemple, obre paquets de cartes i ha fet disparar les vendes d'aquestes targetes.

Ara El Rubius també ensenya als seus directes els jocs precintats de Pokémon de fa 25 anys que acaba d'adquirir, i no amaga que li han costat molts diners. L'streamer SpineCard recorda que "igual que Messi o Cristiano Ronaldo popularitzen un producte si el publiciten, youtubers com El Rubius són seguits per milions de persones".