La contaminació per mercuri toca fons als oceans i ja arriba als 11.000 metres
Els cossos dels peixos morts transporten aquest contaminant fins a la fossa de les Mariannes, al Pacífic
La contaminació per mercuri provocada per diverses activitats humanes ha arribat al punt més profund dels oceans, la fossa de les Mariannes, al Pacífic, a uns 11.000 metres sota el nivell del mar.
Així ho revela una investigació liderada per Joel Blum, de la Universitat de Michigan, i publicada als Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS).
El mercuri és neurotòxic, però també pot provocar danys en el sistema cardiovascular i en l'immunològic. El cervell dels fetus i dels infants són especialment vulnerables. Per això, tant en embarassades com en menors de deu anys es recomana controlar quin tipus de peix es consumeix.
El mercuri prové principalment de les emissions de centrals tèrmiques de carbó, de la mineria, de les fàbriques de ciment i d'altres activitats humanes.
En els darrers anys, les emissions han disminuït a Nord-amèrica i Europa, però s'han incrementat a la Xina i a l'Índia, on encara es genera molta electricitat amb carbó.
Per això, el total mundial augmenta. Actualment, se n'emeten més de 2.000 tones anuals.
Esbrinar com arriba als grans fons
I si ja se sap que aquest mercuri d'origen antròpic és el que es troba en peixos i crustacis fins a uns centenars de metres de profunditat; també arriba a les zones més profundes dels oceans.
Això ja ho havia revelat un estudi d'investigadors xinesos de la Universitat de Tientsin, publicat al juliol a Nature Communications. La seva hipòtesi és que prové de partícules microscòpiques de matèria orgànica que s'anirien enfonsant. Això inclouria matèria fecal i plàncton mort.
Però Blum i els seus col·legues proposen que, en realitat, el transporten peixos i crustacis morts que es van descomponent o serveixen d'aliment a altres organismes i que són arrossegats cap al fons.
El mercuri inorgànic, el que produeixen les activitats humanes, el transformen els microorganismes en un compost anomenat metilmercuri, una forma tòxica que s'acumula en els peixos.
Estudi d'isòtops
Per esbrinar d'on provenia el mercuri, els investigadors van prendre mostres a la fossa de les Marinnes, al sud-oest de Guam, i a la Kermadec, al nord-est de Nova Zelanda. Eren lipàrids -una família de peixos allargats i d'aspecte gelatinós- i amfípodes -un ordre de crustacis.
L'obtenció de les mostres va ser molt complexa, degut a la gran profunditat però també a l'elevada pressió que hi ha en aquests llocs profunds.
El mercuri té set isòtops estables, formes de l'element que difereixen en el seu pes atòmic. La proporció entre els isòtops en una mostra és com una signatura química que permet esbrinar d'on prové.
Els investigadors van observar que aquesta signatura no donava suport a la hipòtesi de l'equip xinès. En canvi, sí que encaixava amb la tesi que el mercuri fos transportat en les carcasses de peixos que s'alimenten en zones poc profundes, on arriba la llum solar. Allà incorporen mercuri generat per les activitats humanes.
El problema de la contaminació per mercuri i la recerca estan exposades en aquest vídeo de la Universitat de Michigan:
Els resultats han sorprès els investigadors, com explica Blum:
"Esperàvem que el mercuri en els llocs més profunds i remots tingués exclusivament un origen geològic, com ara fonts volcàniques submarines. El nostre descobriment més sorprenent va ser que hi havia mercuri en organismes de les profunditats que mostren evidències d'haver-se originat en la part més superficial dels oceans, on arriba la llum solar."
Per això afirma que "el mercuri que, segons creiem, una vegada va estar a l'estratosfera ara es troba a les fosses més profundes de la Terra".
Plom, restes de proves nucelars, PCB...
Si bé el mercuri que podem ingerir menjant peix prové d'aigües menys profundes, determinar com es transporta aquest element químic és important per als investigadors, per poder elaborar models sobre el cicle del mercuri i de quina forma circula pels oceans i l'atmosfera.
El mercuri no és l'únic producte de les activitats humanes que ha arribat tant al fons, com explica Jeffrey Drazen, oceanògraf de la Universitat de Hawaii I coautor de l'article:
"Les fosses profundes dels oceans han estat vistes com ecosistemes prístins no alterats per activitats humanes. Però estudis recents mostren que trobem traces de plom antropogènic, carboni-14 de proves d'armes nuclears i contaminants orgànics persistents, com els PCB , en organismes que viuen fins i tot en la zona més profunda, la que anomenem hadal."
Així, la presència del carboni-14 alliberat en les proves d'armes nuclears ha estat demostrada per un equip internacional encapçalat per Ning Wang, de l'Institut de Geoquímica de Guangzhou, publicat el 2019 a la revista Geophysical Research Letters.
S'anomena zona hadal les parts dels oceans que es troben per sota dels 6.000 metres de fondària. El nom prové del déu Hades, senyor dels regnes subterranis. Però el nom diví no les ha protegit de patir també la contaminació generada pels humans.
