La calvície també és femenina
La majoria ho amaguen durant anys; de vegades, dècades. Ser dona i calba encara es viu en absolut silenci.
Algunes tenen alopècia des que eren nenes; d'altres, com la Mari Carmen, la van desenvolupar un cop ja eren adultes. La Mari Carmen té alopècia des dels 38 anys. Ens explica que se'n va adonar un dia, ara fa vuit anys, quan va anar a la perruqueria i va veure que tenia una clapa sense cabells al cap.
"En menys d'un mes em van caure tots els cabells del cap i en tres mesos vaig perdre els de tot el cos."
L'Elisabet, que té alopècia des dels 8 anys, assegura que la calvície en les dones és una gran desconeguda per a la població.
"Una dona sense cabells és una dona que està malalta... Jo crec que gairebé cada dia alguna persona que et mira es pensa que estàs malalta d'alguna altra cosa, perquè l'alopècia femenina no es coneix."
També ho veu així la Júlia, que també en pateix des que tenia 7 anys.
"Per començar, com a dona, la feminitat queda qüestionada: se't qüestiona el fet que tu puguis ser dona si no tens cabells."
Volen fer-se visibles i trencar el tabú de veure dones sense cabells (Font: A Pelo)
Van crear A Pelo per fer-se visibles
Precisament, la Júlia va ser la que va fer el primer pas. Sentia la necessitat de conèixer dones en la seva situació i va decidir fundar A Pelo, una associació per trobar-se, parlar-ne, compartir experiències, donar-se suport i trencar tabús.
"Em va semblar molt trist que, després de portar 23 anys tancada en un armari, no trobés ningú amb qui poder parlar de tu a tu. Vaig tenir la necessitat de parlar amb persones que els passés el mateix que jo i no trobava res. Quan tu googleges 'alopècia', et surt: 'Swenson soluciona tu problema de cabello', i esclar, ni vull una solució ni tinc cap problema."
"El primer que vam dir a l'associació és: 'Hem de ventilar aquest armari, està molt podrit. Està molt podrit com es viu l'alopècia, es viu en soledat, es viu en tristor, com una cosa única que només em passa a mi...' Jo ho vivia així."
Se sent molt satisfeta d'haver aconseguit ser cinc noies les que porten l'associació, tot i que a les trobades en són més. En el fons es defineixen com un grup d'amigues que es donen molt de suport i volen ajudar a qui, com elles, també es trobi en aquesta situació. Se les pot trobar a Facebook i a Instagram.
Trencar el tabú: "llençar" la perruca
Totes tres han fet el pas de deixar el mocador i la perruca quan surten al carrer. La Júlia i l'Eli no en porten gairebé mai.
"Ara ja fa un any i mig que me n'he cansat, no vull portar més perruca. No sé demà, però jo avui soc 'pelona' i passo de posar-me res al cap."
La Mari Carmen, que condueix un autobús, només es posa la perruca quan va a treballar.
"Jo porto un autobús i considero que treballo més bé amb la perruca perquè la gent és tafanera, no haig d'anar explicant a la gent què em passa. Jo soc professional, estic pendent de la circulació, de la meva feina."
I és que les mirades són constants. Cada dia se senten observades. La societat no està acostumada a veure una dona calba.
"Jo no m'hi fixo, però el dia que m'agafa per mirar-m'ho, gairebé de deu persones que passen, vuit em miren."
"Se't qüestiona el fet que tu puguis ser dona si no tens cabells. Jo, que he treballat amb molts nens, la pregunta amb 5 o 6 anys és: 'Ets un nen o ets una nena?' Perquè ja amb 6 anys els nens tenen claríssim que una dona sense cabells no és una dona."
Aquest mes, Sitges acollirà l'11è Congrés Mundial d'Alopècia, que es fa per primer cop a l'Estat. Es farà del 24 al 27 d'abril i congregarà els millors especialistes de tot el món en aquesta patologia.
