La gasolinera d'Usunköprü, el "hub" de la misèria entre Turquia i Grècia

No és fàcil informar del que passa en una frontera de 200 quilòmetres de llarg i quan l'actualitat no només no s'anuncia enlloc, sinó que es mou en circuïts de secretisme i discreció. Els migrants que miren de creuar el riu Evros, que separa Turquia de Grècia, ho poden fer en qualsevol punt i a qualsevol hora, preferentment de nit. Igualment, els retorns de refugiats capturats a la banda grega es poden fer en molts llocs, en qualsevol moment.

En aquests casos no queda altra opció que mirar d'endevinar on poden passar coses. Per fer-ho cal anar fins a Subasi, on la policia et barra el pas. De camí, però, et topes amb un lloc on tot el que passava a la frontera hi afluïa, malgrat ser lluny del riu: la benzinera d'Uzunkoprú.

Apallissats, descalços, molls i gelats

Centenars de refugiats s'hi arrepleguen. Desenes de policies els controlen i dirigeixen. I els treballadors de la gasolinera responen sistemàticament amb un "no sé res del que passa... pregunteu en un altre lloc".

És el que passa quan les forces de l'ordre enlloc de generar confiança el que fan és transmetre por. Els agents et prohibeixen enregistrar una sola imatge i has d'anar arrencant paraules per composar el dibuix de la benzinera d'Uzunkoprú, un hub de la misèria en un remot pla al sud dels Balcans.

A un costat s'hi estan, drets, desenes de joves, encerclats per una cinta de plàstic blanca i vermella de les que la policia utilitza per establir un perímetre de seguretat. Molts, descalços. Alguns sense samarreta i embolicats amb mantes. Malden per explicar-nos què els ha passat. En àrab, en urdú, en turc, en anglès... La història no és nova. Havien provat de creuar el riu per arribar a Grècia.

"M'han agafat i m'han pres el mòbil i els diners, i ho han tirat tot al riu, després m'han apallissat, m'han fet treure les sabates, els pantalons i la samarreta. M'han deixat en calçotets dues hores a la intempèrie. M'han posat en un autobús, m'han portat a la frontera i a empentes m'han llençat de nou a la banda turca".

Ens ho explica un jove afganès, en un turc més que correcte. Fa quatre anys que la seva vida ha embarrancat a Turquia. L'idioma se li ha enganxat. Un altre jove ens explica que havia creuat el riu per una zona poc fonda. Després de ser capturat i de ser sotmès al protocol del robatori de diners i mòbil, ser despullat i apallissat, el van obligar –ens explica- a recular a peu a punta de fusell. Espoliat, humiliat i consumit pel fred i la humitat, va creuar el riu en sentit contrari fins la riba turca.

El degoteig de solidaritat anònima

Interromp la conversa un home que porta bosses amb pa, aigua i una mica de fruita. En reparteix una dotzena. Després marxa. No és una gran operació d'intendència, però la suma de gent que ve, ajuda amb el que pot i desapareix sense esperar cap agraïment, deixa una mica d'escalfor en aquest matí gelat.

Uns metres més enllà arriba un autobús. Ens hi atansem. En surten joves. Un darrere l'altre. Descalços, mig despullats. Alguns coberts amb mantes, uns altres amb el tors nu. Un policia ens mira: "Venen de la frontera. Així els deixen els grecs... No podeu gravar", insisteix com si ens llegís el pensament. Al nostre davant, el testimoni directe d'un dels moviments recorrent dels migrants al voltant de la frontera: intent de travessar, captura, vexacions i retorn. L'agent suposadament amb més rang ens convida a anar a altres llocs. No podrem veure com la policia –tal i com desenes de refugiats ens han explicat- embarca de nou desenes de migrants als autocars amb destinació la frontera.

La benzinera d'Usunkupru és, doncs, un dels centres de "distribució" de refugiats... cap on més li convé al govern turc. Fa dies que no es buida. Hi ha més o menys gent en funció de les necessitats de la policia turca. Una cosa és obrir la frontera per pressionar Europa, l'altra, que les persones que hi volen entrar, vagin on el govern d'Ankara vol que vagin a cada moment. Per això cal empènyer-los. Cap a la tanca. Des d'Usunkupru.