Juan Romero, l'últim deportat espanyol viu de Mauthausen: "Cada dia hi penso"

Ni el sergent Albert J. Kosiek ni els 23 homes que manava de l'escamot de reconeixement de l'Onzena Divisió Cuirassada de l'exèrcit nord-americà van oblidar mai el 5 de maig del 1945.

Eren cap a les cinc de la tarda i anaven a reconèixer un pont a la localitat austríaca de St. Georgen. Per casualitat, es van trobar amb un dels camps satèl·lits de Gusen i després van anar a parar a Mauthausen. Kosiek ho recordava així:

"És l'escena més espantosa que mai he vist. Gairebé no semblaven éssers humans."

Era el principi del final d'un malson que per a gairebé 5.000 catalans i espanyols va significar la mort.

Mauthausen va ser el destí de la majoria de republicans que, després de la Guerra Civil, van continuar lluitant contra el feixisme a la Segona Guerra Mundial i que els nazis van capturar.

Després de 75 anys, dels més de 4.000 que van sobreviure, només un encara és viu, Juan Romero Romero. Número de presoner 3.799.

"'Drai, ziven, noin, noin.' Ho havíem d'aprendre a dir ràpid en alemany. Ens hi anava la vida."

Romero va néixer a Torrecampo, un poblet de Còrdova. Amb 17 anys, va anar a la guerra per defensar la República. Es va allistar a la Legió Estrangera per combatre els nazis.

El van capturar i el 5 d'agost de 1941 el van enviar a Mauthausen, on es va estar gairebé 4 anys. Primer a la pedrera, després, construint carreteres i finalment a l'escamot de desinfecció, on recollien les pertinences dels que arribaven al camp.

"Era un destí relativament millor que altres, però això no em va estalviar viure totes les atrocitats que van cometre els SS."

Als camps nazis, no hi va haver ni un dia bo, però el que més s'hi va assemblar va ser quan el 5 de maig van veure aparèixer els soldats americans per alliberar-los.

"Encara recordo quan vam veure baixar un tanc. No ens ho podíem creure."

Els espanyols estàvem molt organitzats i vam preparar una pancarta per donar-los la benvinguda: "Els espanyols antifeixistes saluden les forces alliberadores", deia.

Però els americans van marxar i no van tornar fins l'endemà. Va ser un moment de tensió perquè hi havia molt descontrol al camp. Hi havia por, i ganes de revenja.

La felicitat va ser efímera. Tothom va tornar al seu país, però els republicans no podien tornar: el general Franco els ho impedia.

Juan Romero es va establir a Ay, un poble de la Xampanya, i va tenir 4 fills. La seva germana, María Romero, es va establir amb el seu marit a Catalunya. Té 102 anys i encara viu, en una residència a Girona.

Per veure la seva família, el Juan havia d'anar a la frontera, a Bourge Madam. I allà anaven els pares, els germans i els nebots, com la petita Judith, que ara viu a Terrassa.

"Recordo quan passàvem la duana. Vèiem els guàrdies civils, que ens feien molt respecte i el pare ens deia que no féssim el ximple."

Al maleter portaven alguns embotits i passaven el dia junts.

"Nosaltres érem petits i era tota una aventura anar a veure el 'tio Juan'. La tragèdia del perquè havíem d'anar a la frontera ho vam saber després."

Juan Romero està ara confinat a Montier-en-Der, amb la seva filla Jeaninne i la seva neta Eva. Mai ha volgut tornar a Mauthausen.

"Cada dia hi penso i encara em fa mal. Han passat molt anys, però hi ha molts dies que no puc dormir."

La Judith, la seva neboda neta, ja ha anat als camps de Sachsenhausen i a Dachau. Ara, vol anar a Mauthausen.

"Ja sé que ploraré, recordant el que va patir el tiet Juan, però hi he d'anar."