José Luis Rodríguez Zapatero, d'ingenu a president del govern i líder indiscutible

Quan José Luis Rodríguez Zapatero va guanyar pels pèls el frec a frec amb José Bono per dirigir el PSOE en l'últim congrés, davant seu s'obria un camí ple d'incògnites i incerteses, amb dos grans objectius: confirmar i consolidar el seu lideratge dins del partit i configurar-se com a alternativa de poder del totpoderós PP. Els dubtes sobre les seves possibilitats van planar durant els dos anys següents. Zapatero va ser acusat, des de dins i de fora del seu partit, de fer una oposició massa tova i de fer-se massa fotos amb els seus rivals; com quan va firmar el Pacte Antiterrorista o el Pacte per la Justícia. La seva manera de parlar i el seu caràcter tranquil van ser ràpidament recollits pels humoristes. Per sobre de crítiques i ironies, Zapatero va continuar la seva estratègia de "canvi tranquil", fent sentir la seva veu i la seva presència en la vida política espanyola. El desastre del "Prestige" i les manifestacions contra la participació espanyola en la guerra de l'Iraq van constituir moments clau d'aquesta trajectòria. Les enquestes no van trigar a reflectir l'èxit de la seva política i encara que el PP continuava en primer lloc, Zapatero va passar a ser el líder polític més ben valorat pels espanyols. Després de molts anys de perdre eleccions, en els comicis municipals del maig del 2003, el PSOE va tornar a obtenir més vots que el PP. Però la seva carrera encara va haver de superar dos temibles obstacles: l'escàndol dels dos trànsfugues de l'Assemblea de Madrid, i l'anomenat "cas Carod". El brutal atemptat de l'11-M va acabar d'inclinar la balança cap al líder del PSOE: va saber capitalitzar el descontentament de molts ciutadans insatisfets per les informacions que va donar el govern aquells dies. El diumenge, dia 13 de març, Zapatero va tornar a donar la sorpresa.