Joan Carreras: "La vida passa i no la vivim sols"
Joan Carreras atén el 324.cat vestit amb codi informal, com un dels seus personatges defineix el fet d'anar sense corbata. Carreras acaba de publicar "Carretera secundària", una novel·la protagonitzada per "un pare que s'acosta als 80 anys i un fill que ha passat la ratlla dels 50". Periodista amb una àmplia presència a la xarxa (@janquim), cada setmana publica la secció "Tuitaires" en aquest portal i ha batejat el gat de la novel·la amb el nom de "Piula". Precisament a través de Twitter, alguns participants en la tertúlia literària "Llegim i piulem" han col·laborat en l'entrevista fent algunes preguntes a l'autor.
Barcelona

Joan Carreras: "La vida passa i no la vivim sols"

Joan Carreras atén el 324.cat vestit amb codi informal, com un dels seus personatges defineix el fet d'anar sense corbata. Carreras acaba de publicar "Carretera secundària", una novel·la protagonitzada per "un pare que s'acosta als 80 anys i un fill que ha passat la ratlla dels 50". Periodista amb una àmplia presència a la xarxa (@janquim), cada setmana publica la secció "Tuitaires" en aquest portal i ha batejat el gat de la novel·la amb el nom de "Piula". Precisament a través de Twitter, alguns participants en la tertúlia literària "Llegim i piulem" han col·laborat en l'entrevista fent algunes preguntes a l'autor.

Ramon Radó Actualitzat
-"Carretera secundària" és una novel·la sobre un home de mitjana edat que pren consciència que al seu pare li queda poc temps de vida.
És una situació en què, si la naturalesa no ens fa una mala passada, tard o d'hora tots ens hi trobem. Com a escriptor, he volgut afrontar-la quan no fos una experiència viscuda, sinó exclusivament novel·lística: els meus pares són grans però estan estupendament bé. Vaig fer una cosa semblant a la novel·la "La gran nevada", on al protagonista se li moria el fill i, afortunadament, tampoc era una experiència viscuda.

-Aquesta relació entre pare i fill s'entén molt bé malgrat que no hi ha gaire diàleg entre tots dos...
No necessito entrar en gaires detalls, perquè m'he esforçat per descriure-la a través de les situacions, els diàlegs, els gestos, etc. En la relació entre un pare i un fill hi ha molts sobreentesos, silencis i temes que no es toquen. Això he procurat reflectir-ho amb la màxima naturalitat. Potser seria més fàcil entrar al cervell d'un personatge i dir "a aquest li passa això", però aleshores en comptes d'una novel·la escriuria un foli. M'esforço a construir d'aquesta manera i em sembla que m'ajuda a connectar amb el públic.


No crec que sigui estrictament de reconciliacions, però sí que és un llibre sobre les relacions entre persones. Quan ens relacionem entre nosaltres, hi ha tensions que estan pendents de resoldre i hem de resoldre-les abans no sigui massa tard. En aquest sentit, primer hi ha un esforç del protagonista per entendre el seu pare i, quan veu que ja no hi ha cap barrera entre ell i l'abisme final, s'adona que s'ha acabat fer de fill i ha de fer de pare. Al final és un cicle, que és del que acabo parlant sempre: de com transcorre la vida. La vida passa i no la vivim sols. D'aquí jo en trec suc per les meves novel·les.

-El pare d'en Jonàs li diu: "un dia t'adonaràs que l'únic que necessites són històries senzilles". És el mateix que ens vol dir l'autor amb una trama familiar protagonitzada per persones corrents?
Sempre intento parlar de la gent i les seves vides. Tenim una vida per viure, envoltats d'altres persones, amb qui ens relacionem i intentem aprendre a estimar-nos i a desestimar-nos. Quan ens n'adonem, ja s'ha acabat. Als meus llibres sempre hi ha un cant a la vida, una crida a viure la vida amb intensitat, perquè és el que estic convençut que hem de fer. Escric històries senzilles perquè la vida està feta d'històries senzilles: moments, situacions, records i trobades. Amb això anem fent, no hi ha gaire més: si ets Madame Curie sí que has fet una gran contribució a la humanitat, però en general la nostra contribució sol ser molt petita.


No li puc situar exactament. No respon a un lloc concret, però té les característiques d'uns quants pobles: és un territori on els pares del protagonista van anar a viure els anys en què hi havia un èxode cap a les poblacions circumdants de la ciutat. Són persones que ja no són a Barcelona, però continuen sent barcelonins. No han anat al Pirineu a fer formatge, sinó que han buscat les comoditats properes a la ciutat: que els hospitals siguin a prop, que hi hagi transport, que s'hi pugui anar. Crec que els lectors poden identificar amb una precisió absoluta on podria ser Malzinelles.

-Al llarg de la novel·la, ens movem poc d'aquesta petita urbanització rural, però en canvi hi ha referents d'arreu del món: Sud-àfrica, el Japó o Alemanya.
Hi ha un contrast entre el món exterior i un món més tancat. Malzinelles és un lloc on hi concentro tot el que vull explicar sobre el món. Em sento més còmode treballant en un entorn de dimensions a l'abast. A més, hi ha una broma, en un moment del llibre, que diu que els pares buscaven on podien anar a viure i no sabien si triar entre Artià, Burjau o Malzinelles. Artià és el poble on passa "La gran nevada" i Burjau és on passa "L'home d'origami". És la idea que són llocs de ficció, però semblen molt naturals. La versemblança interna fa que acabis pensant que Malzinelles existeix, igual que podria existir Burjau o Artià. Existeixen? Sí, perquè jo me'ls he inventat.

-...
És una afirmació de la potència de la narració. Explicar històries permet emocionar la gent, connectar amb les persones, donar respostes. Quan llegim un llibre, en el fons, busquem respostes. Llegim perquè ens ho passem bé, perquè ens agrada que ens expliquin una història, però els llibres que compten, quan els hem acabat, ens han respost alguna cosa. No sabem ben bé quina pregunta era, però hi hem trobat una resposta. Jo intento que això hi sigui i fer-ho a partir d'un món inventat, aquesta Malzinelles.

-Només començar expliques la llegenda del poble.
M'agrada explicar històries dins de la història. Jo li dic al lector: "a partir d'ara no pararé d'explicar-te històries, et sembla bé?" És un pacte. A més, en aquesta llegenda hi ha una síntesi de moltes de les coses que després aniran succeint.

-La dita "a Malzinelles, qui hi és s'hi queda i qui se'n va encara corre" és la diferència entre l'actitud del pare i la del fill?
És el fet que hem d'anar trobant el nostre lloc a la vida i jo el que dic és: "no et preocupis gaire per quin lloc trobes a la vida, perquè la vida és el lloc que has de trobar". És una invitació constant a gaudir de la vida i a disfrutar-la.

-Els Ndoma que dibuixa en Jonàs, malgrat que ell ho negui, estan basats en la seva família. És una metàfora sobre la literatura?
Amb això volia debatre sobre la capacitat de la creació. Tot el que explico a "Carretera secundària" és una invenció, però com puc subratllar el caràcter de la ficció? Al final les històries parteixen de la vida i, en aquest cas, per molt que l'il·lustrador s'esforci amb la seva imaginació, arriba un moment que és impossible que no tingui en compte la gent que té al voltant. És una manera de matar el possible debat sobre si en escriure la novel·la he tingut en compte la gent propera. És irrellevant, la història ha de funcionar per ella mateixa. Igual que si funcionen els dibuixos dels Ndoma no és perquè el retrat del xaman Ramil tingui una retirada a Benet Moll.

-A "L'home d'origami" vas obrir-li un blog i a "Carretera secundària" una pàgina a Facebook. És una manera de comunicar-te amb els lectors a través de les noves tecnologies?
He decidit fer-li una pàgina de Facebook perquè volia conservar coses que van sortint: crítiques, retalls o tuits. No havia provat mai de crear una pàgina de Facebook i així puc compartir coses i connectar amb els lectors d'una manera més ràpida que a través del blog. En el fons, els escriptors necessitem trobar maneres d'arribar als lectors. Les xarxes socials digitals permeten entrar en contacte amb els lectors. També per això vam crear l'etiqueta #carreterasecundaria a Twitter.

Anar al contingut