Jean-Marie Le Pen, el discurs més fosc de l'extrema a França en mig segle

Jean-Marie Le Pen ha estat exclòs de qualsevol celebració oficial del 50 aniversari del Front Nacional, d'aquell partit d'extrema dreta que ell va fundar --reconvertit en Reagrupament Nacional per la seva filla--, dins l'estratègia de "desdiabolització" per eixamplar la base electoral i, per tant, les possibilitats d'arribar a la presidència de la República. És de fet allò que pare i filla han somiat --i somien-- però que la democràcia ha impedit.

El dia que fa mig segle que aquell grupuscle feixista es va convertir en formació política, Le Pen és a casa, mirant la tele. Però la conversa que segueix amb nosaltres deixa clar de seguida que, als 94 anys, no es vol limitar a ser un espectador de la política francesa.

El patriarca reivindica el seu llegat ara que amb 89 diputats l'extrema dreta s'ha situat per primer cop com a principal força d'oposició al país. I sobretot quan se li demana si hi ha hagut canvi de línia política del Reagrupament Nacional. "No, no ho crec. En realitat la seva imatge es correspon encara avui amb la definició que jo havia donat de dreta nacional, popular i social".

Revisar ara la història del partit és revisar la d'un líder a qui se li poden atribuir nombrosos qualificatius: antisemita, racista, xenòfob, euròfob o autoritari. Home capaç de qualificar les cambres de gas de la Segona Guerra Mundial de "petit detall de la història". Amb una llista de condemnes judicials per negacionista i per incitació a l'odi. Personatge incòmode fins i tot per als seus.

Expulsat del partit per la seva pròpia filla el 2018, però capaç d'incomodar-la encara amb les seves reiterades sortides de to. Els francesos recorden sobretot aquell primer de maig del 2015 a París en què el vell Le Pen va cridar "Secours!" a l'estàtua de Joana d'Arc. L'heroïna és el símbol de la França alliberada dels anglesos. I els Le Pen se l'han apropiat --amb un acte d'homenatge anual-- com la icona i la guia d'una ultradreta que torna a veure la nació amenaçada pels invasors.

Perquè aquest missatge és en l'ADN del partit malgrat que el Reagrupament Nacional ara el suavitzi o fins i tot l'amagui per arribar a més electors. Jean-Marie Le Pen té una fixació: "Estem sent aniquilats pel creixement demogràfic. Europa està quedant absorbida per una immigració estrangera extraeuropea que cada cop té més pes. Cal canviar una sèrie de lleis: el dret al sol, el reagrupament familiar i totes aquelles legislacions d'obertura que permeten a aquests estrangers, fins i tot als il·legals, quedar-se al nostre territori. Si no lluitem, desapareixerem. Els europeus quedarem sotmesos per altres pobles. Per mitjans legals o per la força."

El discurs de Le Pen és l'essència de la teoria del gran reemplaçament. La que la demografia i les estadístiques qüestionen amb dades. La que ha recuperat el moviment Reconquesta d'Eric Zemmour, el contrincant a l'extrema dreta francesa de Marine Le Pen, per qui el seu pare --i la seva neboda-- mostren més que simpatia.

És el missatge antiimmigració sense embuts que ha portat els postfeixistes al poder a Itàlia; que guanya intensitat en altres països europeus des d'Hongria i Polònia fins a Espanya o en altres continents. Que això passi agrada el vell Le Pen. Perquè veu com el seu "model de combat" --diu-- és vigent, més enllà del menyspreu del seu propi clan familiar.

Aquests dies, algun diari francès ha titulat que Le Pen és "el fantasma de la política". Ell ho refuta del tot: "La política francesa es pot resumir amb una sola frase: 'Le Pen tenia raó'". L'afirmació és qüestionable; des de l'òptica de la política que mai els ha portat al poder. O des de la judicial, que recorda quantes vegades ha menystingut els drets humans. El que sí que li és ja atribuïble és que formi part de la història contemporània de França. Com el recuperador del discurs més fosc de l'extrema dreta que no es va extingir després de la Segona Guerra Mundial.