Jacques Chirac, reelegit president de la República Francesa
Jacques Chirac ha revalidat el càrrec de president de la República amb el 82,1% dels vots. El líder conservador ha reconegut la victòria ràpidament i ha elogiat el compromís dels francesos amb els valors de la República. Ha assegurat que lluitaria contra la violència, la inseguretat i els problemes que fins ara s'han deixat de banda. El líder ultradretà, Jean-Marie Le Pen, en canvi, s'ha quedat en el 17,9%. Le Pen ha reconegut la derrota, una derrota humiliant -ha dit- de l'esperança a França. El líder del Front Nacional ha denunciat la campanya electoral i ha assegurat que la victòria de Chirac és un error. Si per a tota França la victòria de Chirac ha tancat la porta de la por, a la Catalunya Nord ho ha fet encara més. Jean-Marie Le Pen va ser el candidat més votat aleshores i avui la població ha respost massivament a les urnes per rebutjar l'extrema dreta. El Front Nacional de Le Pen, però, ha aconseguit més del 30 per cent de vots en algunes poblacions de la plana del Rosselló.
La quarta cursa de Jacques Chirac cap a l'Elisi ha estat la d'un camaleó de la política. A falta d'una ideologia constant, les seves armes han estat el carisma, la tenacitat i l'estratègia.
Fill d'una família benestant, va començar la seva carrera a finals dels 60 en plena gestació del Maig francès. De regidor municipal a diputat i, després d'ocupar dos ministeris, es converteix en primer ministre, l'any 74. Però les discrepàncies amb el president Giscard d'Estaing el fan dimitir i centrar-se en la fundació de l'RPR, el partit que encarna el neogaullisme.
Des del partit, des del Parlament i després des de l'alcaldia de París, comença la lluita per la presidència de la República. Ho intenta sense èxit l'any 81, posant la seva ambició personal per sobre de la unitat de la dreta. I de nou fracassa l'any 88: Chirac, aleshores primer ministre, es torna a enfrontar amb François Mitterrand, després de dos anys de "cohabitació" amb el president socialista. Ho aconsegueix al tercer intent, l'any 1995. Estratègicament, canvia el discurs: defensa la lluita contra la fractura social de què acusa els socialistes. El desgast de l'era Mitterrand i les seves promeses catapulten un Chirac popular, a qui no importa trencar el protocol per donar-se un bany de masses.
Però l'austeritat econòmica del seu primer ministre, Alain Juppé, provoca una forta protesta social. Chirac respon avançant les eleccions legislatives. El resultat és un fracàs estrepitós: els francesos tornen a elegir la "cohabitació", amb el socialista Lionel Jospin com a primer ministre.
Ja des de l'inici del mandat i amb la represa dels assajos nuclears, Chirac ha volgut defensar la històrica independència francesa de les grans potències. Un esperit manifestat també en gestos, com encarant-se als guardaespatlles israelians que li impedien acostar-se a ciutadans palestins.
Pels seus detractors, sota aquesta aparença s'hi amaga un demagog i un gran mentider. Els crítics li recorden els escàndols de corrupció sorgits des de l'alcaldia de París: dossiers sobre presumpta malversació de fons i finançament il·legal del partit.
Chirac va començar l'actual campanya electoral prometent una França unida i segura. Ara, l'ascens de l'ultradreta li ha posat en safata una nova imatge. Chirac s'ha alçat com el defensor de la democràcia i la República, un renovat Charles de Gaulle, de qui Chirac es considera deixeble.
