Hescostan, capital: Kabul
A l'Afganistan, hi ha un país incrustat al cor de la seva capital. Hi viuen uns pocs milers d'estrangers, parapetats per enormes murs de ciment en un sistema d'anells concèntrics que recorda el sistema de ciutadelles de l'edat mitjana. És un territori a part, inaccessible per a la majoria dels afganesos. Tothom l'anomena Hescostan pel sistema de blocs tipus Lego que va inventar l'empresa britànica Hesco Bastion Limited i que permet aixecar barreres sòlides en un temps rècord. La capital del Hescostan és la seu de la presidència afganesa i el quarter general de l'exèrcit nord-americà. El seu pas està absolutament prohibit sense una acreditació oficial. La muralla té quilòmetres de llarg i en alguns punts supera els cinc metres. Dins del Hescostan hi ha avingudes amples, carrers i parcs que els habitants de Kabul abans recorrien sense problema.
Hesco Ltd no és l'única corporació estrangera que s'està forrant en aquesta guerra al cor d'Àsia. Hi ha desenes de companyies de seguretat instal·lades per tot el país. A Kabul, són milers i estan per tot arreu: vigilen els edificis oficials, les ambaixades, les seus de les organitzacions humanitàries, els hotels i un munt de domicilis particulars. Fins i tot hi ha un enorme zepelí ancorat al cel que vigila tota la ciutat. Les muralles i els guàrdies privats són, alhora, la conseqüència i la causa del clima d'asfíxia de la capital afganesa. Per una banda, és el resultat lògic després que els talibans engeguessin el 2006 l'actual ofensiva de terrorisme urbà pràcticament inèdit a l'Afganistan: cotxe bomba i conductor suïcida. Però, per l'altra, és l'origen del descontentament de bona part de la població civil respecte als europeus i nord-americans, homes i dones que van venir a instaurar la democràcia i a protegir-los i que han acabat parapetant-se en casernes i cases de luxe.
Kabul és, en xifres absolutes, un dels indrets més segurs de la Terra: un terreny petit per on circulen contínuament vehicles blindats amb canons de gran calibre i patrulles militars estrangeres, un espai reduït on s'acumulen policies secrets i d'uniforme, vigilants privats i forces especials. Però alhora és una de les capitals amb els índexs més alts de delinqüència comuna. De fet, el principal temor de molts ciutadans de Kabul no són les milícies talibanes sinó les bandes criminals organitzades que es dediquen al segrest i el robatori. Els carrers tallats i la inseguretat han modificat la percepció que tenien molts afganesos sobre el paper dels estrangers. Tothom renega –jo mateix– cada cop que tanquen una avinguda durant minuts i minuts perquè passin els combois diplomàtics i els seus cotxes de vidres fumats.
Sovint es parla del fracàs de la missió militar de l'OTAN i els Estats Units. Però es parla poc del fracàs polític. Washington i Brussel·les han tolerat la instauració d'un règim ignominiós que és, en la pràctica, la principal causa del desafecte de la població civil respecte al sistema nascut de les cendres de l'11-S. Nou anys de tutela occidental no han servit perquè el país s'hagi incorporat mínimament al club de les democràcies emergents. Encara pitjor: el règim del president, Hamid Karzai, ha assolit nivells de depravació política impensables. L'Afganistan és ara mateix el quart país més corrupte del planeta. Fa un parell d'anys estava situat al mig de la taula de corrupció. El suborn és la rutina diària. Tot té un preu i el reclamen policies i funcionaris: 3 euros perquè el teu camió de mercaderies pugui travessar un control de carretera, 15 euros per agilitar un tràmit senzill a la Direcció de Trànsit. Però hi ha una mena de corrupció "high class": contractes d'obres milionaris, hospitals que mai no es construeixen, extorsió d'empresaris... En aquest fang pudent ha nascut una nova casta de rics: homes que s'han forrat amb els suborns, els contractes governamentals i, especialment, amb el tràfic de drogues.
És molt difícil convèncer els afganesos que el canvi ja ha començat. Al mateix Parlament estan representats tots els centres de poder corrupte del país: senyors de la guerra, narcotraficants, cacics... líders misògins i corruptes que encara no han demostrat cap intenció d'aprofundir en la llibertat d'expressió i la igualtat de gènere. Les dones continuen sent considerades menors d'edat permanents sense potestat per ser representades individualment en una compravenda o en un judici. La violència contra elles s'ha multiplicat a nivell familiar però també a nivell col·lectiu, com les fuetades en públic.
És inevitable la desafecció dels civils davant d'un Parlament ple de "warlords", "druglords" i ara també "onglords". Aquesta és l'última casta de canalles acabada d'arribar al poder a l'Afganistan. El país és ara mateix la llar temporal d'uns 5.000 ciutadans estrangers oficialment dedicats a l'ajut humanitari, la reconstrucció i el monitoratge polític. Tots ells reben elevats salaris com a compensació pel risc que suposa la seva missió. Viuen en guetos privilegiats i sopen en la vintena de restaurants exclusius per a estrangers que hi ha repartits per la ciutat, com l'Atmosphere o el Sufi, parapetats per grans murs i homes armats. La majoria d'afganesos no poden entrar en aquests indrets on homes i dones occidentals mengen suculents filets de vedella i beuen mojitos i vins de Califòrnia. Bona part de l'ajuda internacional és absorbida per aquests estrangers. Però tots ells no estarien a l'Afganistan sense un soci afganès que facilita les "gestions burocràtiques". Són els "onglords", que fan el seu negoci fundant empreses "ad hoc" per beneficiar-se dels projectes finançats per les institucions internacionals o les organitzacions no governamentals europees. Només una part dels diners enviats s'inverteixen en els projectes pressupostats.
Ara moltes cancelleries occidentals volen incloure en aquest canvi de tàctica el diàleg amb els talibans moderats. En el fons, una decepció per a aquells que ja estan farts d'incloure més bandits en el poder. Perquè el gran fiasco d'Europa i els Estats Units consisteix a haver fallat a tot un poble amb promeses de canvi que no han arribat, obligant tothom a haver de triar entre canalles i gentussa: senyors de la guerra, cacics, narcotraficants i corruptes. Els diplomàtics, els inversors i els treballadors humanitaris tampoc han col·laborat. El món paral·lel que han establert darrere de murs i filferros els aïlla de la misèria i les frustracions de les persones que oficialment volen ajudar. Això sí, els donem feina com a guardaespatlles, guardians de seguretat i porters de nit.
Permeteu-me que parli en primera persona: vam arribar a Kabul per defensar els afganesos i resulta que són ells els encarregats de defensar les nostres ambaixades, els nostres projectes humanitaris i les nostres inversions.
Hesco Ltd no és l'única corporació estrangera que s'està forrant en aquesta guerra al cor d'Àsia. Hi ha desenes de companyies de seguretat instal·lades per tot el país. A Kabul, són milers i estan per tot arreu: vigilen els edificis oficials, les ambaixades, les seus de les organitzacions humanitàries, els hotels i un munt de domicilis particulars. Fins i tot hi ha un enorme zepelí ancorat al cel que vigila tota la ciutat. Les muralles i els guàrdies privats són, alhora, la conseqüència i la causa del clima d'asfíxia de la capital afganesa. Per una banda, és el resultat lògic després que els talibans engeguessin el 2006 l'actual ofensiva de terrorisme urbà pràcticament inèdit a l'Afganistan: cotxe bomba i conductor suïcida. Però, per l'altra, és l'origen del descontentament de bona part de la població civil respecte als europeus i nord-americans, homes i dones que van venir a instaurar la democràcia i a protegir-los i que han acabat parapetant-se en casernes i cases de luxe.
Kabul és, en xifres absolutes, un dels indrets més segurs de la Terra: un terreny petit per on circulen contínuament vehicles blindats amb canons de gran calibre i patrulles militars estrangeres, un espai reduït on s'acumulen policies secrets i d'uniforme, vigilants privats i forces especials. Però alhora és una de les capitals amb els índexs més alts de delinqüència comuna. De fet, el principal temor de molts ciutadans de Kabul no són les milícies talibanes sinó les bandes criminals organitzades que es dediquen al segrest i el robatori. Els carrers tallats i la inseguretat han modificat la percepció que tenien molts afganesos sobre el paper dels estrangers. Tothom renega –jo mateix– cada cop que tanquen una avinguda durant minuts i minuts perquè passin els combois diplomàtics i els seus cotxes de vidres fumats.
Sovint es parla del fracàs de la missió militar de l'OTAN i els Estats Units. Però es parla poc del fracàs polític. Washington i Brussel·les han tolerat la instauració d'un règim ignominiós que és, en la pràctica, la principal causa del desafecte de la població civil respecte al sistema nascut de les cendres de l'11-S. Nou anys de tutela occidental no han servit perquè el país s'hagi incorporat mínimament al club de les democràcies emergents. Encara pitjor: el règim del president, Hamid Karzai, ha assolit nivells de depravació política impensables. L'Afganistan és ara mateix el quart país més corrupte del planeta. Fa un parell d'anys estava situat al mig de la taula de corrupció. El suborn és la rutina diària. Tot té un preu i el reclamen policies i funcionaris: 3 euros perquè el teu camió de mercaderies pugui travessar un control de carretera, 15 euros per agilitar un tràmit senzill a la Direcció de Trànsit. Però hi ha una mena de corrupció "high class": contractes d'obres milionaris, hospitals que mai no es construeixen, extorsió d'empresaris... En aquest fang pudent ha nascut una nova casta de rics: homes que s'han forrat amb els suborns, els contractes governamentals i, especialment, amb el tràfic de drogues.
És molt difícil convèncer els afganesos que el canvi ja ha començat. Al mateix Parlament estan representats tots els centres de poder corrupte del país: senyors de la guerra, narcotraficants, cacics... líders misògins i corruptes que encara no han demostrat cap intenció d'aprofundir en la llibertat d'expressió i la igualtat de gènere. Les dones continuen sent considerades menors d'edat permanents sense potestat per ser representades individualment en una compravenda o en un judici. La violència contra elles s'ha multiplicat a nivell familiar però també a nivell col·lectiu, com les fuetades en públic.
És inevitable la desafecció dels civils davant d'un Parlament ple de "warlords", "druglords" i ara també "onglords". Aquesta és l'última casta de canalles acabada d'arribar al poder a l'Afganistan. El país és ara mateix la llar temporal d'uns 5.000 ciutadans estrangers oficialment dedicats a l'ajut humanitari, la reconstrucció i el monitoratge polític. Tots ells reben elevats salaris com a compensació pel risc que suposa la seva missió. Viuen en guetos privilegiats i sopen en la vintena de restaurants exclusius per a estrangers que hi ha repartits per la ciutat, com l'Atmosphere o el Sufi, parapetats per grans murs i homes armats. La majoria d'afganesos no poden entrar en aquests indrets on homes i dones occidentals mengen suculents filets de vedella i beuen mojitos i vins de Califòrnia. Bona part de l'ajuda internacional és absorbida per aquests estrangers. Però tots ells no estarien a l'Afganistan sense un soci afganès que facilita les "gestions burocràtiques". Són els "onglords", que fan el seu negoci fundant empreses "ad hoc" per beneficiar-se dels projectes finançats per les institucions internacionals o les organitzacions no governamentals europees. Només una part dels diners enviats s'inverteixen en els projectes pressupostats.
Ara moltes cancelleries occidentals volen incloure en aquest canvi de tàctica el diàleg amb els talibans moderats. En el fons, una decepció per a aquells que ja estan farts d'incloure més bandits en el poder. Perquè el gran fiasco d'Europa i els Estats Units consisteix a haver fallat a tot un poble amb promeses de canvi que no han arribat, obligant tothom a haver de triar entre canalles i gentussa: senyors de la guerra, cacics, narcotraficants i corruptes. Els diplomàtics, els inversors i els treballadors humanitaris tampoc han col·laborat. El món paral·lel que han establert darrere de murs i filferros els aïlla de la misèria i les frustracions de les persones que oficialment volen ajudar. Això sí, els donem feina com a guardaespatlles, guardians de seguretat i porters de nit.
Permeteu-me que parli en primera persona: vam arribar a Kabul per defensar els afganesos i resulta que són ells els encarregats de defensar les nostres ambaixades, els nostres projectes humanitaris i les nostres inversions.
