"Havia arribat a odiar els pares", la lluita de les famílies per curar l'anorèxia

La Gemma té 18 anys, ha acabat el batxillerat i vol estudiar Ciències de l'Antiguitat. Enrere deixa quatre anys de tortura per a ella i pels seus pares per l'anorèxia que ha patit.

Va començar a tenir símptomes a la preadolescència durant els àpats i va ser un procés que la va portar a un carreró sense sortida.

"Havia com de complaure a tothom i això és inviable i impossible sense tenir en compte com era jo. Pensava que era molt important per als meus pares que tragués molt bones notes. Pensava que havia de fer això perquè era la meva obligació. I el que em passava és que feia moltes coses i passava de ser persona a ser robot. Sense emocions, al final tota això explota. Vaig ser conscient que estava molt trista i els vaig dir que necessitava ajuda."

Entendre que era una malaltia que calia combatre va ser un dels passos més difícils:

"Al principi ho vivia com que la malaltia era jo. Pensava només en el que la malaltia em feia pensar: en el cos, en el menjar, en el pes, en els estudis, en l'exigència... Passar a veure que la malaltia era una enemiga va ser un canvi. I, al final, l'he acabat veient com una oportunitat de canviar la meva manera d'enfocar la vida."

La cura de l'anorèxia, o de qualsevol trastorn de l'alimentació com la bulímia o l'afartament, és un procés lent que requereix molta paciència, on el paper de la família és fonamental.

Per al seu pare, Lluís Blanch, la família ha d'estar molt preparada per afrontar-ho i per això s'ha de demanar ajuda.

"Jo volia solucionar el problema de la meva filla d'una manera immediata. Volia una data de caducitat. La meva filla està malalta, 'quin és el millor hospital que existeix perquè me'n vaig cap allà'."

"El desbordament és bestial. Tens una persona que és el que més estimes i no pot fer res. No saps què has de fer. T'enfonses i més quan veus la teva filla com està."

I això vol dir que la família necessita rebre suport psicològic, sobretot per no sentir-se culpable.

"Hi ha molts pares que no ho accepten i això ho fa tot molt complex. És que fins i tot fa vergonya acceptar que la teva filla té un trastorn mental."

Per al Lluís, el més important és conèixer la malaltia, saber com tractar-la i deixar-se guiar pels professionals en les pautes que s'han de seguir.

"Moltes vegades dins de la persona que ho pateix hi ha dues persones: el bitxo i la persona. En el moment que qui et parla no és la teua filla, sinó el bitxo, has de saber que estàs parlant amb el bitxo. Ho has de detectar i actuar d'una manera. No pots actuar com si parlessis amb la teva filla, perquè no t'entén. Jo recordo la mirada de la meva filla mirant-me però no em veia."

Notícia relacionada: "L'Emma vol viure", un reportatge dur per conscienciar sobre l'anorèxia

Per la Gemma, precisament, el suport més important ha estat el de la família, fins i tot quan els pares eren absolutament estrictes fent-li complir les pautes del tractament que havia de seguir:

"Els meus pares m'han ajudat molt, entenent-me. Al principi, no els ho posava fàcil per complir les normes de menjar, pautes de comportament, de conducta... Ells sempre, sempre, sempre feien el que els deien. Encara que jo m'enfadés amb ells o no els parlés."

"Els havia arribat a odiar, el mirava amb una mirada d'odi. Però sort que em van fer odiar-los, perquè si no no estaria on soc ara."

La vida de la Gemma i la seva família ja està pràcticament normalitzada. I el que volen és ajudar gent que estiguin passant el mateix que ells han passat. La Gemma vol donar la cara per desestigmatitzar la malaltia:

"Vull fer visible la malaltia. És una malaltia com una altra. M'agradaria poder ajudar l'altra gent."

I en Lluís, que col·labora amb l'Associació contra l'Anorèxia i la Bulímia, vol donar esperança a les famílies.

"Hi ha llum al final del túnel. És lent, costós però es pot superar."

Notícia relacionada: "Ara", una pel·lícula sobre l'anorèxia amb actrius que han patit la malaltia

Les mares se senten més culpables

En aquest cas, en Lluís, que és el pare, s'ha implicat a fons en la malaltia de la seva filla, però, segons una enquesta coordinada per l'Hospital Clínic, els trastorns alimentaris tenen un fort impacte sobretot entre les mares, que experimenten tristesa, por, ràbia i culpa.

I segons Sara Baujalance, directora de l'Associació Catalana contra l'Anorèxia i la Bulímia, la sobreimplicació de les mares és contraproduent per a elles i també per al malalt:

"Això la porta normalment a exercir un control sobre què menja, què deixa de menjar, què fa, què no fa; a sobreprotegir-la. A vegades també fa que a nivell emocional caigui en sentiments i en retrets i en culpes que són molt negatives per a l'evolució de la persona. La recomanació és que es deixi entrenar pels professionals."

És el primer cop a Europa un estudi analitza com afecten aquests trastorns l'entorn més pròxim dels afectats. L'estudi l'ha presentat la Taula de Diàleg per a la Prevenció dels Trastorns de la Conducta Alimentària.

També s'han donat recomanacions per als familiars com ara autocuidar-se, mossegar-se la llengua i tenir autocontrol davant de la filla o el fill malalt. Es tracta d'evitar comentaris o postures massa invasives que puguin causar tensions i distanciament, però alhora estar presents durant tot el procés.

Per a famílies amb fills més petits de 12 anys es recomana evitar comentaris negatius sobre el físic perquè creixin amb una bona autoimatge i potenciar el sentit crític cap als estereotips que hi ha a la societat. També es recomana fer els menjars en família, almenys un cop al dia.