Greta Thunberg vs Al Gore: per què una noia té més impacte que un polític poderós

El vicepresident dels Estats Units no ha aconseguit influir en el debat públic sobre el canvi climàtic ni una fracció del que ha aconseguit la joveníssima activista sueca

TEMA:
Crisi climàtica
Greta Thunberg vs Al Gore: per què una noia té més impacte que un polític poderós
Al Gore i Greta Thunberg, el desembre del 2018 a la COP24 de Katowice

Al Gore i Greta Thunberg van coincidir fa un any, a la COP24 celebrada a Polònia, a Katowice, on la jove activista va fer la seva primera intervenció pública fora de Suècia.

Allà es van trobar i es van fer una fotografia que es va difondre a les xarxes socials. Thunberg llavors va dir que Al Gore era "un autèntic pioner" i va assegurar que "poca gent ha fet més" que ell:

És una imatge que aplega dos dels principals símbols mundials en la lluita contra el canvi climàtic, i que alhora encarnen dues maneres oposades d'afrontar-la.

Al Gore amb la seva dona i la seva filla, el 1992


Activista des de l'adolescència

Fins l'adveniment de Thunberg, l'exvicepresident dels EUA ha estat possiblement l'activista més conegut a nivell mundial en la lluita contra el canvi climàtic.

Al Gore és famós sobretot pel llibre i el documental titulats "Una veritat incòmoda" i també per haver rebut el Premi Nobel de la Pau el 2007, juntament amb l'IPCC.

Si fem cas del que ha explicat ell mateix, el seu interès pel medi ambient es va despertar com a mínim a l'adolescència, quan la seva mare li llegia el clàssic de Rachel Carson "Primavera silenciosa".

 

El canvi climàtic, al Congrés dels EUA el 1976

El cert és que amb 28 anys, quan es va convertir en diputat per Tenessee, va ser el responsable que, per primera vegada, es parlés del canvi climàtic al Congrés dels Estats Units.

Això passava el 1976, i Gore va fer-hi testificar Roger Revelle, professor seu a Harvard i un dels primers científics que van estudiar el canvi climàtic i van alertar sobre l'escalfament planetari.

Al Gore va passar després a ser senador, sense abandonar el seu interès pel medi ambient: per exemple, el 1990 va promoure una mena de Pla Marshall per al desenvolupament sostenible al món.

Seguint amb aquesta idea, Al Gore va publicar el llibre "La terra en joc: ecologia i esperit humà", que es va convertir en bestseller, el primer d'un senador en actiu.

Fotografia oficial d'Al Gore com a vicepresident dels Estats Units del 1994

Vicepresident dels Estats Units

Bill Clinton el va escollir com a candidat a la vicepresidència, i el 1993 es van convertir tots dos en màxims responsables polítics de la primera potència mundial.

Des d'aquest càrrec, Al Gore va seguir predicant, i a finals dels anys 90 va ser el màxim defensor que els EUA s'adherissin al protocol de Kioto, el primer intent internacional seriós per frenar el canvi climàtic.

L'any 2000 va estar a punt de convertir-se en president, però en unes de les eleccions més disputades en dècades, finalment George W. Bush va guanyar-lo.
 

Activista en exclusiva

Després d'aquell fracàs i d'alguns dubtes, Al Gore va optar per dedicar-se gairebé en exclusiva a l'activisme ambiental i climàtic, i "Una veritat incòmoda" i el Nobel de la Pau van ser els resultats més visibles.

Al Gore davant del cartell del documental "Una veritat incòmoda"

Gore no ha abandonat en cap moment l'activisme ambiental, però malgrat tot els fruits d'aquesta dècada llarga han estat relativament minsos.

Sobretot si els comparem amb els de Greta Thunberg: l'adolescent sueca va començar la seva vaga escolar l'agost del 2018, i en menys d'un any i mig ha tingut una incidència en el debat públic que fa empal·lidir la que ha tingut Al Gore.


Dècades de picar pedra

Plantejat així, però, pot semblar injust, i segurament ho és: el nord-americà ha anat contra corrent quan encara no hi havia evidències científiques tan clares com les que hi ha ara.

Thunberg, en canvi, va començar a fer-se famosa fa poc més d'un any, coincidint amb la divulgació de l'informe de l'ONU que situa el 2030 com el punt de no retorn si no es redueixen dràsticament les emissions.

Però a banda d'aquestes consideracions, el cert és que els dos estils d'activisme que encarnen un i altre són molt diferents i poden tenir a veure amb la diferent incidència.


Activisme des del poder

Per poder prosperar com a polític d'elit a Washington, Gore va haver d'elaborar un discurs possibilista que no xoqués excessivament amb els principals consensos de la política nord-americana.

Això li va permetre introduir el canvi climàtic en el debat polític, però d'una manera amable, poc disruptiva i, per tant, poc incisiva. Es pot afegir que, en aquests casos, esforços com el seu poden blanquejar la situació, fer veure que es fan coses, perquè se'n parla, però sense fer-les.

Un cop ja dedicat a l'activisme des de fora de la política, el seu estil no va diferir gaire de l'etapa prèvia: mentre llançava "Una veritat incòmoda", va crear l'Aliança per la Protecció del Clima, una ONG dedicada a alertar contra el canvi climàtic.

Al Gore amb el cantant d'U2, Bono, al Fòrum Econòmic Mundial de Davos (Foto: Robert Scoble)

Fons d'inversió i conseller a grans empreses

Convertida posteriorment en The Climate Reality Project -el Projecte Realitat del Clima-, aquesta organització ha continuat activa fins ara, dedicada a formar el que anomena Climate Reality Leaders -Líders de la Realitat Climàtica- procedents de més de 100 països.


Al Gore no s'ha limitat a l'activisme: el 2004 va fundar Generation IM, un fons d'inversió que finança projectes considerats sostenibles, i també es va convertir en soci de la firma de capital risc Kleiner, Perkins, Caufield & Byer. En paral·lel, també va entrar com a conseller en òrgans directius d'Apple i Google.

D'altra banda, l'han criticat per dur un estil de vida que xoca directament amb el seu discurs de lluita contra el canvi climàtic: entre altres fets, és propietari de diverses cases que tenen molta despesa energètica, i s'ha mogut pel món en avió privat.


Activisme des del marge


Thunberg s'ha situat al pol oposat: malgrat que la seva família es pot considerar privilegiada, ha fixat des del principi un discurs radical que acusa governs i corporacions d'haver ignorat -i continuar ignorant- el canvi climàtic.

I ho fa amb una defensa radical de les conclusions científiques recollides als treballs de l'IPCC i també de la literalitat de l'acord de París perquè es limiti l'augment de la temperatura a 1,5 graus el 2100.

I tot això amb l'eina que es va inventar ella sola: la vaga escolar pel clima, que va començar sense cap mena de suport i que, gràcies a les xarxes socials, s'han convertit en un moviment planetari sota el nom de Fridays for Future.


Entre altres, si ara el debat públic està centrat en la crisi climàtica, i no en el canvi climàtic, és degut a la pressió que han exercit Thunberg i els seus seguidors.

El discurs i l'exemple

Al marge del discurs, els fets coneguts de la vida quotidiana de Thunberg es corresponen amb aquesta radicalitat: no menja productes d'origen animal, es nega a viatjar en avió, vol el mínim de roba i d'objectes per viure, etc.

A més, ha aconseguit que la seva família es faci vegana, també deixi de volar -la seva mare ha renunciat a la seva carrera internacional de cantant d'òpera per aquest motiu-, faci servir transport públic i cotxe elèctric, etc.

Aquesta radicalitat de discurs i d'exemple, juntament amb la seva joventut i la seva determinació, l'han convertida en pocs mesos en el símbol que concentra totes les expectatives de canvi.

 

  

Tots dos, a la COP25 de Madrid

El contrast entre els dos estils d'activisme que encarnen s'ha evidenciat força a la Cimera Climàtica de Madrid, i també la incidència que té un i altre.

Mentre tothom s'ha assabentat de l'arribada de Thunberg en vaixell via Lisboa, i ha estat focus d'atenció cada dia, gairebé ningú ha notat la presència de Gore.

A banda de participar en altres actes, aquest dimarts l'exvicepresident dels EUA s'ha reunit amb el president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez.


Després de la trobada Gore ha elogiat el Pla d'Energia espanyol i també la intenció d'aconseguir la neutralitat en el carbó pel 2050.

Greta Thunberg, en canvi, ha participat pràcticament cada dia a la COP25, gairebé monopolitzant l'atenció dels mitjans.

Aquest dijous, per exemple, ha intervingut al plenari de la cimera, i ha reiterat que el problema real és l'aparença d'acció:

"Encara crec que el perill més gran no és la inacció, el perill real és que els polítics i empresaris fan veure que realment hi ha acció, però de fet, no es fa gairebé res, a banda de jugar amb les xifres i amb les relacions públiques creatives."

En aquest sentit Thunberg ha assegurat que molts països "estan trobant maneres molt intel·ligents per eludir l'acció."


Els governs, i també tothom

En el seu discurs, Thunberg centra les crítiques en els dirigents polítics, però els canvis que reclama l'adaptació a la crisi climàtica, de fet comportaran necessàriament canvis en la vida quotidiana de pràcticament tothom.

En aquest sentit, caldrà veure si la radicalitat de Thunberg és generalitzable, és a dir, si els que s'afegeixen a les vagues escolars de divendres faran també canvis i sacrificis personals per reduïr l'impacte ambiental de manera significativa.

En el fons, el que està per veure és si els humans en general, i els més benestants en particular, estem disposats a renunciar a una part de les comoditats i luxes que ens ha proporcionat el progrés tecnològic.

Perquè ara ja està clar que bona part d'aquestes comoditats i luxes no es podran mantenir, perquè depenen de continuar cremant combustibles fòssils al mateix ritme que ara.

ARXIVAT A:
Crisi climàtica Greta Thunberg
Anar al contingut