Genís Cormand: Sónar 2010, reflexions de matinada

Potser el millor moment per fer balanç del Sónar 2010 no és un auditori d'aparença, il·luminació i dimensions soviètiques a quarts de dues de la matinada del dissabte mentre el festival està en plena efervescència. L'espai està perdut en un annex de la Fira II de l'Hospitalet, dos pisos per sobre dels camerinos dels artistes. A pocs metres, milers d'espectadors esperen amb expectació el xou dels britànics The Chemical Brothers. En aquest espai converso improvisadament amb Enric Palau i Sergi Caballero, codirectors del Sónar, sobre la dissetena edició del festival. Estan cansats, però molt satisfets. Tenen les xifres en calent que certifiquen la bona resposta de públic: 84.070 espectadors, més de deu mil respecte a l'any passat. I una altra xifra que rubrica l'èxit de l'edició: el divendres a la nit -amb formacions com Air, LCD Soundsystem i Plastikman- van registrar el rècord d'assistència de la història del certamen, amb 25.481 espectadors.
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player
imatge
Xifres. Per què l'any passat el Sónar van tenir una davallada i aquest any una recuperació substancial de públic? Posats a fer sociologia, a les dues del matí apareixen algunes teories: és cert que anar a un festival és una inversió, i més ara que tothom està pendent de la butxaca, però no s'ha d'oblidar que són esdeveniments únics. El Sónar 2010 no es repeteix, el cartell canvia cada any i les majoria de formacions o no tornen o triguen a tornar. La gent té necessitat de distreure's i les retallades pressupostàries abans s'intenten fer en altres direccions. És a dir, sense voler ser frívol, però hi pot haver espectadors habituals del festival que en comptes de comprar dos ipods pensen que és millor tenir-ne només un i pagar l'entrada del Sónar. Per què no, ara que tots estem immersos en una mena de depressió econòmica col·lectiva, pagar una entrada d'un festival pot funcionar com tirar "una cana a l'aire". Això sí: les hipòtesis o teories vénen acompanyades de fets incontestablement pràctics. Em diu Enric Palau que els ha funcionat molt bé d'assistència la col·laboració amb el Teatre Grec -la instal·lació del japonès Ryoji Ikeda a l'amfiteatre del Grec de Montjuïc- i les acreditacions de professionals s'han multiplicat literalment per dos.

Aquest és el balanç d'assistència. Musicalment, estic convençut que el Sónar 2010 serà difícil d'oblidar per a organitzadors, crítics i espectadors. La nit del divendres va ser rodona. Els francesos Air van fer gairebé un ple a l'escencari SonarClub i el seu xou elegant, tranquil i convincent va funcionar com el contrapunt perfecte per a la gran explosió de la nit: els nord-americans LCD Soundsystem que van agrair aquest tracte deferencial de cap de cartell que els han tributat els programadors del festival. A Roxy Music es podia descobrir entre el públic una divertida varietat generacional, de la mateixa manera que al concert de Madness del 2008 hi van aparèixer una fauna de ex-skinheads -ja calbs per obligació- que per un dia van recuperar els polos Fred Perry i les botes Dr. Martens.

El concert que va aconseguir aglutinar opinions més unànimes va ser l'islandès Jónsi. Literalment, va enamorar el públic, que es va acostar a l'escenari SonarPub el dissabte a quarts de dotze de la nit. Entre els espectadors convidats hi havia l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, que va quedar entusiasmat amb l'exlíder de Sigur Rós. Des de la zona reservada, Hereu feia una petita confessió als seus acompanyants: "Potser aquesta música d'Islàndia ens pot servir per a la campanya electoral." El Sónar 2010 ja és història.
Anar al contingut