Fugir del Marroc amb 16 anys per viure lliurement la identitat trans: "Ara puc ser jo"

Estudiava, anava al gimnàs, jugava a futbol amb els nois del barri... Ayman El Yassini va néixer fa 19 anys a Nador, una ciutat costanera del Marroc, a 15 km de Melilla. Quan en tenia 16, el seu pare va impedir-li continuar amb la vida que volia portar: va prohibir-li anar a escola, sortir amb amics, comprar-se una moto o vestir-se amb roba de noi. Havia de quedar-se a casa ajudant la seva mare.

"Des de petit sentia que havia de néixer nen. Però en aquell moment no et menges tant el cap, no t'ho planteges. És diferent quan vas creixent, et creixen els pits, i et ve la regla", explica l'Ayman des de Girona, on viu amb la seva parella, gironina."

Volia ser lliure, caminar pel carrer sense que l'insultessin ni parlessin d'ell. Treballar de fuster o de mecànic. Vestir com volgués i tallar-se ben curts els cabells. "No podia fer res", recorda.

No li quedava altra opció que emprendre un camí lluny de casa. Després d'un intent frustrat de fugir sol sota un camió per la frontera amb Melilla i d'una etapa també fosca amb una tieta a Bèlgica, va arribar a Vilanova i la Geltrú amb un visat que va aconseguir amb l'ajuda de la seva mare.

Un viatge que havia de servir per tornar a Bèlgica, però que finalment va valer per començar una nova vida sol a Catalunya, en contra de la voluntat de la seva mare.

Per amagar el viatge, al pare li van dir que anaven a veure l'àvia a Oujda i, lluny d'enfadar-se, al final es va treure un pes de sobre. "Perquè la gent parlava de mi, 'que si era com un noi', 'que quina vergonya', li deien els amics del meu pare quan anava al bar. Ara no parlen de mi."

El camí per reconèixer-se

Va estar tres nits dormint a la platja, i amb els pocs diners que tenia va anar a la perruqueria, fins i tot abans de comprar-se alguna cosa per menjar. "Per a mi era una cosa molt gran tallar-me els cabells", assegura.

Amb la por de ser deportat, va atrevir-se a anar a la Policia Local. Va acabar en un centre d'acollida a Girona. A la seva planta, noies d'entre 16 i 18 anys. "La meva història era completament diferent de la dels nois del centre i també de la de les altres noies. La majoria van venir aquí perquè les feien casar", explica l'Ayman.

Rodrigo Araneda, president d'Acathi, associació de persones migrants i refugiades LGTBI+, considera que l'administració "té el deure" de proveir el menor de totes les eines que permetin el seu lliure desenvolupament.

"Si aquesta persona hagués estat en un centre d'acollida en el qual hi hagués hagut uns educadors més pendents del desenvolupament de gènere, hauria tingut espais per al seu desenvolupament molt abans del que els ha tingut."

La legislació espanyola contempla la possibilitat de demanar asil per identitat de gènere, una sol·licitud que s'hauria pogut fer també sent menor d'edat "si l'administració hagués fet una feina més exhaustiva", reclama Araneda.

Acabar amb la disfòria de gènere

I és que no fa ni dos mesos que l'Ayman, amb 19 anys i ja vivint de forma autònoma, ha començat el tractament hormonal per completar el trànsit. Ha deixat enrere el nom que li van posar els seus pares, i amb l'ajuda de la seva parella se'ls hi ha obert un món que desconeixien.

"Jo no sabia que era un noi transgènere. Jo li deia a la meva parella que penso i sento com els nois. Tenia una disfòria tan gran que ho havia de dir. Em va escoltar, vam buscar vídeos i informació, i vam trobar molta més gent com jo."

Van enviar un correu electrònic al Servei Trànsit de Barcelona i van començar amb el tractament.

"És important parlar-ne per ajudar altra gent. Aquí a Espanya hi ha més informació que al Marroc, però encara està tot molt amagat", opina.

Espera amb impaciència canvis al cos i a la veu, i comença a veure "el que sempre ha vist al mirall". "Veig el que sempre veia dins meu. Però el que més em preocupa és la meva família, els meus pares, perquè no ho acceptaran."

L'acceptació familiar

Parlem amb la seva mare, que confirma la tristesa "que part de la seva sang se'n vagi a un altre país", però reconeix que aquí "la seva filla pot estar millor". "La gent l'ajuda i és més bona que al Marroc, no li poden fer tant de mal."

Aquest bri de comprensió s'esfuma quan s'assabenta, a través de la seva germana, que quan torni al Marroc vol "portar-lo a un metge que el torni a fer noia".

"Si ella m'estima, reflexionarà, buscarà informació i ho entendrà, però si no ho vol fer, no puc fer-hi res", lamenta.

A la seva germana Hajar li va costar molt d'acceptar el trànsit del seu germà petit, però ara comença a entendre-ho, i constata que "no encaixava al Marroc". "Tant de bo hagués nascut ja com un noi, i haver evitat els problemes que tenim ara. Sempre ha pensat com un noi, també el físic."

Però etziba una frase que anima l'Ayman: "Està molt bé perquè així pots veure el que ets de veritat i el que sempre has estat."

Fugir de l'ostracisme social

L'Ayman retrata ell mateix la realitat del país que va deixar enrere: "Si la societat s'adona que ets més masculí o més femení, o si ets gai o lesbiana, et poden pegar, violar o matar. I si ho vas a denunciar a la policia, també et pegaran i t'insultaran i et portaran a la presó."

Aquesta repressió institucional la constata Amnistia Internacional, mitjançant supervivents d'atacs homofòbics o transfòbics al Marroc que asseguren tenir por de denunciar les agressions a la policia pel risc que suposa que els detinguin.

Una detenció "emparada" per l'article 489 del Codi Penal marroquí, la mateixa llei que contempla condemnes de fins a tres anys de presó per mantenir relacions sexuals entre persones del mateix sexe.

Però més enllà de la visió legal, Araneda assegura que la resposta de la comunitat o de la família és sovint "molt més castigadora que la llei". "Qualsevol desviament de les obligacions culturals és una vergonya per a la família, un deshonor. Per poder viure la seva sexualitat o identitat de gènere han de trencar amb el context familiar", afirma.

L'ONG Human Rights Watch denuncia que l'única manera de sobreviure per a les persones trans al Marroc és "autocensurar-se en el dia a dia", és a dir, amagar la identitat de gènere per mantenir una feina o un sostre.

L'absència de referents públics LGTBI al Marroc fa que moltes persones trans "no entenguin el que els està passant, i l'única referència que tenen són insults", assegura el president d'Acathi. En arribar al context europeu, comencen a trobar-se amb termes que defineixen la seva realitat.

"Soc un noi trans"

La primera cosa que l'Ayman assegura que ha guanyat és llibertat. "Gent a qui pugui dir qui soc. Aquí em sento lliure. Els metges m'escolten. Puc ser jo."

L'Ayman ha fet cursos de català, de mecànica, d'operari o d'atenció al client, i després de mesos buscant feina, ha trobat una oportunitat, a través de Càritas, en una empresa de neteja. Això si la tramitació del permís de treball i la Covid li ho acaben permetent.

"Quan pugui treballar i estalviar diners podré aconseguir la cosa més important de la meva vida: fer-me l'operació de pit."

Un últim pas, la mastectomia, perquè identitat i cos acabin de convergir en un jove que sempre ha estat l'Ayman, i que ara només ha fet el pas de compartir-ho.