Francesc Vilanova: "L'arribada de Franco és la gran ocasió per extirpar el tumor republicà i separatista i sanar el cos nacional" (3: el reclutament)
Com és l'univers de reclutament francès?
És un sistema de camps relativament ben organitzat, pensat per tenir controlats sospitosos, però, a la vegada, per organitzar una població que, com a mà d'obra, pot ser extremadament útil. De manera que acaben sent entre camps de concentració i de residència, en els quals s'hi mantenen aquells refugiats que, per les raons que siguin, no han tornat a casa, no han anat a Amèrica o no han pogut incorporar-se a la societat civil. Per les autoritats franceses, a la vegada, el camp és un lloc de reserva per a qualsevol mena d'incidència que pugui passar en un moment determinat i, per tant, pugui ser immediatament utilitzat una altra vegada com a camp de concentració. De fet, una bona part d'aquests camps s'utilitzarà després del 1940 per la França de Vichy, tant pels resistents com, per exemple, pels jueus. I alguns es mantindran fins més enllà del 1945 per tancar-hi els col·laboracionistes francesos de la França de Vichy.
Especialment durant el primer període de reclutament, quines condicions de vida tenen els refugiats?
Condicions lamentables, sobretot els primers mesos, quan han de construir els camps, perquè literalment s'han de construir. La majoria de testimonis dels grans camps coincideixen en gairebé el mateix: una alimentació deficient, unes condicions higièniques lamentables, malalties infeccioses, paràsits de tota mena, brutícia, actes d'insubordinació, etc. Segons els camps, també. Per exemple, s'aconseguirà organitzar el camp dels catalans d'Agde, en el qual la situació millora, tant pel que fa a la qualitat de vida com en les condicions organitzatives internes. El castell de Cotlliure, en canvi, és una presó amb tots els elements d'una centre d'alta seguretat.
Allà hi destinaran les persones considerades perilloses, oi?
Sí, i els apliquen un sistema disciplinari duríssim. Es tracta, entre d'altres, de caps de milícies, oficials republicans i algun dirigent polític d'esquerres que consideren especialment perillós.
Hi ha un intent d'especialitzar cada camp, com el d'Agde per als catalans.
Un cop han assumit el conjunt de refugiats, els francesos intentaran organitzar i especialitzar els camps. Així, intentaran, per exemple, que els ferrers o els treballadors especialitzats en siderúrgia estiguin en un camp determinat. En aquest sentit, té un paper important el Comitè Nacional Catòlic d'Ajuda als Refugiats. Una de les experiències més singulars és la dels camps de catalans d'Agde, on hi ha interns que provenen d'Esquerra Republicana, de l'Estat Català, dels Mossos d'Esquadra, de funcionaris de la Generalitat... Aquest camp, a més, donarà mitjans als interns, i això vol dir paper per escriure, llibres, equips de futbol, rugbi, ballades de sardanes... per mantenir la cohesió del grup. Dins dels grans camps, a més, s'organitzen en grups: els dels brigadistes, els anarquistes, els comunistes...
Aquesta organització, es fa a consciència o són els mateixos interns els que es reorganitzen?
Hi ha una mica de tot. D'una banda, les directrius de les autoritats franceses, que obliguen a una certa organització, i, després, hi ha una dinàmica autogestionària al voltant d'anar-se buscant els uns als altres, reclamar-se i organitzar-se per afinitats ideològiques i polítiques. A les autoritats franceses, que els camps siguin com més homogenis millor els anava molt bé, perquè els estalviava conflictes i, per tant, era més fàcil controlar.
En quines condicions es trobaran els refugiats que decideixen tornar?
Els refugiats que decideixen tornar consideren que no han tingut cap responsabilitat política important i, per tant, no els hauria de passar res. D'entrada, han de demanar als consolats espanyols, ara franquistes, un certificat de nacionalitat per poder tornar. En segon lloc, s'han d'haver assegurat, per la via que sigui, que teòricament no els havia de passar res. Un cop passen la frontera, una bona part dels refugiats haurà de passar pels camps de concentració franquista, on són identificats, fitxats i on es comprova si hi ha alguna reclamació contra ells. Si n'hi ha, passaran per un consell de guerra i, si no, han de disposar d'un avals en els quals es digui que la persona no és sospitosa. Mai serà un camí directe de tornada a casa, sempre hi haurà algun filtre.
Com veuen els francesos els refugiats espanyols?
La propaganda antirepublicana durant la guerra ha estat bastant important a França, on predominen les forces conservadores. El país, el 1939, es troba en una situació interna bastant complexa i, en general, la recepció francesa és bastant hostil, reticent davant del que els han explicat que són els republicans: gent que han cremat esglésies, han matat capellans, que han comès tota mena de barbaritats, i, per tant, se'ls ha de tenir mica de cura. Això no implica que hi hagi actes de solidaritat per part dels veïns.
I l'actitud del règim franquista respecte a aquests exiliats?
El règim franquista, que menysprea els refugiats, els converteix en moneda de canvi en les negociacions amb el govern francès. Inicialment no tenen cap mena d'interès perquè els refugiats puguin tornar. Després els rebran amb la condició que França els torni el que ha passat la frontera durant la retirada: camions, cotxes, armament, bestiar o fons republicans que hi ha als bancs francesos. El franquisme considera necessari, fins a un cert punt, una neteja de la societat d'aquest estil. Els que vulguin tornar ho podran fer, però a partir d'uns filtres i amb unes condicions molt específiques. En cap cas, però, al govern franquista li interessa el que els pugui passar als refugiats.
Molts dels refugiats van a les companyies de treballadors estrangers o a les unitats militars. Com s'organitzen?
A partir del setembre del 1939, quan esclata la guerra mundial, França necessita mà d'obra i gent que actuï, com a mínim, com a forces auxiliars de l'exèrcit francès. És a partir d'aquí que es creen les companyies de treballadors estrangers i els batallons de marxa, que són unitats paramilitars formades per asilats temporals sota la direcció de les autoritats franceses; però no són reconegudes com a unitats plenament integrades o amb l'estatus de combatent de l'exèrcit francès. Treballen en la indústria de guerra fent feines com talar boscos. Quan hi ha la caiguda de França és quan surten els problemes.
Quins?
Es tracta de persones que han caigut en mans alemanyes, però que ni les autoritats franceses els han reconegut com a combatents propis ni les autoritats espanyoles els volen reconèixer com a ciutadans de ple dret. Aquí comença el drama de la primera deportació espanyola. Quan els alemanys es troben amb aquesta gent, primer els envien als camps de presoners de guerra, però com que no ho són exactament, els trauran i els enviaran als camps de concentració i d'extermini. Els alemanys els converteixen en apàtrides i enemics del Reich i cauran en l'univers concentracionari alemany.
El règim de Vichy, com actuarà davant dels refugiats espanyols?
L'agost del 1940, el govern mexicà es compromet davant el govern de Vichy a fer-se càrrec de les despeses i el manteniment dels refugiats espanyols que hi ha a Vichy. De manera que es treuen, parcialment, un problema de sobre. Als que queden fora de la protecció mexicana, el govern de Vichy els traslladarà novament als camps de concentració que ja existien del 1939, i en alguns casos els reincorporaran a les companyies de treballadors. Una part d'aquests elements el que faran és integrar-se a la resistència antinazi per no haver de treballar per Vichy ni córrer el perill de ser traslladats a Alemanya per treballar per a la seva indústria. La posició del govern de Vichy és una posició hostil, però a la vegada molt legalista. Quan l'Espanya franquista comenci a demanar al govern de Vichy l'extradició dels principals dirigents republicans que hi ha a la zona, les aturarà gairebé totes. La gent entregada a l'Espanya franquista són gent lliurada pels alemanys directament.
Primera part (Ha arribat Espanya)
Segona part (L'exili)
És un sistema de camps relativament ben organitzat, pensat per tenir controlats sospitosos, però, a la vegada, per organitzar una població que, com a mà d'obra, pot ser extremadament útil. De manera que acaben sent entre camps de concentració i de residència, en els quals s'hi mantenen aquells refugiats que, per les raons que siguin, no han tornat a casa, no han anat a Amèrica o no han pogut incorporar-se a la societat civil. Per les autoritats franceses, a la vegada, el camp és un lloc de reserva per a qualsevol mena d'incidència que pugui passar en un moment determinat i, per tant, pugui ser immediatament utilitzat una altra vegada com a camp de concentració. De fet, una bona part d'aquests camps s'utilitzarà després del 1940 per la França de Vichy, tant pels resistents com, per exemple, pels jueus. I alguns es mantindran fins més enllà del 1945 per tancar-hi els col·laboracionistes francesos de la França de Vichy.
Especialment durant el primer període de reclutament, quines condicions de vida tenen els refugiats?
Condicions lamentables, sobretot els primers mesos, quan han de construir els camps, perquè literalment s'han de construir. La majoria de testimonis dels grans camps coincideixen en gairebé el mateix: una alimentació deficient, unes condicions higièniques lamentables, malalties infeccioses, paràsits de tota mena, brutícia, actes d'insubordinació, etc. Segons els camps, també. Per exemple, s'aconseguirà organitzar el camp dels catalans d'Agde, en el qual la situació millora, tant pel que fa a la qualitat de vida com en les condicions organitzatives internes. El castell de Cotlliure, en canvi, és una presó amb tots els elements d'una centre d'alta seguretat.
Allà hi destinaran les persones considerades perilloses, oi?
Sí, i els apliquen un sistema disciplinari duríssim. Es tracta, entre d'altres, de caps de milícies, oficials republicans i algun dirigent polític d'esquerres que consideren especialment perillós.
Hi ha un intent d'especialitzar cada camp, com el d'Agde per als catalans.
Un cop han assumit el conjunt de refugiats, els francesos intentaran organitzar i especialitzar els camps. Així, intentaran, per exemple, que els ferrers o els treballadors especialitzats en siderúrgia estiguin en un camp determinat. En aquest sentit, té un paper important el Comitè Nacional Catòlic d'Ajuda als Refugiats. Una de les experiències més singulars és la dels camps de catalans d'Agde, on hi ha interns que provenen d'Esquerra Republicana, de l'Estat Català, dels Mossos d'Esquadra, de funcionaris de la Generalitat... Aquest camp, a més, donarà mitjans als interns, i això vol dir paper per escriure, llibres, equips de futbol, rugbi, ballades de sardanes... per mantenir la cohesió del grup. Dins dels grans camps, a més, s'organitzen en grups: els dels brigadistes, els anarquistes, els comunistes...
Aquesta organització, es fa a consciència o són els mateixos interns els que es reorganitzen?
Hi ha una mica de tot. D'una banda, les directrius de les autoritats franceses, que obliguen a una certa organització, i, després, hi ha una dinàmica autogestionària al voltant d'anar-se buscant els uns als altres, reclamar-se i organitzar-se per afinitats ideològiques i polítiques. A les autoritats franceses, que els camps siguin com més homogenis millor els anava molt bé, perquè els estalviava conflictes i, per tant, era més fàcil controlar.
En quines condicions es trobaran els refugiats que decideixen tornar?
Els refugiats que decideixen tornar consideren que no han tingut cap responsabilitat política important i, per tant, no els hauria de passar res. D'entrada, han de demanar als consolats espanyols, ara franquistes, un certificat de nacionalitat per poder tornar. En segon lloc, s'han d'haver assegurat, per la via que sigui, que teòricament no els havia de passar res. Un cop passen la frontera, una bona part dels refugiats haurà de passar pels camps de concentració franquista, on són identificats, fitxats i on es comprova si hi ha alguna reclamació contra ells. Si n'hi ha, passaran per un consell de guerra i, si no, han de disposar d'un avals en els quals es digui que la persona no és sospitosa. Mai serà un camí directe de tornada a casa, sempre hi haurà algun filtre.
Com veuen els francesos els refugiats espanyols?
La propaganda antirepublicana durant la guerra ha estat bastant important a França, on predominen les forces conservadores. El país, el 1939, es troba en una situació interna bastant complexa i, en general, la recepció francesa és bastant hostil, reticent davant del que els han explicat que són els republicans: gent que han cremat esglésies, han matat capellans, que han comès tota mena de barbaritats, i, per tant, se'ls ha de tenir mica de cura. Això no implica que hi hagi actes de solidaritat per part dels veïns.
I l'actitud del règim franquista respecte a aquests exiliats?
El règim franquista, que menysprea els refugiats, els converteix en moneda de canvi en les negociacions amb el govern francès. Inicialment no tenen cap mena d'interès perquè els refugiats puguin tornar. Després els rebran amb la condició que França els torni el que ha passat la frontera durant la retirada: camions, cotxes, armament, bestiar o fons republicans que hi ha als bancs francesos. El franquisme considera necessari, fins a un cert punt, una neteja de la societat d'aquest estil. Els que vulguin tornar ho podran fer, però a partir d'uns filtres i amb unes condicions molt específiques. En cap cas, però, al govern franquista li interessa el que els pugui passar als refugiats.
Molts dels refugiats van a les companyies de treballadors estrangers o a les unitats militars. Com s'organitzen?
A partir del setembre del 1939, quan esclata la guerra mundial, França necessita mà d'obra i gent que actuï, com a mínim, com a forces auxiliars de l'exèrcit francès. És a partir d'aquí que es creen les companyies de treballadors estrangers i els batallons de marxa, que són unitats paramilitars formades per asilats temporals sota la direcció de les autoritats franceses; però no són reconegudes com a unitats plenament integrades o amb l'estatus de combatent de l'exèrcit francès. Treballen en la indústria de guerra fent feines com talar boscos. Quan hi ha la caiguda de França és quan surten els problemes.
Quins?
Es tracta de persones que han caigut en mans alemanyes, però que ni les autoritats franceses els han reconegut com a combatents propis ni les autoritats espanyoles els volen reconèixer com a ciutadans de ple dret. Aquí comença el drama de la primera deportació espanyola. Quan els alemanys es troben amb aquesta gent, primer els envien als camps de presoners de guerra, però com que no ho són exactament, els trauran i els enviaran als camps de concentració i d'extermini. Els alemanys els converteixen en apàtrides i enemics del Reich i cauran en l'univers concentracionari alemany.
El règim de Vichy, com actuarà davant dels refugiats espanyols?
L'agost del 1940, el govern mexicà es compromet davant el govern de Vichy a fer-se càrrec de les despeses i el manteniment dels refugiats espanyols que hi ha a Vichy. De manera que es treuen, parcialment, un problema de sobre. Als que queden fora de la protecció mexicana, el govern de Vichy els traslladarà novament als camps de concentració que ja existien del 1939, i en alguns casos els reincorporaran a les companyies de treballadors. Una part d'aquests elements el que faran és integrar-se a la resistència antinazi per no haver de treballar per Vichy ni córrer el perill de ser traslladats a Alemanya per treballar per a la seva indústria. La posició del govern de Vichy és una posició hostil, però a la vegada molt legalista. Quan l'Espanya franquista comenci a demanar al govern de Vichy l'extradició dels principals dirigents republicans que hi ha a la zona, les aturarà gairebé totes. La gent entregada a l'Espanya franquista són gent lliurada pels alemanys directament.
Primera part (Ha arribat Espanya)
Segona part (L'exili)
