Francesc: Dos anys de sorpreses i canvis

El papa Francesc en una imatge d'arxiu (Reuters)
El papa Francesc en una imatge d'arxiu (Reuters)

Han passat dos anys i sembla que era ahir. Tot corre de pressa, i ara també ho comença a fer, amb una insòlita celeritat, una Església catòlica que durant dècades havia estat immersa en l'estancament i la inèrcia.

El 13 de març del 2013, juntament amb els atributs del pontificat, el papa va rebre un llegat de problemes, escàndols, divisions..., el llegat d'una institució profundament dividida i amb una imatge deteriorada.

En pocs mesos es va saber treure de sobre aquesta llosa pesant, que havia provocat un fet històric: la renúncia d'un pontífex (Benet XVI), que, amb aquest gest valent, obria una escletxa perquè entrés aire fresc a uns palaus vaticans on la contaminació feia difícil respirar. Sense aquella escletxa, ara no hauríem pogut trobar les finestres que ha obert de bat a bat el seu successor.

Es van augurar greus problemes de cohabitació en la convivència de dos papes, i Ratzinger, amb discreció, els va esvair. Sobretot, ho va fer amb contundència quan alguns cardenals contraris a les reformes van veure com els negava el suport que n'esperaven.

 

L'oasi s'acaba

Fins als mesos de setembre i octubre del 2014 --en les setmanes prèvies al Sínode de la Família--, Francesc va viure en un relatiu oasi, una mena de treva, propiciada, probablement, per la fascinació i l'impacte de la seva irrupció, amb una imatge senzilla, somrient, propera..., diferent. Però els sectors de la cúria temorosos de perdre privilegis, els guardians de la interpretació teològica més rància, es van despertar de l'atordiment i es van conjurar per començar la batalla. Des de webs diverses i en fòrums cada cop menys amagats, es compara el nou papa amb l'Anticrist i se'l qualifica d'heretge i de traïdor a la doctrina. Les amenaces d'un cisma es multipliquen.

Aquesta batalla, que Francesc va reconduir repartint serenitat i esperit de síntesi durant el sínode extraordinari, ara està en marxa. Culminarà a l'octubre d'aquest any, en el sínode ordinari, de final incert. Aquí, Francesc s'hi jugarà moltes de les cartes que ha posat sobre la taula per canviar l'Església. La reinserció dels divorciats i el reconeixement dels homosexuals són dos dels punts més polèmics. Els sectors reformistes i els conservadors no escatimaran esforços, i el debat teològic serà molt interessant, encara que també es preveu ple de tensions.

Petits i grans canvis

Al marge del que el sínode acabi aprovant, en aquests dos anys, a diferència del que afirmen alguns --que asseguren que Bergoglio només ha definit un nou estil i que fa pur màrqueting--, el pontífex argentí ha iniciat una revolució sense escarafalls, sense presses, però també sense pauses. Ha encetat, en un context fins ara profundament immobilista, la reforma de la Banca Vaticana per fer-ne oblidar els escàndols històrics; la transformació de la cúria --a la qual va llegir, per Nadal, la llista dels "Quinze pecats"--; un canvi en la manera de fer les homilies i de gestionar la presència de la dona en llocs clau de la Santa Seu; la creació d'una comissió antipedofília; la transformació del paper que han de tenir els cardenals i els bisbes, i la mediació de la diplomàcia vaticana en conflictes com les noves relacions EUA-Cuba, el Pròxim Orient i, ara, Ucraïna. Queda molta feina per fer sobre molts altres aspectes, però, en aquest punt, la Ciutat del Vaticà, on el temps no es mesura pel rellotge o pel calendari, sinó pel concepte de l'eternitat, els passos fets ja tenen un valor incalculable.

Líder moral i ètic

Francesc --molts cops més ben vist pels sectors agnòstics o d'altres religions que no pas per alguns de catòlics-- porta l'Església cap a un segle XXI que semblava inabordable. És conscient de la resistència, però també de la missió que ell i la majoria dels cardenals s'han imposat.

Ho fa amb un estil dialogant, fent equilibris entre llops curials i grups que el presenten com un perill. És tossut i ferm, tot i el somriure permanent als llavis. Governa amb un estil peculiar, però governa.

S'han acabat els temps de les amenaces i les condemnes --als divorciats, als homosexuals o a les dones que han decidit avortar--. Conceptes com misericòrdia, Església pobra, justícia social, austeritat i senzillesa, o bé la denúncia d'un model que descarta els joves i els vells, van calant fondo. Connecta, sobretot, amb els fidels.

En el pensament, Bergoglio no hi té cap canvi doctrinal, però sí l'adopció de mesures que transformin --a partir d'un retorn a l'Evangeli i als principis oblidats del Vaticà II-- una institució poc permeable als canvis. L'exortació apostòlica "Evangelii gaudium" ("L'alegria de l'Evangeli") defineix el seu full de ruta. Sense cares llargues, escoltant, polemitzant i decidint, el papa avança i permet avançar.

Francesc s'ha erigit en una personalitat respectada, en un líder moral i ètic en un món mancat de referents. Quan, al Vaticà, parles amb prelats i alts càrrecs, encara mostren sorpresa, i, alguns, desconcert. Per ells, tot va molt de pressa, però, a diferència d'abans, es respira un optimisme que ho impregna tot.

Dos anys no són res en la immensitat de l'eternitat, però ningú pot negar que Francesc ha donat corda a rellotges que feia moltes dècades que estaven parats. Crec sincerament que sortirà airós de moltes batalles. Saber qui guanyarà definitivament la guerra ja és tota una altra cosa.