Fer periodisme a Veneçuela i tornar a Catalunya

Ahir em vaig llevar i no hi havia aigua corrent a casa. Segurament hi havia obres de manteniment a l'edifici, una fuita en la conducció principal o ves a saber. El cas és que no hi havia aigua i vaig haver de fer les ablucions matutines amb una ampolla d'aigua. Inevitablement, el meu pensament s'ha traslladat a Caracas. Bona part de la ciutat no té aigua corrent des de fa un any i mig.

Els ciutadans s'han acostumat a establir estratègies quotidianes per resoldre el problema: tothom té un amic o un familiar que té aigua regularment i es tracta d'aprofitar per omplir bidons. Són les mateixes estratègies per poder trobar certs productes bàsics: arròs, farina, oli, paper higiènic, etc., desapareguts dels mercats per estar fixats a un preu inferior al de la seva producció o importació.

Aquí veureu el que suposa anar amb grans feixos de bitllets per anar a fer la compra:

Buscar sabó, trobar-lo i, amb sort, poder pagar-lo... A final de comptes, tot es resumeix a tenir o no tenir diners. La situació econòmica m'ha resultat estressant fins i tot a mi, un home que només era a Caracas de pas. Estressant sentir les converses sobre com aconseguir coses tan senzilles com sabó, aprendre a comptar i sumar en dòlars, en bolívars "fuertes" o bolívars "soberanos"... En resum, 1 dòlar són uns 3.000 sobirans, és a dir, 300.000.000 de forts. No faré comentaris extra per descriure el nom d'una moneda que té de tot menys sobirania i fortalesa.

Fins i tot va resultar difícil trobar àpats decents a l'hotel, reduït tot a la típica oferta gastronòmica d'una companyia d'aviació "low cost"... ja sabeu allò de "chicken or pasta", pollastre o espaguetis...

I sempre queda el recurs del "bachaqueo", el mercat negre dels productes subsidiats i que sovint són venuts a la rebotiga pels mateixos funcionaris del govern:

Aquestes coses no són petites i estan darrere del "momentum" tan peculiar que viu Veneçuela, amb un xoc de legitimitats o deslegitimitats polítiques. Per això sobta moltíssim tornar a casa i descobrir com d'important és Veneçuela per a Espanya i Catalunya, l'important que és en el debat ideològic local i en la construcció del relat dreta-esquerra, i com de profunda és la identificació dels nostres actors polítics i simpatitzants amb els bàndols veneçolans.

La gran diferència amb altres processos polítics a Veneçuela és, precisament, la pèrdua de suport popular per part de Maduro. Per als que penseu que Guaidó és un invent de la dreta caciquil i les corporacions industrials, doncs us diré que el seu gran triomf és haver assolit el suport de les classes populars antigament chavistes.

Ni Capriles ni Falcón ho havien aconseguit a causa d'una incapacitat congènita per trencar les línies de classe. Guaidó no té el fenotip clàssic de la dreta veneçolana i connecta amb la necessitat d'alguna cosa jove, d'alguna cosa no contaminada pel passat, d'algú que tingui un pla...

Tampoc tinc bones notícies per als partidaris de l'oposició. No, no ho tenen a tocar. Ni molt menys. Ho explicava aquí. Hi ha motius per l'eufòria?

El suport internacional està molt bé, però no està servint ni per aconseguir ficar al país uns quants camions d'aliments i medicines. A Maduro no li treuen la son els opositors, sinó els militars. Ho diu també Luis Vicente León, que, d'això, en sap:

Mentre tingui el seu suport, el líder chavista continuarà en el poder malgrat el suport a Guaidó del mateix Mazinger Z o del Capità Amèrica. I Maduro somia amb l'exèrcit perquè sap que la seva aliança no és ideològica, sinó també una qüestió de "business" i de garanties.

I la ingerència estrangera? Bé... si alguna cosa té aquest país és que porta una dècada ingerit: pels Estats Units, per Cuba, per la dreta espanyola, per Colòmbia, per la màfia del narcotràfic, per xinesos, per russos, per Brussel·les... I també ha estat un país "ingerent": quan sobraven els bolívars, Hugo Chávez va finançar el kirchnerisme a l'Argentina, els moviments socials del Brasil i va donar suport econòmic, entre d'altres, a Podem. Ara descobrim l'hàbit de les ingerències en la política internacional?

I després hi ha els que pensen que això s'acaba amb 5.000 marines corrent per Miraflores. És una quimera: el país té un milió de quilòmetres quadrats, té jungla, serralada andina, una megalòpolis com Caracas, territoris sota control de la guerra colombiana de l'ELN, zones dominades pel narcotràfic i una costa caribenya que no s'acaba. I malgrat tot, el chavisme no desapareixerà, com no van desaparèixer els sandinistes de Nicaragua ni els mubarakistes a Egipte o els talibans afganesos.

I un stop en el camí. Parlem de "Con el mazo dando", el programa de televisió favorit dels chavistes, exemple de moltes coses que passen a Veneçuela.

Per als que penseu que tot va de drets humans. Bé, perdoneu, però em sembla tan ingenu, com ingenus són els nostres governants quan pensen que ens empassem que estan molt preocupats per la situació humanitària o les llibertats essencials. No cal posar aquí les fotografies de les encaixades de mans amb Teodoro Obiang o el rei del Marroc, o les riallotes amb els monarques saudites.

I una dada: a Colòmbia han mort més activistes socials en les últimes setmanes que a Veneçuela. No, d'això, no en parla gairebé ningú.

Per cert... sabíeu que Caracas és la ciutat més perillosa de Sud-àmerica? Aquí sabreu per què.

Aleshores, si no va de drets humans, de què va? Ah... ja teniu la resposta: del petroli. Els que tenim una edat recordem quan es deia que el conflicte de Kosovo era pel petroli (literal), o la guerra de Geòrgia o la guerra del Golf o el conflicte del Donbass.

Usar el petroli per explicar les guerres actuals només demostra una cosa: peresa mental. Introduir el factor petroli en qualsevol equació política té l'avantatge que no cal explicar res més. La cobdícia de les forces profundes de la foscor està darrere de qualsevol revolta o cop d'estat. El petroli també té la virtut de simplificar el relat entre bons i dolents, insinuant que la solució, per tant, ha de ser igual de fàcil. I no, les coses no són tan senzilles.

Aquesta visió reduccionista té el defecte de menysprear les aspiracions emancipadores, d'infravalorar els moviments socials situats al marge de la "noble" lluita de la ideologia i negar la complexitat dels factors socials. Darrere de tot conflicte hi ha múltiples diferències de percepció i interessos econòmics o patrimonials difícils de concretar. De fet, la guerra és en si mateix el negoci més gran de tots.

Els veneçolans han aparcat les ideologies, almenys de moment, farts de relats ideològics que no tenen respostes, per exemple en la manca de transport públic.

Per als que identifiqueu la revolució bolivariana amb el socialisme revolucionari, Veneçuela no m'ha semblat un sistema socialista com jo recordo a l'Europa de l'Est. El sistema veneçolà és un sistema binari: és un país profundament capitalista, amb banca privada, amb sectors productius en poques mans, amb una economia dolaritzada i mil coses més...

Tot això en cohabitació amb un govern voluntarista que manté un enorme sistema de subsidis per afavorir un sector (també enorme) de la població que viu per sota del salari mínim (uns 7 dòlars mensuals). La bretxa social és sideral. I la pregunta és, era més gran o més petita, fa vint anys? Aquesta pregunta, us ho asseguro, no s'atreveixen a respondre-la els veneçolans que he conegut. Un parell de vegades, algú es va atrevir a reconèixer "ja no em faig aquesta pregunta, ja prou mala consciència tinc".

I ha estat dur parlar amb la gent que necessita marxar. De fet, va haver-hi llàgrimes.

Ja ho he dit abans. Però ho reitero. Un avís per a navegants opositors que aspiren a la taula rasa: el chavisme no desapareixerà. Sempre hi serà i, en cas de canvi polític, el futur de l'oposició passarà a les mans dels seguidors d'Hugo Chávez amb l'aspiració legítima de tornar al poder.

Ja... però encara no he respost la pregunta. Si no és pel petroli, per què és? Creieu realment que l'autoproclamació de Guaidó hauria pogut passar sense l'arribada al poder de Bolsonaro al Brasil o Duque a Colòmbia? És el món de Steve Bannon. És el món de Salvini, de Vox, de Trump, de Farage, d'Orban... d'una nova internacional anarcocapitalista que s'ha apropiat del concepte de progrés i que juga amb avantatge gràcies a la incapacitat de l'esquerra per formular una alternativa al sistema econòmic liberalmercantilista. Maleïda fe.

I torno amb la meva sorpresa davant de tanta identificació amb el conflicte veneçolà. Potser és que fa temps que hem assumit els límits de la nostra valentia i de les nostres pors. Preferim que en algun lloc remot del planeta hi hagi algú fent la revolució que no tenim manera de promoure a casa nostra. Ens reconforta. Al cap i a la fi, el conflicte de Veneçuela és com molts altres. El sorgiment de Guaidó del no-res i el mètode de l'autoproclamació respon un vell dilema de la política al llarg de la història. Què passa quan una aspiració social no disposa de mecanismes legals per completar-la?

Respecte a les meves cròniques, us diré que m'hauria agradat més parlar amb els chavistes. Però ni agafaven el telèfon ni volien parlar davant de càmera. M'ha recordat la Tunis de la Primavera Àrab i la impossibilitat de parlar amb els benalistes. Quan els règims trontollen, els partidaris de l'"statu quo" es tornen més discrets i els opositors ocupen l'escenari i el relat.

Ja surt aigua de l'aixeta. Però, sabeu, no puc parar de pensar en la manca de medicines a Veneçuela, especialment per als malalts crònics. Ma filla necessita prendre una sèries de medicaments diaris per poder viure. Si jo hagués estat a Veneçuela, només m'hagués quedat una solució: marxar del país. Ni tan sols tindria l'opció de quedar-me per compromís o per intentar contribuir per arreglar les coses.

Es tracta de la vida.