Feixisme-comunisme: 80 anys del final de la Guerra Civil des de la visió exterior

Aquest dilluns 1 d'abril farà 80 del final de la Guerra Civil. L'editor del "Telenotícies vespre", Toni Cruanyes, i el director d'"El suplement", Roger Escapa, conversen cada diumenge sobre temes d'actualitat amb una mirada pròpia. Avui, la Guerra Civil a través de la mirada de l'exterior.

Toni Cruanyes: Em va agradar molt el reportatge d'ahir a Elna seguint els passos dels refugiats de la Guerra Civil...

Roger Escapa: Va anar molt bé! Precisament demà commemorarem els 80 anys del final de la guerra i tu també en vols parlar...

Et proposo una visió des de fora, des de l'estranger, amb la perspectiva de 80 anys després.

Aquest és un dels missatges radiofònics de Francisco Franco, a poques setmanes de guanyar la guerra...

350.000 persones van morir durant la Guerra Civil i la repressió de la postguerra immediata. La pregunta que es feia Franco: el món reconeixerà el que ell va dir-ne la defensa de la civilització? Ara ho veurem...

Avui, amb Toni Cruanyes, els 80 anys del final de la Guerra Civil

Imagina't durant els últims mesos de la guerra, que s'havia convertit en una batalla de desgast. Els republicans intenten -tant com poden- resistir-se, malgrat les diferències internes. No abandonen l'esperança que si, finalment, a Europa comença la guerra contra el feixisme que ja és al poder a Alemanya i Itàlia, al final, els països democràtics s'involucraran a la guerra espanyola.

En canvi, Franco semblava que no tenia cap ganes d'acabar la guerra...

Franco dominava ja la major part del mapa d'Espanya i la caiguda de Barcelona i tot el territori català a principis del 1939 aïllava València i, sobretot, Madrid, de França i de tot el que aportaven les fàbriques i la indústria. Els mesos fins a la caiguda final de Madrid, Franco va tancar totes les portes a qualsevol pacte.

Després de tres anys de guerra, el govern republicà va llençar la tovallola el 27 de març del 39 i la victòria es va proclamar l'1 d'abril...

Tots tenim molt present aquell missatge transmès per Ràdio Nacional d'Espanya que deia: ""Tercer año triunfal. Cautivo y desarmado, el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares..." Molta atenció a aquest fragment: "cautivo y desarmado, el ejército rojo"... això és el que volia Franco, que la victòria fos rotunda. Sense armistici. Sense pactes. Hi ha tota una lectura religiosa del paper de Franco, i de les forces que representava: monàrquics, la jerarquia catòlica, els grans propietaris i, és clar, els falangistes que creien en l'home nou espanyol, amb la superioritat de la hispanitat. Encara no s'havia paït bé la fi de la pèrdua de les colònies, el 1898.

En pocs anys, l'exèrcit espanyol va passar de lluitar a l'exterior, a les colònies, a lluitar a l'interior del país...

Sí, i, en canvi, dins d'Espanya es troba tots els valors exteriors contraris a l'autoritat de les institucions tradicionals. La república és l'enemiga d'Espanya perquè és l'amiga dels ateus, els comunistes i els socialistes. L'himne de la Internacional és una declaració de fidelitat a una ideologia i uns partits per sobre d'Espanya. Per això, Franco parla d'una batalla de civilització... I en això sí que, avui, en els llibres d'història internacional li donen la raó. Els problemes interns d'Espanya no interessaven. Però sí que aquí es visqués el conflicte de les dues grans ideologies emergents als anys 30: el feixisme contra el comunisme.

Així és com ho van veure els governs estrangers de l'època. I per això l'Itàlia i l'Alemanya feixistes van donar suport a Franco.

En canvi, als republicans només els van donar suport Mèxic i la Unió Soviètica. Amb aquests suports i amb un lideratge republicà copat per l'esquerra, els governs de França, Regne Unit o els Estats Units no van voler-hi entrar. Només els voluntaris internacionals -a títol individual- van venir a combatre.

La guerra va fascinar escriptors i periodistes de tot el món...

La gran càrrega de violència, la gran bretxa ideològica i el caràcter llatí dels espanyols... van fascinar la intel·lectualitat anglosaxona. Ernest Hemingway va relatar-ho a "Per qui repiquen les campanes". Però potser qui ens va entendre millor va ser George Orwell, que va ser un brigadista internacional i que va escriure el seu sentit "Homenatge a Catalunya".

Aquesta cançó, la "Santa espina", era molt popular a l'època...

La cantaven els catalans republicans de forma espontània sota les bombes italianes al bombardeig de Barcelona o quan es replegaven després de les derrotes. L'ambient de la derrota, precisament, és el que millor descriu George Orwell, i les divisions entre els anarquistes i els comunistes, i després contra els trotskistes... Vaja, un front català dividit. No és cap novetat, oi?

Sent periodista i estranger, George Orwell va clissar els catalans de seguida...

Doncs, si et sembla, amb Orwell ho deixem per avui. I així hem sortit una estona d'aquesta mena d'obsessió política dels partits encara avui a tractar superficialment la Guerra Civil, amb el cop d'efecte buscat pel govern espanyol d'exhumar Franco o els discursos exculpatoris del franquisme dels partits de la dreta i l'extrema dreta.