Gent menjant crispetes al cinema (iStock)

Et molesten els sorolls que fa la gent menjant? Potser tens misofonia i no ho saps

És un trastorn poc conegut que fa tot just 20 anys que s'està estudiant i que pot afectar de manera molt greu la vida quotidiana dels que el pateixen

Josep Maria Camps ColletActualitzat

L'estiu passat en Marc, de 39 anys, va entrar en un bar per berenar, i a la taula del costat hi havia una persona que estava menjant d'una manera que li va semblar molt irritant.

Allò el va molestar molt i, gairebé sense adonar-se'n, es va adreçar a aquella persona per aconseguir que parés de fer aquell soroll:

"Em vaig posar molt nerviós i li vaig demanar de mala manera que no fes tant de soroll, va ser un acte no racional."

Aquesta reacció descontrolada el va preocupar, i va decidir investigar si hi havia alguna explicació mèdica, i ho va trobar en un article a internet: ara està convençut que té misofonia.

És un trastorn que es va descriure per primera vegada el 2001, i consisteix en la intolerància a sons com el fet de mastegar o empassar menjar, però també a altres sorolls, sobretot repetitius.

Els sons que produïm quan mengem poden afectar força les persones que tenen misofonia (iStock)

Sons de poc volum que no molesten els altres

De fet, "misofonia" vol dir "odi al so", i els més habituals són els que es fan amb la boca i amb el nas, tot i que se n'han descrit desenes de diferents que poden afectar aquestes persones.

Segons la psicòloga i doctora en Psiquiatria Antonia Ferrer-Torres, són sons de poc volum, equivalents als que hi ha a les biblioteques, que habitualment no molesten ningú, però sí les persones diagnosticades amb misofonia:

"La resposta que tenen és tant física com conductual i emocional; comencen a irritar-se, se'ls tensen els músculs, es posen de mal humor i, possiblement, li demanen a la persona que pari, perquè no ho suporten."

Per això aquest trastorn també ha rebut el nom de "síndrome de sensibilitat selectiva al so", i que es resumeix amb les sigles 4S.


Reaccions agressives contra persones i objectes

Ferrer-Torres fa 11 anys que està especialitzada a tractar la misofonia, i per la seva consulta han passat centenars de pacients, amb alguns casos que arriben a l'agressió física.

Aquestes agressions poden anar dirigides contra les persones que fan els sorolls, però també als objectes del voltant, com el cas d'una pacient que va destrossar casa seva:

"La seva mare em va ensenyar fotografies de com havia quedat la casa: les portes amb cops de puny, també a les parets, tot de coses trencades per terra, tot destrossat com si hagués passat un huracà."

El psicòleg Jordi Sugranyes relata un cas que ha tractat a la seva consulta: un pacient de llarga evolució a qui molestaven molt els sorolls de gent mastegant i empassant, i també alguns moviments rítmics:

"Portava molts anys amb aquest malestar, tenia reaccions molt desproporcionades, amb molta ràbia, amb reaccions emocionals molt fortes, amb ira i agressivitat."


"Comences a sentir-te enfadat i incòmode"

Aquest trastorn fa que moltes de les persones que el pateixen evitin les situacions en què saben que se sentiran malament.

És el que li passava a un dels pacients de la doctora Ferrer-Torres, l'Adrià, que explica que li costava afegir-se a trobades familiars o amb amics:

"Imagina't que estàs en un sopar amb amics, que se suposa que és un ambient agradable i còmode, i tu comences a sentir-te enfadat i incòmode."

L'Adrià afegeix que no ha arribat mai a reaccionar de manera violenta, però sí que s'ha sentit molt alterat i que no ha pogut explicar què li passava.

Una estratègia que adopten molts misofònics, explica Ferrer-Torres, és portar cascos per rebaixar la presència dels sorolls que els afecten, cosa que també fa el soroll ambiental o blanc.

Posar-li nom ja té conseqüències positives

Encara fa pocs anys que s'investiga aquest trastorn, i ni la seva descripció ni els tractaments possibles no estan inclosos als principals manuals de referència per a psicòlegs i psiquiatres.

Però en el que coincideixen tant professionals com pacients és que només posar-li nom ja rebaixa molt el malestar que provoca i facilita trobar estratègies per mitigar-lo molt en el futur.

Perquè segons explica Ferrer-Torres, en absència d'un diagnòstic, és habitual que al voltant d'aquestes persones es generin problemes de relació:;

"Hi ha moltes persones que pateixen misofonia que són tractades injustament, fins i tot per professionals, i se les titlla d'obsessives, ansioses o maniàtiques."

En aquest sentit, l'Adrià assegura que per a ell ser diagnosticat de misofonia ha estat com un alliberament:

"Quan t'està passant una cosa i no saps què és, es genera molta angoixa, es perd el control, i quan li poses nom tens la manera de controlar-ho. Ara tinc molts recursos en el meu dia a dia, no per desempallegar-me'n però sí per evitar que ocupi la totalitat del pensament."

Segons Ferrer-Torres, el diagnòstic de misofonia i la formació que fa immediatament després alleuja molt els pacients, perquè "tenen una percepció molt més correcta del seu estat d'ànim i del problema". En canvi, el seu entorn acostuma a reaccionar negativament al principi.

El motiu és que han de passar d'una situació incòmoda però coneguda, en què el pacient està etiquetat com a irascible, irritable, fins i tot superb, a haver de considerar-lo un malalt.

Patir misofonia des de nen sense saber-ho

Ferrer-Torres explica un altre cas que li ha arribat a la seva consulta: el d'un nen de 8 anys que des que en tenia 4 va estar castigat a l'hora de menjar perquè no suportava els sorolls que feien els pares en menjar.

En la mateixa línia, l'Adrià explica que, després del diagnòstic, ha entès que pateix misofonia des que era nen:

"A l'escola el xiuxiueig dels companys, el soroll dels bolígrafs, clic-clic-clic, el guix escrivint a la pissarra, tot això m'afectava l'atenció, no em permetia concentrar-me, feia que em posés nerviós."

En Marc coincideix amb l'Adrià que no n'havia estat mai conscient, però que ara recorda molts moments en què sorolls quotidians el feien sentir malament:

"Crec que m'ha passat sempre, no puc tenir un rellotge de busques o un despertador, encara que l'amagui al calaix més remot de la casa sento el soroll, és surrealista, qualsevol soroll repetitiu em genera ansietat."


Els estudis fets sobre la misofonia

Sugranyes i les també psicòlogues Anna Amor i Cristina Bellavista han fet una revisió dels estudis publicats els últims 6 anys sobre misofonia al món amb l'objectiu de tenir un panorama actualitzat.

Amor afirma que el que han trobat en aquests estudis són casos de tota mena i també diferents teories de quines poden ser les causes:

"Hi ha casos descrits a la infantesa; d'altres que, per processos d'aprenentatge, condicionament i associació, es desenvolupen al llarg de la vida adulta. No s'ha descrit fins ara com a trastorn neurològic durant el creixement."

Bellavista remarca que, malgrat que no es coneixen les causes de la misofonia, sí que hi ha factors que poden desencadenar-la, com "la falta de regulació emocional":

"Com reacciono davant d'un estímul concret o les dificultats per gestionar-ho també pot ser un factor de risc per desenvolupar-ho."

Sugranyes, per la seva banda, destaca que sovint la desenvolupen persones amb personalitats rígides i molt exigents amb les formalitats:

"Normalment s'ha vist que hi ha certs factors de personalitat que poden estar especialment vinculats amb la misofonia, com poden ser trets perfeccionistes, persones amb valors molts acusats que els genera malestar que els altres no els comparteixin."

Tots tres expliquen que la majoria dels quaranta estudis que han revisat afirmen que les persones amb misofonia sovint tenen altres trastorns, sobretot depressió, ansietat o estrès posttraumàtic.

Sovint les persones amb misofonia també pateixen altres trastorns, com depressió o ansietat (iStock)

El debat sobre les causes i els tractaments

No està clar, però, si aquests altres trastorns estan causats pel malestar que els comporta la misofonia o la relació és la inversa, tot i que hi ha casos de traumes desencadenats per episodis d'agressivitat.

Sugranyes, Amor i Bellavista també afirmen que hi han trobat tractaments exitosos amb teràpies com la cognitivoconductual, la dialectoconductual i també l'estimulació bilateral.

Ferrer-Torres, en canvi, creu que les teràpies conductuals poden ser contraproduents perquè està convençuda que la misofonia no és un tret de personalitat, sinó un trastorn de percepció neuropsicofisiològica:

"És un error greu, perquè el que estem fent és retraumatitzar la persona, perquè no és una conducta apresa."

En aquest sentit, afirma que, si el diagnòstic ho recomana, hi ha teràpies conductuals que poden ser beneficioses, però si no és el cas, llavors empitjoren la situació.


4 tipus de sons i 4 graus de misofonia

La doctora Ferrer-Torres ha dedicat la seva tesi doctoral a la misofonia, en la qual ha inclòs una llista de 379 sons diferents que la provoquen, referits pels centenars de pacients que té.

Pràcticament tots els pacients, però, comparteixen l'aversió als més comuns d'aquests sons, que Ferrer-Torres agrupa en 4 categories: nasals, guturals, bucals i els que anomena ambientals o "d'oficina".

Aquesta categoria inclou, per exemple, el tic-tac dels rellotges, el degoteig d'una aixeta mal tancada o el teclejar d'un ordinador, i segons Ferrer-Torres, cada persona té una llista pròpia de sons que la molesten:

"Una característica de la misofonia és que els sons són exclusius de la persona. No seria estrany que una persona amb misofonia la molestés alguna cosa que no està entre els 379 sons."

En la tesi doctoral, aquesta especialista proposa una tipologia de 4 graus de misofonia, de menys a més greu, i calcula que més d'un 20% de la població general la pateix, la majoria en els graus més lleus.

El nom el va posar un poeta

La misofonia la van descriure per primera vegada els otorinolaringòlegs nord-americans Margaret i Pawel Jastreboff, i van posar-li aquest nom per consell del llatinista i poeta britànic Guy Lee.

Ho van fer en un article publicat el 2001 després d'identificar una sèrie de pacients que no encaixaven en els trastorns auditius coneguts fins llavors, com la hiperacúsia o sensibilitat extrema al soroll en general.

Des de llavors, a poc a poc, especialistes com Ferrer-Torres han anat ampliant el coneixement sobre aquest trastorn, un coneixement que pot ajudar les persones que el tenen a millorar el seu dia a dia.

ARXIVAT A:
SalutSalut Mental
Anar al contingut