Espanya i Europa, no només un problema d'idioma

Els governs espanyols parlen poc d'Europa. És una referència llunyana que apareix de tant en tant als discursos, però sense voluntat d'aprofundir-hi gaire. L'estrellada bandera blava que acostuma a decorar els escenaris oficials es deu considerar, per ella mateixa, prou mostra d'europeisme.

Dissabte passat, sense anar més lluny, escoltava el president Pedro Sánchez en la seva compareixença setmanal en temps de coronavirus.

Acostumen a ser compareixences llargues. Aquesta va durar exactament una hora i dinou minuts. En tot aquest temps, però, només una referència directa a la Unió Europea.

"Hem de treballar a Europa perquè se'ns vegi units com a societat, com a institucions, políticament, per dir-los que Europa s'ha de moure i avançar cap a una resposta solidària i comuna."

Pedro Sánchez es queixava que sense el suport de l'oposició a les iniciatives del govern, la imatge d'Espanya a Europa es veuria afeblida, en un moment en què calia apel·lar a la solidaritat dels socis comunitaris. Europa com el lloc on es va a demanar, com si nosaltres no fóssim Europa i no poguéssim participar de les seves estratègies.

El comentari va aparèixer de passada durant la resposta a la pregunta d'un periodista. En el discurs inicial del president, el que havia estat escrit pel seu equip d'assessors, l'única referència a Europa va ser per dir als turistes que al juliol ja podran venir a prendre el sol a Espanya.

Sánchez va perdre una bona ocasió per fixar públicament la postura espanyola en una setmana que serà important a Brussel·les. És la setmana que la Comissió Europea presenta el seu gran pla de recuperació, el manual d'instruccions que, un cop negociat, haurà de servir per poder sortir de la crisi.

Altres mandataris no van perdre l'ocasió de fer-ho. La setmana passada, Merkel i Macron ja van fer la seva aposta conjunta, que pretenia marcar el camí a la Comissió, i dies després van ser els quatre anomenats "frugals" del Nord (Països Baixos, Àustria, Dinamarca i Suècia) els que van contraatacar amb una proposta pròpia.

Pedro Sánchez tenia l'ocasió d'explicar als ciutadans quina postura defensaria el seu govern i, en definitiva, fins on lluitaria per defensar les ajudes que creu que Espanya necessita. L'únic que vam saber, i de passada, va ser que ell creu que Europa ha de ser solidària.

Fa tres setmanes la vicepresidenta econòmica, Nadia Calviño, sí que va fer córrer pels passadissos europeus una proposta, però va ser tan discreta que fins i tot els corresponsals ens en vam assabentar gairebé de retruc. Una altra oportunitat perduda de marcar múscul.  

És només un exemple de tants. Aquesta pobra connexió amb Europa es fa molt evident durant les cimeres europees. Abans de viatjar a Brussel·les, la cancellera alemanya, Angela Merkel, fa sempre una compareixença al Parlament per explicar quina postura defensarà davant dels socis.

A París, el president Emmanuel Macron no ho fa al Parlament, però ho explica a la premsa. Són els dos pesos pesants del club per història, dimensions i economia, és veritat, però també perquè s'ho treballen, perquè tenen la voluntat d'influir i de marcar el ritme a la Unió Europea.

L'estat espanyol no té aquesta actitud proactiva des de Madrid i tampoc no disposa de gaires funcionaris que ho puguin fer des de dins de la maquinària institucional europea.

Un alt diplomàtic espanyol reconeixia "off the record" que ocupar llocs dins de l'alt funcionariat europeu era difícil per a Espanya perquè calia dominar idiomes i això reduïa molt la llista de candidats.

No parlar idiomes ha estat, sens dubte, un gran handicap també per als residents a La Moncloa. Impedeix relacionar-te de tu a tu amb els altres caps d'estat i de govern i t'impossibilita d'expressar-te davant de la premsa internacional.

A l'entrada de les cimeres europees, centenars de periodistes esperen els líders per poder agafar les seves impressions prèvies a la reunió. Acostumem a agrupar-nos per nacionalitats. A mesura que van arribant els líders, es paren primer davant dels periodistes del seu país i, si parlen idiomes, també atenen els d'altres països.

El cas de Rajoy

Una de les primeres vegades que Mariano Rajoy va venir com a president a una cimera a Brussel·les no va saber distingir on eren els periodistes espanyols i es va plantar davant d'un altre grup que, és clar, li va començar a fer preguntes en anglès. L'home es va atabalar i va marxar corrent cap dins.

Des de llavors no es va tornar a parar mai més davant de cap periodista a l'entrada d'una cimera. No només perdia l'oportunitat de dirigir-se als seus compatriotes a través dels mitjans de comunicació, sinó que perdia l'oportunitat de pressionar de cara a la negociació que tindria aquell dia, com sí que feien els seus companys mandataris.

Rajoy anava sempre acompanyat d'un traductor, però tot i així acostumava a entrar dels últims a la sala de reunions, per no haver de parlar gaire amb ningú.

El polític gallec va protagonitzar un altre moment sonat a la sala de premsa, just després d'una cimera. Quan s'acaba una reunió, tots els caps d'estat i de govern ofereixen sempre una roda de premsa. Cadascú té una sala preparada. Els periodistes poden anar a la roda de premsa que vulguin i en totes es pot preguntar en anglès i francès. El polític, això sí, pot contestar en qualsevol idioma. Merkel, per exemple, ho explica tot en alemany, però a la seva sala de premsa sempre hi ha traducció simultània, que paga el seu govern.

Doncs bé, en aquella cimera s'havia parlat sobre l'efecte que tindria el Brexit en el cas de Gibraltar i un corresponsal de la BBC va voler preguntar a Rajoy sobre el tema. Una pregunta que va fer, és clar, en anglès. El president espanyol no hi donava crèdit, va preguntar si era una broma, va ignorar el periodista britànic i va donar la paraula a un que parlés espanyol.

Però no només l'idioma limitava la seva activitat europea. Quan sortia de la cimera, Rajoy es limitava a llegir-ne un resum i després obria el torn de preguntes, la gran majoria de les quals eren sobre política interna espanyola.

Merkel i Macron, en canvi, no porten pràcticament res escrit, saben què volen explicar, tenen una idea d'Europa i poden estar-se hores, especialment Macron, parlant de la seva visió. En el seu cas, quan són a Brussel·les, molt poques vegades parlen d'assumptes interns del seu país.

Pedro Sánchez parla un bon anglès i pot expressar-se amb fluïdesa davant dels seus companys i davant de la premsa. Va tenir un cert moment de protagonisme l'any passat, quan la família socialista europea el va nomenar el seu representant en la negociació per escollir els principals càrrecs de la Unió Europea, però després d'allò va tornar al terreny de joc habitual.

La seva visió europea no s'acaba de concretar. En el seu cas, sí que contesta preguntes en anglès però n'hi fan molt poques, perquè els periodistes estrangers saben que a les rodes de premsa d'un president espanyol es parlarà molt poc d'Europa.

Els governs espanyols no estan còmodes en l'escenari europeu i això els impedeix, de retruc, fer pedagogia del que és la Unió Europea davant de la ciutadania. Segurament els mitjans de comunicació tampoc no hi ajudem gaire. A les cimeres europees, que és quan els corresponsals podríem parlar d'Europa amb el president, també hi venen tots els periodistes que segueixen habitualment La Moncloa.

Els anomenem, amistosament, "els monclovites" i, és clar, fan la seva feina: preguntar per coses de La Moncloa. Fins i tot a Brussel·les, Europa queda pràcticament sempre en un segon pla.

José Luis Rodríguez Zapatero i José María Aznar, que no va aprendre anglès amb accent de Texas fins al final del seu mandat, tampoc no s'hi van esforçar gaire.

Potser són anècdotes, però són anècdotes que marquen un tarannà. Si es vol jugar un paper a Europa, s'hi ha de ser. Els governs europeus que volen influir no es cansen de fer trobades amb periodistes del seu país, però també amb corresponsals internacionals, per "intoxicar-los" amb la seva postura.

El govern espanyol rarament convoca aquests tipus de trobades. L'època en què ho va fer més va ser després de l'1 d'octubre, per justificar les xocants imatges que tot Europa havia vist el dia del referèndum.

Cal ser a Europa, i cal ser-hi amb força, perquè és des de dins des d'on es pot treballar perquè sigui útil, corregint-ne les mancances i superant les contradiccions que té. I això s'ha d'explicar a la gent. Ho hem de fer els mitjans de comunicació, però sobretot ho han de fer els polítics.

I també cal potenciar exponencialment l'estudi d'idiomes. Si no és per tenir veu a Europa, almenys que sigui per atendre aquests turistes que vindran ara, quan s'acabi la desescalada.