Església i poder: la xacra de la pederàstia, la fe del Kremlin i els evangèlics de Bolsonaro

Poder i església. Més enllà de les creences, la fe o la religió, les esglésies actuen sovint molt més enllà del que correspondria a la seva funció de guiatge espiritual.

És el cas de l'Església catòlica, trasbalsada per l'escàndol dels casos de pederàstia que han esquitxat diversos països. Alemanya és l'últim país en què la jerarquia eclesiàstica ha fet el pas endavant de denunciar els abusos i demanar perdó a les víctimes. Com ho està gestionant tot plegat el papa Francesc?

Anirem a Rússia per veure com el poder de l'església ortodoxa creix a l'ombra del Kremlin. Després de més de set dècades d'Unió Soviètica, les cúpules bulboses dels temples es multipliquen a ritme accelerat arreu del país.

Però, si hi ha una església amb una influència política creixent actualment és l'evangèlica, especialment a l'Amèrica Llatina. Els evangèlics han donat suport ideològic i financer a fenòmens d'ultradreta com Jair Bolsonaro, el nou president brasiler. Una deriva que pot estigmatitzar una confessió que és plural i que guanya implantació, també a Europa.

La pederàstia, el principal escull per frenar el papa Francesc

per Vicenç Lozano

El papa Francesc va arribar al pontificat fa més de cinc anys amb la convicció i la promesa de canvis importants i necessaris a l'Església catòlica.

Una agenda que ara es veu enfosquida i alentida pels escàndols dels abusos sexuals arreu del món per part de sacerdots. Actes criminals contra menors, encoberts en molts casos per la jerarquia. Un abús de poder des de fa dècades, tolerat per la mateixa Santa Seu. Escàndols que ja van esclatar durant els pontificats conservadors de Joan Pau II i Benet XVI i que, ara, amb Francesc, tenen les característiques d'un devastador terratrèmol.

Són més de 100.000 les víctimes reconegudes que han denunciat clergues abusadors i posen el Vaticà en l'ull de l'huracà, i alhora minen la seva imatge i credibilitat.

Enmig del soroll de les denúncies i protestes globals, el vaticanista Andrea Tornielli reflexiona en el reportatge sobre aquesta enorme taca d'oli, l'esforç del Papa per demanar perdó i prendre serioses mesures per tallar de soca-rel aquestes pràctiques criminals.

L'anàlisi de Tornielli, enmig dels esfereïdors testimonis de les víctimes i la impactant confessió d'un sacerdot abusador, ens permeten fer un recorregut per la geografia global, pels intents del Vaticà de combatre mediàticament una imatge deteriorada, i mostren la fermesa de Francesc que fulmina la cúpula de l'Església xilena com una advertència clara a altres jerarquies encobridores.

Ara, els mateixos sectors conservadors que han tolerat i encobert els sacerdots implicats en abusos no tenen cap escrúpol a descarregar contra el papa Francesc els seus atacs amb campanyes que l'únic objectiu que persegueixen és alentir o fer impossibles les reformes previstes. L'acusen de no fer res contra els abusos i de ser només una imatge mediàtica sense un govern efectiu de l'Església... un pontífex ambigu i fins i tot herètic. Una estratègia, disfressada en molts casos amb arguments teològics que pretén treure's d'un papa que ara és una de les poques veus amb credibilitat i lideratge. Una figura que s'ha erigit com el contrapès a un món en què s'imposen els valors neoliberals, xenòfobs i contraris als drets humans.

Aquesta oposició interna en les altes esferes vaticanes, però també repartida arreu del món, lliura una guerra oberta conscient que la batalla no serà fàcil. Al davant té un jesuïta format, hàbil i excel·lent estrateg. Un papa que té el suport de milions de catòlics que entenen l'Església i el seu poder secular com ell els veu i defineix. Tal com ell està decidit a transformar-la.

L'església catòlica alemanya reconeix que la pederàstia és un problema sistèmic dins de la institució

per Oriol Serra

Els successius escàndols d'abusos sexuals a menors dins l'Església catòlica a escala internacional que s'han fet públics les últimes dècades van motivar les víctimes alemanyes a trencar el seu silenci. La premsa també hi va ajudar.

L'any 2010, una escola de Secundària jesuïta de Berlín va reconèixer que, entre les seves parets, s'hi havia practicat la pederàstia de manera sistèmica.

L'aleshores director del centre va demanar perdó a les víctimes i aquestes van decidir iniciar una lluita persistent que vuit anys més tard ha culminat amb la presentació d'un informe -encarregat per la mateixa Església catòlica alemanya-  en què, de manera estadística i anònima, es reconeix l'abús sexual com un fet sistèmic dins la institució religiosa.

El cardenal alemany Reinhard Marx s'ha disculpat personalment i públicament en una roda de premsa multitudinària a la ciutat de Fulda, a l'estat federat de Hessen.

En nom de les víctimes, el seu portaveu, Matthias Katsch, ha expressat el seu descontentament amb l'informe, precisament per l'anonimat amb què s'ha publicat. No conté noms ni de les diòcesis, ni dels autors dels abusos. I tampoc concreta sobre indemnitzacions a les víctimes o càstigs als autors.

Katsch, entrevistat per TV3, explica en primera persona les dificultats que les víctimes tenen per a tirar endavant les seves vides després dels abusos. Ell també en va ser víctima i reconeix que, sovint, l'oblit és l'única eina per a sobreviure.

Després de parlar amb les víctimes, amb capellans al cor de Baviera, un dels estats federats més catòlics del país, i amb els més alts representants de l'Església catòlica apostòlica romana d'Alemanya, arribem a la conclusió que darrere dels abusos sexuals sistemàtics a menors i de la pederàstia instal·lada dins d'una institució religiosa s'hi amaguen dos factors determinants: l'abús de poder davant dels febles (els nens) i una llei del silenci que la mateixa Església ha reconegut.

La Conferència Episcopal alemanya, en un esforç per demostrar la seva voluntat d'exercir la transparència en una nova etapa de la seva història, està determinada a portar les seves conclusions al Vaticà i fer propostes revolucionàries per les quals fins i tot passaria l'abolició del celibat obligatori.

L'església alemanya ha reconegut la seva incapacitat per solucionar un problema endèmic i demana ajuda exterior públicament.

La nova fe del Kremlin

per Manel Alias

La trama urbana de Moscou està formada per un seguit d'anells. El central, el primer a partir del qual es van anar dissenyant la resta, inclou uns quants carrers i, sobretot, el Kremlin. Dintre les seves muralles roges, a banda del palau, la residència i l'oficina del president rus, hi ha 7 esglésies i catedrals. Just al davant del Kremlin, ja a la plaça Roja, hi ha una de les catedrals més famoses i boniques, la de Sant Basili. Selfie rere selfie. I a l'altra punta de la plaça, la catedral de Kazan. En comptem 9. A quatre passes l'una de l'altra. Al centre de la ciutat, és fàcil anar enllaçant esglésies. I se'n continuen construint. El ritme, a Moscou, és de 10 noves per any. Però segons l'Església ortodoxa, encara no s'ha arribat al nombre d'esglésies que hi havia hagut fa més d'un segle. Perquè, segons les seves dades, es va passar de més de 50.000 en territori de l'imperi, sota el poder autàrquic del tsar, a gairebé fer net d'esglésies sota la dictadura del proletariat que es va implantar a partir del 1917.

Ara l'església torna a viure un moment d'esplendor. Serguei Chapnin és un periodista i religiós que havia arribat a editar la revista del Patriarcat de Moscou i de tot Rússia. Era, per tant, influent. Fins que el van cessar per les seves visions crítiques amb la línia que estava adquirint l'església. "El Navalni de l'església", diuen alguns. Un opositor eclesial. És un dels personatges que hem entrevistat per fer aquest reportatge. Chapnin és dels que creu que Vladímir Putin es va adonar que després de la caiguda de la URSS i dels moguts anys 90, per articular una idea nacional de Rússia i aparèixer com el líder que podia aglutinar de nou tot un país, necessitava l'església ortodoxa. Els russos s'han acostumat a veure el president a missa en les dates assenyalades. I l'episcopat ha anat guanyant poder. S'ha convertit en una veu freqüent als mitjans de comunicació, fa negocis -que alguns critiquen que opacs-. El patriarca de Moscou i de tot Rússia agraeix el poder creixent beneint les polítiques del Kremlin. En temes delicats, com la intervenció militar a Síria. O en el conflicte d'Ucraïna que ha desembocat en un cisma històric en l'Església ortodoxa.  La imatge de Putin i el patriarca Ciril junts és el pa de cada dia.

La influència dels evangèlics en la política

per Joan Raventós

Els evangèlics al món cada cop són una comunitat més nombrosa. No són quatre; de fet, quatre són els evangelistes (Marc, Mateu, Lluc i Joan). Els evangèlics són els cristians que abracen el missatge de Déu a partir de la reforma protestant de fa 500 anys. No reneguen dels catòlics, però reforcen la seva idiosincràsia de ser cristians amb litúrgies més properes i connectant l'església amb la societat.

La seva implantació és sòlida en països de tradició luterana o anglicana, però en altres contextos els evangèlics s'han erigit com un actor influent en la societat. És el cas del continent americà, on la comunitat no para de créixer i s'espera que d'aquí un parell de dècades ja siguin majoria.

La rampa de Planalto és més costeruda sense els evangèlics

Els aspirants a presidir governs saben que és condició indispensable mirar d'arreplegar les bosses més àmplies i transversals possibles d'electors. La victòria sol pivotar al voltant de la centralitat de l'espectre de votants, que és on conflueixen els diversos accents polítics.

L'últim exemple d'aquesta realitat és el Brasil. El país més gran de l'Amèrica Llatina va decidir canviar el seu govern en les eleccions del 28 d'octubre i trencar amb el passat del Partit dels Treballadors de Lula da Silva. La decepció per la corrupció i la falta de seguretat als carrers expliquen, en part, els motius del canvi. Però molt probablement no haurien estat suficients sense el suport explícit dels pastors evangèlics.

Jair Bolsonaro, el president electe del Brasil, no és evangèlic, sinó catòlic, però va saber connectar amb els feligresos assistint a misses o batejant-se amb aigües del riu Jordà. Símbols més que pertinents en la seva carrera a Planalto, la seu del govern. El dia 1 de gener rebrà la banda presidencial en una cerimònia solemne després de pujar la rampa del palau. L'haurà ascendit, de ben segur, gràcies a l'empenta dels evangèlics.

Representen el 27% dels votants i la seva influència és indiscutible en la societat brasilera. El doctor en Ciència Política Leonardo Sakamoto explica que molts ciutadans han vist en els evangèlics el suport que no troben de l'estat. Són una comunitat molt diversa i molt àmplia, de manera que pot assistir les necessitats de gairebé tothom.

Molts ciutadans han vist com les polítiques del Partit dels Treballadors a través de programes com la "Bossa família" han anat molt encaminades a les classes més desafavorides. Les famílies de classe mitjana i mitjana-baixa s'han sentit en certa manera excloses i s'han trobat còmodes en la comunitat evangèlica.

També els estaments socials més conservadors. Entre els postulats evangèlics hi ha una defensa sense matisos de la família tradicional, de l'oposició a l'avortament o als matrimonis homosexuals. La defensa d'aquest model de societat encaixa, doncs, amb algunes elits conservadores brasileres i ajuda a dibuixar la influència evangèlica amb un traç transversal. Aquella transversalitat tan cobdiciosa per als aspirants a presidir governs.

El protagonisme evangèlic a Amèrica (la del Sud i la del Nord)

A l'Amèrica Llatina -no només al Brasil- la complicitat evangèlica amb els polítics és el pa de cada dia. El 20% de la població és evangèlica i la comunitat té una forta implantació a Guatemala (41%), Nicaragua (32%), Bolívia (20%), Veneçuela (18%)...  i a Colòmbia (14%).

Allà, són una veu política autoritzada i creïble. Prova d'això és que Álvaro Uribe la va capitalitzar per fer créixer l'animadversió contra els Acords de Pau firmats entre el govern de Juan Manuel Santos i les FARC. El "no" d'Uribe amb el suport evangèlic va fer forat i els acords no es van ratificar en referèndum.

Veure líders polítics amb pastors evangèlics al continent americà, al sud i al nord, on Donald Trump ha acomboiat la comunitat, evidencia que les esferes de poder no només es dibuixen amb polítics, empresaris i lobbies diversos. També els pastors evangèlics han ascendit a aquest cercle en paral·lel al seu creixement global.

Els evangèlics creixen a Europa deslligats de la política

El lligam entre l'Església Evangèlica i els polítics en determinats països de l'Amèrica Llatina i també als Estats Units no sembla que s'hagi de reproduir a casa nostra, on el principal pastor evangèlic aposta, explícitament, per desvincular la religió de l'esfera política.

A Terrassa hi ha la comunitat evangèlica més important de Catalunya. L'Església Unida no es vol associar a cap corrent polític i el seu pastor, Andreu Dionís, admet que el preocupa l'associació amb la ultradreta a través de Trump i assessors com Steve Bannon, que han utilitzat els evangèlics per la seva campanya.

Probablement, el protestantisme europeu s'associa més a una socialdemocràcia, a una democràcia cristiana en què el respecte, la pluralitat, l'acolliment a l'estranger, la lluita per la justícia social, pels drets, és el full de ruta.

La pluralitat de la comunitat evangèlica és una de les raons del seu creixement. També ho és un discurs que pivota la teologia de la prosperitat i s'ofereixen sessions i activitats per potenciar les capacitats personals. Tot plegat, amb un missatge transversal que afavoreix que hi hagi famílies evangèliques per a tothom, per a totes les edats i per a tots els públics.

Hillsong és una església nascuda a Austràlia i amb seu a Barcelona des de fa cinc anys. Cada diumenge omple sales de concerts. Potencia una posada en escena molt jove i moderna que connecta efectivament amb un sector de la població allunyada de litúrgies massa anquilosades.

Els col·lectius evangèlics tan arrelats a l'Amèrica Llatina són cada cop més nombrosos a Europa, ja no només a l'Alemanya protestant de tradició luterana, o l'església anglicana del Regne Unit.

Les noves formes d'església i el seu impacte social obren una dimensió de la religió massa temptadora, també, per qui pretengui aprofitar-ne la influència i incidir amb missatges carregats d'interessos potser comercials, mediàtics, econòmics... o polítics. De moment, en una societat altament secularitzada, el seu èxit és el missatge espiritual.