Les guerres són el "gran anivellador" de les desigualtats socials?
El pitjor de la gran crisi que va començar amb Lehman Brothers ja ha passat, i poca gent nega la recuperació econòmica, almenys des del punt de vista macroeconòmic.
Però el que també poca gent nega és com s'ha sortit d'aquesta crisi; amb les mateixes desigualtats econòmiques. O fins i tot més, com passa als Estats Units.
El de les desigualtats és el gran tema de l'agenda politicoeconòmica dels països occidentals. Una agenda que ha de fer propostes sobre com frenar les desigualtats, o almenys el seu creixement.
Casualment o no, aquests darrers mesos ha aparegut un llibre que entra de ple en la qüestió de les desigualtats, amb una teoria basada en l'experiència històrica. Es titula "El gran anivellador" i l'autor és l'austríac Walter Scheidel, que treballa a la Universitat de Stanford, a Califòrnia.
La seva tesi és contundent: només les guerres, revolucions i epidèmies, com si fossin els quatre genets de l'apocalipsi, han tingut efectes clars a l'hora de reduir les desigualtats al llarg de la història.
Scheidel comença la seva anàlisi des de l'antiguitat i la prehistòria. I, de tots els "genets" de l'apocalipsi, remarca que, evidentment, el més clar han estat les guerres. I, bàsicament, les dues guerres mundials del segle XX, pel seu efecte global, i perquè, un cop acabades, hi va haver el que ell anomena "la gran compressió" de les desigualtats, que va del 1914 al 1979.
Vol dir que en aquestes guerres va morir molta gent rica i per això es redueix la desigualtat? No exactament, les raons són més de la política econòmica que van posar en marxa tots els països, tant els dictatorials com els democràtics.
Per primer cop en la història es tractava de guerres de masses, en què s'havia de mobilitzar tota la població. I calia, per tant, recaptar molts diners, començant pels més rics, que fins aleshores no pagaven gairebé res... I se'ls feia pagar, també, com un gest davant els milions de ciutadans a qui s'enviava a morir a les trinxeres..., fos en l'Alemanya o el Japó imperials o en la França o la Gran Bretanya democràtiques...
Els laboristes britànics van fer famós un lema en aquells temps de reclutaments massius. Deia, com es pot veure en diferents documents de l'època: "Recluteu la riquesa!"
I això, de fet, és el que va passar.
Començant per l'impost de la renda: abans del 1914 era gairebé simbòlic. Amb càlculs fets en una mitjana dels vint països més desenvolupats, la gent més rica no pagava més del 5%...
Quan esclata la guerra, la pressió fiscal comença a pujar, i sobretot els tipus màxims, els dels contribuents més adinerats.
El 1918, quan s'acaba la Gran Guerra, el màxim, el que es coneix com a marginal de l'impost, arriba al 38%.
La gran depressió i l'ambient prebèl·lic dels anys 30 enfila de nou els tipus de l'IRPF fins a un 50% quan comença la Segona Guerra Mundial...
I segueix pujant, i puja encara més durant els durs anys de postguerra i reconstrucció. S'arriba al tipus màxim del 65% cap al 1950. I això de mitjana dels vint països, perquè als Estats Units, per exemple, el màxim arribaria fins al 90%...
Margaret Thatcher, primera ministra del Regne Unit del 1979 al 1990
Arreu del món, la forta pressió fiscal es mantindria, amb alguns alts i baixos, fins al 1980. Però la famosa "revolució conservadora" de Thatcher i Reagan invertiria el pèndol amb un cicle de baixades imparables.
Tant que, el 2010, en plena crisi post-Lehman, els tipus màxims havien caigut al 37%. Esclar que encara era un percentatge força més alt que el que hi havia abans de les guerres mundials.
La política fiscal progressiva és, doncs, la primera de les raons de les pèrdues entre els rics.
Fins i tot es van inventar impostos directes sobre els beneficis que els industrials estaven traient de la guerra amb l'armament, els uniformes o tota la logística i l'utillatge.
Però també una bona part de la seva riquesa en actius financers, com els bons de l'Estat amb què s'havien de finançar les guerres, o les accions de borsa, quedarien devaluats o directament a zero, com en el cas d'Alemanya o el Japó.
El mateix passaria amb els lloguers o les rendes urbanes o agrícoles, que van caure a mínims enmig dels conflictes.
I la mateixa inflació es va menjar una bona part dels estalvis i el diner en metàl·lic que acumulaven les grans fortunes.
I, per acabar, lògicament, molts rics també van perdre cases, propietats i negocis per culpa de la guerra.
Als rics d'avui dia, com és sabut, se'ls coneix com l'"u per cent" de la població, que concentra la principal riquesa dels països (on viuen el 99% restant...) Doncs, després de les dues guerres mundials, aquest "u per cent" de la població, en el cas del Regne Unit, amassa el 22% de tota la riquesa del país. Un nivell alt; per molts, escandalós.
Però que està molt lluny del que concentrava abans de la Primera Guerra Mundial: ni més ni menys que un 70% de tota la riquesa i el patrimoni del país!
En el cas dels Estats Units, els més rics disposen, amb xifres del 2015, de gairebé el 38% de tota la riquesa del país.
Ronald Reagan, president dels Estats Units entre el 1981 i el 1989, i la seva dona, Nancy Reagan
És un nivell força més alt que el que tenien als anys de postguerra, i també als seixanta, setanta i vuitanta del segle passat. Però la victòria de Ronald Reagan i la seva "revolució conservadora" tornarien a donar ales a l'"u per cent", i ni la crisi de Lehman Brothers els ha fet perdre posicions.
De fet, el nivell de concentració de riquesa d'ara és una mica superior al que hi havia el 1914.
