És dels Franco el Pazo de Meirás? Vist per a sentència el litigi amb l'Estat
Acaba el judici entre l'Estat i la família Franco per la propietat del Pazo de Meirás, que els Franco volen vendre per 8 milions d'euros
Un jutjat de la Corunya ha de decidir en les pròximes setmanes qui és el legítim propietari del Pazo de Meirás, situat a la població de Sada, que va ser residència del dictador Franco a Galícia.
En el judici, celebrat aquesta setmana, l'Estat ha argumentat que es tracta d'un equipament públic que Franco no va adquirir en cap moment i que els contractes de compravenda dels anys 1938 i 1941, en propietat de la família Franco, van ser una simulació i, per tant, són fraudulents. A més, segons l'Estat, en ingressar el Pazo en el domini públic, aquesta tinença és imprescriptible i el Pazo és "un bé intransmissible".
Els hereus del dictador reclamen el Pazo amb la intenció de vendre'l per 8 milions d'euros.
En el judici, a més de l'Estat i la família Franco, també intervenen com a parts la Xunta de Galícia, els ajuntaments de Sada i la Corunya i la Diputació Provincial.
La setmana passada van passar pel jutjat diversos testimonis, entre ells veïns de Meirás, historiadors, pèrits i funcionaris. Algun d'aquests testimonis han explicat que als seus avantpassats els van "expulsar de casa seva" a finals de la dècada dels anys 30 per ampliar les propietats del Pazo de Meirás. Molts han testimoniat que l'any 1938 la suposada "subscripció popular" per a la compra del Pazo no va ser voluntària, sinó "forçada".
L'estratègia de l'Estat per reclamar la propietat del Pazo de Meirás als Franco passa per demostrar que l'escriptura de 1941 va ser totalment falsejada. I en això, els pèrits historiadors han jugat a favor seu:
"Sempre està lligat que Franco és el propietari del Pazo de Meirás al fet que Franco és el cap d'Estat. No al revés.", ha dit l'historiador Carlos Babío en el judici.
En això i a l'hora de demostrar que la conservació i la gestió de la finca anava a càrrec de l'Estat.
"No hem trobat cap document que acrediti que ell, amb posterioritat, hagi fet cap reemborsament", ha testificat un altre historiador, Manuel Pérez.
La família Franco, en canvi, canvia la perspectiva. La situa en els anys posteriors a la mort del dictador el 1976, quan els hereus es van encarregar de la gestió. I en el fet que les administracions van intentar comprar-lo en diverses ocasions, com han defensat testimonis molt vinculats a la família:
"Era públic i notori que des de les administracions públiques es reconeixia públicament que la propietat del Pazo de Meirás corresponia als hereus de Franco? És això correcte?" Pregunta Antonio Gil, advocat de la família del dictador a un testimoni, que assenteix.
Aquesta és la prova, per als Franco, que el Pazo que intenten vendre des de fa anys per vuit milions d'euros és del tot seu. Segons l'advocat de la família, quan va morir el dictador, l'Estat es va abandonar el dret de propietat perquè "es va desatendre el Pazo, no en va assumir les despeses i es van designar altres edificis com a residències del cap de l'Estat".
Però aquest judici, ja vist per a sentència, és un tot un exercici de memòria històrica; pel relat, per exemple, dels familiars dels veïns a qui Franco va expropiar terrenys:
"A la meva àvia la va marcar per a la resta de la seva vida. Jo sempre la vaig veure una persona profundament trista", explica Juan Pérez, veí del Pazo.
O per la manera com s'exigia a veïns i ajuntaments contribucions per mantenir la residència gallega del dictador:
"S'advertia de la formació de llistes negres, dels mals patriotes, que tenint obligació de fer-ho segons el seu nivell de vida normal, no contribueixin a aquesta empresa nacional" expliquen els historiadors que apareix en documents de l'època.
Els Franco no poden vendre el Pazo, a l'espera que la Justícia parli. Però aquesta mateixa setmana, la del judici, han posat a la venda una altra mansió: la Casa Cornide, a la Corunya: 1.430 metres quadrats, 11 habitacions i un preu de venda a consultar, segons el portal d'internet que l'anuncia.
Per a l'alcaldessa de la Corunya, aquest segon intent de venda d'una propietat gallega és un altre exemple del menyspreu amb què els Franco tracten el patrimoni històric gallec.
