Errors en la retirada de menors, el drama dels desemparats i les seves famílies

El "Sense ficció" estrena la minisèrie documental d'investigació "Desemparats", de Montse Armengou, Ricard Belis i Albert Elfa

Actualitzat

En quines situacions es considera desemparat un infant o adolescent?

 

Quan manquen les persones a les quals correspon per llei exercir les funcions de guarda, quan aquestes persones estan impossibilitades per exercir-les o quan les exerceixen amb perill greu per al menor.

Quan s'aprecia qualsevol forma d'incompliment o d'exercici inadequat dels deures de protecció establerts per les lleis per a la guarda dels infants i adolescents, o quan manquen els elements bàsics per al desenvolupament integral de la seva personalitat.

Quan l'infant o adolescent presenta signes de maltractaments físics o psíquics, d'abusos sexuals, d'explotació o d'altres tipus.

 

Aquesta és la transcripció literal de la definició de "desemparats" que fa la conselleria de Treball, Afers Socials i Famílies. La Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència, la DGAIA, és qui declara el desemparament mitjançant una resolució motivada que notifica als pares i al ministeri fiscal i es fa càrrec de la tutela dels menors

 

 

Actualment, a Catalunya, hi ha 7.000 menors sota la tutela de la Generalitat, i una llista d'espera tant o més gran. En començar la investigació del Sense ficció, constatem les bondats del sistema, al comprovar que, en la gran majoria dels casos, l'actuació de la DGAIA ha servit per protegir l'infant i, en algunes circumstàncies, fins i tot, la seva vida.

Per funcionar amb celeritat, l'administració ha establert unes normatives que permeten actuacions ràpides en què participen diferents agents disposats a garantir la seguretat dels menors. Una onada de protocols que, en alguns casos, arrosseguen famílies vulnerables que no havien fet res malament, però que no tenen l'oportunitat de demostrar-ho, de fer sentir la seva veu.

Són aquestes famílies aquelles en què ens hem volgut fixar: una dona que té un part difícil i el nen neix amb unes malformacions que, dies després i en mans d'un altre metge, s'interpreten com a maltractaments. La roda de l'administració comença a funcionar i no hi ha manera que es pugui parar per analitzar els informes mèdics que indiquen el contrari. La família ha d'esperar dos anys per recuperar els nens.

Divorcis molt durs en què els pares utilitzen els fills, que acaben en un centre de menors.

 

 

Centenars de famílies trencades pel dolor de la pèrdua d'un fill, provocat per errades mèdiques, apreciacions injustes dels serveis socials o pors mediàtiques del sistema, esperonat pel conegut com a "cas Alba", del març del 2006, quan, després d'un seguit de descoordinacions entre les administracions, l'Alba, una nena de Montcada i Reixac de cinc anys, ingressava molt greu a l'hospital per una pallissa rebuda en l'àmbit familiar amb seqüeles irreversibles. El sistema havia fallat. A partir de llavors es va decidir actuar amb molta més precaució i celeritat.

Els processos de desemparament comencen amb una alerta que pot sorgir en l'àmbit de la sanitat, de l'ensenyament, la policia o, fins i tot, d'una denúncia anònima, que arriba als serveis socials del municipi. Aquests avaluen el cas i, si el consideren greu, el deriven cap als Equips d'Atenció a la Infància i l'Adolescència de la Generalitat, els EAIA, que hauran de decidir si envien el nen a la seva família extensa –on van a parar la majoria- a una família aliena d'acollida –n'hi ha unes 600 a Catalunya- o a un centre de menors.

 

 

A Catalunya hi ha 130 centres de menors, el 90% dels quals estan gestionats per fundacions o associacions privades i sense ànim de lucre. D'aquests, 21 són d'institucions religioses. Es financen, majoritàriament, amb aportacions de les administracions públiques, sobretot la Generalitat de Catalunya, que hi destina a l'any 124 milions d'euros. La major part d'aquests diners els entrega la Generalitat en concepte de pagament de 4.000 euros al mes de mitjana per cada infant que hi ha al centre de menors.

 

 

En els centres de menors, que analitzem al segon capítol de "Desemparats", ens trobem dues casuístiques que trenquen la bona praxi emprada en la majoria de centres. D'una banda, l'enriquiment d'alguns directius de fundacions que teixeixen entramats immobiliaris, com és el cas en què una fundació sense ànim de lucre crea una Societat Limitada (SL) que es fa càrrec de comprar pisos per llogar-los a la fundació per allotjar-hi els infants desemparats. La lletjor d'aquest exercici rau en el fet que el lloguer arriba a ser, en alguns casos, vuit vegades superior al del mercat. I això es paga amb diners que venen de l'administració, sobretot la Generalitat de Catalunya.

L'altre problema, no menor, és el de la massificació dels centres de menors. La falta d'especialització dels centres fa que es barregin nens d'edats molt diferents amb casuístiques físiques i psicològiques de tot tipus. Això fa que es disparin els conflictes i tot tipus d'agressions físiques i sexuals, fins al punt que pren força el plantejament que diu que potser no calia treure el menor de casa seva si al centre de menors encara està pitjor.

 

 

Un informe d'Amnistia Internacional recollia l'existència de tortures i maltractaments en centres de menors terapèutics, i denunciava l'absència absoluta de drets dels menors en aquests centres. Des de la Sindicatura de Greuges es denuncien també actes de violència i desprotecció contra els menors ingressats.

Colpegen profundament les històries personals de dolor i por que hem pogut tractar, profundament, en aquest reportatge, així com la constatació que aquestes situacions puguin afectar tothom. Els protocols ho permeten.

 

 

El primer capítol de "Desemparats" s'emet dimarts 22 de maig. El segon capítol serà el dimarts 29 de maig. Després del segon capítol, es farà un debat conduït per Montse Armengou i Albert Elfa i amb la presència de representants de famílies, DGAIA i Tercer Sector.

Anar al contingut