Entre el consens i el boicot: l'Estatut d'Autonomia valencià fa 40 anys

El 10 de juliol del 1982 el Congrés dels Diputats va donar llum verda a l'Estatut d'Autonomia valencià. La norma retornava l'autogovern als valencians però no per la via del 151, la de les comunitats històriques. L'Estatut s'havia debatut i consensuat en un context que, com exposa Borja Ribera a la tesi doctoral "La violència política a la Transició valenciana", no va ser pacífic.

Des del 1979 fins a la seva aprovació, tal com quantifica Ribera, al País Valencià hi va haver un miler d'atemptats i 13 morts. Una violència que, segons detalla, provenia en la immensa majoria dels casos de l'extrema dreta.

Quaranta anys després conversem amb dos dels cinc redactors de l'Estatut valencià. Joan Lerma, un dels dos socialistes que participarien en la redacció, estrenaria l'Estatut com a president de la Generalitat Valenciana. I José Ramón Pin Arboledas, un dels dos redactors de la UCD, anys després s'integraria al PP, partit al qual encara milita.

Consens o boicot: el procés de redacció

Conversar amb el president Joan Lerma i amb José Ramón Pin Arboledas és visitar la història d'aquell Estatut des de dues parts ben diferents. De com ho va viure l'esquerra i la dreta, de les seves aspiracions, les seves renúncies, les pressions. Una banda ho recorda com un procés fàcil, si més no, més fàcil que a altres parts de l'Estat. L'altra com un període dur, ple de lluites pel poder, d'entrebancs i boicots, com explicat Lerma:

"Si la pregunta inicial era si ho vaig viure bé o malament, ho vaig viure molt malament perquè no hi havia cap claredat respecte al que volia el govern (espanyol), que d'altra banda era qui podia paralitzar el procés. I de fet, això és el que va passar ací. Va paralitzar el procés autonòmic des de l'aprovació de la Constitució fins a l'any 82. I van posar totes les traves necessàries per tal que el rellotge correguera molt a poc a poc. I això va significar una tensió evident, un temps en el qual l'autonomia no servia."

En les converses trobem curioses relacions. Explica Pin Arboledas que la UCD tenia una fundació, Humanismo y Democracia, finançada per la CDU alemanya. I que van ser els alemanys qui els van fer veure que descentralitzar no era perillós. Al contrari, els explicaren que era positiu perquè amb aquell model tothom tindria poder en algun nivell o altre de les institucions. També el Partit Comunista, relata Pin Arboledas, i llavors, en eixe moment, els van assegurar els alemanys, ja estarien tots dins del sistema i allò que voldrien seria mantenir-lo i millorar-lo.

"El desig d'eliminar o que no arribara a la fi l'Estatut de València no és cert --defensa José Ramón Pin Arboledas--. Com a mínim no per part nostra. El que sí que hi havia era un desig que no s'armara un guirigall tan gran que després ningú entenguera com funcionaria l'Estat en general."

La redacció de l'Estatut s'emmarca en un context de violència d'extrema dreta contra escriptors, llibreries, universitats o polítics valencians... José Ramón Pin Arboledas minimitza la violència. A ell, ens explica, també l'increpaven pel carrer. Segons el seu punt de vista, l'Estatut valencià va respondre als anomenats consensos de la Transició, aquells consensos on ningú guanyava tot ni perdia del tot, on tots podien posicionar-se en la casella de l'acceptabilitat.

Pin Arboledas: "Recorde unes senyores que anaven amb unes bosses darrere meu, increpant-me. Però això... de violència,... eren senyores grans, la qual cosa és molt curiós per ser un grupuscle violent. No hi va haver ni tan sols un petard, que hauria pogut passar. I de fet, una de les coses que vam intentar és que no hi haguera violència, ni d'un costat, ni de l'altre"

PF: Sí, però, a Fuster li van posar dues bombes....

Pin Arboledas: "Bo, però això va ser una altra cosa! Això no tenia res a veure amb l'Estatut. I a més, Joan Fuster, que és un valencià de pro,... el que ocorre és que algunes de les seves teories no s'han complert".

El context va ser difícil per a Joan Lerma i considera que el consens no va ser tan evident. "No va ser pacífic en absolut. I les forces polítiques, en aquell moment la UCD, que era la que manava fonamentalment, va intentar obstaculitzar tot el possible la constitució de l'autonomia."

Explica Ricard Pérez Casado, que aquells anys era l'alcalde socialista de València, que el cop d'Estat del 23F s'havia assajat un any abans a València. Ell mateix va veure el recorregut dels tancs en uns exercicis militars que es van fer el 1980. Aquell context de violència, 23F inclòs, va acompanyar la redacció i l'impuls final de l'Estatut valencià. Totes dues parts asseguren que van fer renúncies. L'esquerra, però, renunciaria a molts dels símbols amb els quals les forces progressistes s'havien enfrontat al règim dictatorial de Franco.

El conflicte més dur: les senyes d'identitat

Des de la visió de Pin Arboledas l'Estatut valencià és diferent als anteriors, com ara el de Catalunya, Galícia o el País Basc. En compte de començar per les competències, començava per la denominació: Comunitat Valenciana.

"A mi em semblava que era una comunitat que necessitava consolidar-se, perquè les 3 províncies havien viscut d'esquenes --iu José Ramón Pin-. També és una comunitat bilingüe, cadascuna de les províncies tenen una part que parla castellà. S'havia de muntar alguna cosa amb la qual tothom es sentirà acollit."

El debat més encès i que més problemes portaria en la redacció de l'Estatut seria el de les senyes d'identitat. El nom del país: País Valencià --per la tradició de les esquerres-- o (Antic) Regne de València --per la dreta--. El nom de la llengua, o potser juntament amb el nom, el fet d'emmarcar-la en un domini lingüístic compartit o no. I la bandera, on tradicionalment l'esquerra havia defensat la senyera amb quatre barres.

"Curiosament, la veritable discrepància era en els temes de les senyes que són els que realment fan que la gent s'identifique amb una entitat. La part de més a la dreta volia la franja blava, que és la bandera de la ciutat de València. Després teníem el nom, com s'anomenaria l'autonomia. Ací l'esquerra tenia una tradició de "País" i la dreta volia Regne de València. Però un regne dins d'un altre regne no podia ser. I posar Antic Regne de València era molt llarg. I després estava com es denominava la llengua. Jo crec que eixos eren els temes conflictius. La resta no era conflictiu".

Joan Lerma: "Nosaltres en alguna mesura vam pactar per integrar, i  perquè fora l'Estatut de tots, moltes coses que havien sigut símbol del progressisme al llarg de tota la lluita per la democràcia. I a això, vam renunciar en benefici del contingut estatutari real. Vam assolir un Estatut de màximes competències del 151 sense passar per ell".

Les renúncies de les esquerres van ajudar la dreta a diferenciar, o distanciar, la llengua o la bandera, com apunta Pin Arboledas: "La bandera d'Aragó és igual (que la catalana), i la de les Balears. I les Balears tenen una diferenciació que són els castells. Doncs això, calia diferenciar un poc."

I el clima del consens, segons qui el buscarà, no el trobava, segons Lerma: "Jo no veia el consens per cap lloc. Però és ben cert que la batalla per l'hegemonia del procés no autonòmic sinó democràtic era molt gran. Perquè la dreta el que volia era controlar el poder però no se sabia ben bé per a què. La transició que avui està idealitzada no va ser ni senzilla ni consensuada."

"Eren els consensos de la transició. Ningú guanyava i ningú perdia, o tot el món podia acceptar. No dic estar entusiasmat, sinó acceptar. Perquè al final es va anomenar Comunitat Valenciana. I això era el capítol primer de l'Estatut que jo vaig presentar al meu partit", afegeix, Pin Arboledas.

Mirar quatre dècades enrere pot quedar molt lluny o molt a prop. La distància molt sovint la marquen errors que es repeteixen o els problemes no resolts. Quan hi queden coses a resoldre el temps s'escurça i pot semblar que 40 anys hagen passat massa ràpid, que no hi ha hagut suficient temps per tancar debats.

Altres debats, en canvi, queden tan lluny que sembla com si mai hagueren existit o com si la resolució que fa 40 anys es va donar, ens haguera acompanyat tota la vida. Lerma i Pin Arboledas van utilitzar durant tota la conversa la denominació "Comunitat valenciana". Ni un va reivindicar el Regne ni l'altre les quatres barres. Lerma va defensar, això sí, la tradició del terme País Valencià. Pin Arboledas va somriure i va reblar: si bé, però no és constitucional!

Un parlava en valencià, sense entendre les sentències del TC que prohibeixen a les institucions valencianes dirigir-se a les catalanes en la llengua pròpia. L'altre parlava en castellà, disculpant-se, això sí, de la manca de fluïdesa del seu valencià.

Pin Arboledas fa molts anys que viu a Madrid, ell també va pagar car renunciar a anomenar al país Regne. Però el debat més difícil, el conflicte més car, va quedar per a ells resolt fa 40 anys.

Un noviciat per arribar al 151

Tot i les renúncies identitàries de les esquerres en pro de més l'autogovern, el País Valencià no formaria part de les comunitats històriques del 151. En paraules de Lerma, els valencians va haver de passar per un noviciat de 5 anys abans de constituir una autonomia amb Parlament.

"Allò que es posava pel mig no era accedir a la màxima autonomia o no. El que passava és que ells argumentaven que ací es volia fer una sucursal de Catalunya i per tant ells havien d'oposar-s'hi. I una vegada que la Constitució va fixar les característiques per a accedir a l'autonomia, en el nostre cas, UCD les va boicotejar."

José Ramón Pin Arboledas respon:

"Boicotejar?? Al revés!! Si vam empentar. De fet, et pot explicar Lerma que l'espenta definitiva a l'Estatut la vaig donar jo. Vaig fer un intercanvi entre l'Estatut que presentaven UCD i el que presentaven els socialistes. Ací es va intercanviar la bandera per algunes coses, i va eixir endavant!".

"Les competències de la Diputació i les competències de l'autonomia estaven per aclarir, perquè eren molt similars. Tot això que estava pendent d'aclarir, no es va aclarir. El govern no ho tenia clar. Primer van parlar d'unes autonomies asimètriques, després parlaren del 'cafè para todos'. Però de tot això el cert és que ni es va aclarir en aquell moment ni probablement s'ha aclarit ara tampoc. Continuem en tot eixe debat", diu Lerma.

José Ramón Pin Arboles assegura que l'Espanya de les autonomies no la tenia clara ningú, "perquè no existia".

"També és cert que hi havia una visió diferent de l'Espanya de les autonomies. Probablement part de la UCD tenia una visió un poc més estatalista entre altres coses perquè hi havia, hem de reconèixer-ho, una part que venia també de l'antic règim."

Els reptes de l'Estatut: dinamisme i cessió del poder central

Si en una cosa estan d'acord tots dos és en la defensa de l'Estatut. Dels reptes o de la descentralització cadascú en té la seva visió. Els debats actuals sobre el Dret Civil o la transferència de les Rodalies formen part d'un model que tenen assumit.

Pin Arboledas descriu l'Estat de les Autonomies com un èxit, com un sistema que ha vingut per a quedar-se. Sent orgull i el defensa com un llegat de la seva generació a les següents. Un llegat que desitja que mantinguen. Joan Lerma parla d'institucions sòlides i capaces de cooperar, de decisions que es prenen conjuntament i de que els valencians, ara, tenen veu pròpia.

I entre els reptes per a l'Estatut: més dinamisme i acceptació que el poder central s'ha de cedir, com apunta Lerma:

"Fa 40 anys però sembla que fora ahir en el sentit que encara no funciona tot correctament. Acostumar-se que el poder és compartit no és fàcil per a les institucions de l'Estat. I ara parlem en moltes ocasions dels temes d'autogovern, parlem de la cogovernança, però fer-la efectiva costa prou. Jo crec que encara costa a les institucions de l'Estat ser conscients que l'Espanya autonòmica requereix un altre comportament. Quaranta anys no són prou pràctica per saber que el poder és compartit i que les institucions democràtiques han de comptar amb tots a l'hora de prendre decisions."

Però José Ramón Pin Arboledas apunta que potser s'ha de repensar el model:

"A la millor hi ha que repensar el tema autonòmic. I això és molt difícil que ho entenga no ja l'Estat, també les autonomies. Perquè el que hi ha és un joc de poder i no ha d'haver un joc de poder, ha d'haver un joc d'eficàcia respecte als ciutadans".

Per a estos dos redactors de l'Estatut seria incomprensible no tenir-lo. Per a Joan Lerma forma part de la democràcia tenir clar que les decisions es prenen també al País Valencià o una bona part d'elles, i sobretot que es controlen des del País Valencià. Però es lamenta de la regressió actual:

"Aquells qui abans no s'atrevien a platejar els temes de l'autonomia o contra l'autonomia --iu Lerma referint-se a Vox-- arrosseguen ara el Partit Popular en les seves decisions."

Pin Arboledas es mostra optimista, si allò que els van explicar els alemanys de la CDU fa 40 anys va funcionar, ara també.

"I quan arriben al govern --en relació amb Vox--, si és que arriben alguna vegada al govern, cosa que va ser molt difícil, com van dir els alemanys: gaudiran del poder!"