Els últims majordoms de Peralada: les imatges que documenten l'esplendor del castell

El castell de Peralada, a l'Alt Empordà, va ser residència de descans els segles XIX i XX de tres famílies diferents, però els majordoms que van tenir tots aquests propietaris van ser de la mateixa família.

El primer va ser Pere Costa Cros, a partir del 1883, i que va treballar a les ordres de la família Rocabertí, els propietaris històrics, de família del marquès de la Torre i de la de Damià Mateu, el creador de la marca Hispano-Suiza.

I el seu fill, Josep Costa Serra, va ser el majordom de Damià Mateu i del seu fill, Miquel Mateu, i a més, va documentar la vida del castell i del poble de Peralada com a fotògraf durant més de 50 anys.

Memòria històrica en imatges

Ara un llibre basat en les seves fotografies, titulat "Una nissaga de majordoms al castell de Peralada", recorda la història viscuda per aquesta família i per la població.

El llibre també es basa en els records del fill de Josep Costa, en Pere Costa Johera, que va ser el majordom del matrimoni Mateu-Suqué i els seus descendents, actuals propietaris.

Pere Costa, que farà 100 anys aquest 2022, és la memòria viva d'una feina pràcticament desapareguda, i des del 1956 va estar a càrrec d'un castell del qual coneix i recorda perfectament tots els racons:

"La feina principal, la més rellevant, era servir els amos. Després, tot el que demanaven, complementar-ho. I quan no hi eren, hi havia la cosa de la conservació de la casa."

3.000 negatius en vidre

El seu pare, en Josep Costa, va ser el majordom del castell a partir del 1927, i va aprendre fotografia amb el laboratori fotogràfic que hi havien instal·lat el 1886 els Rocabertí, que hi eren aficionats.

El gruix d'aquesta feina fotogràfica, 3.000 negatius en plaques de vidre, es conserva a la biblioteca del castell, i va retratar precisament la propietat i les reformes que s'hi van fer.

Però no es va dedicar a fotografiar els senyors, que pràcticament no surten a les fotografies, sinó el servei i les seves famílies, a més de la vida quotidiana que s'hi feia.

En aquesta fotografia, per exemple, es pot veure a l'esquerra, assegut al respatller del banc, el net, Pere Costa Johera, a la dreta, dret, l'avi Pere Costa Cros, i assegut al banc, el fotògraf Josep Costa Serra.

Retrats de veïns i vida quotidiana

Una altra part de la col·lecció són un miler de retrats de veïns de Peralada, la majoria amb l'objectiu de convertir-se en fotografies de carnet o per aconseguir salconduits durant la guerra civil i la postguerra.

Els negatius d'aquests retrats els té a casa seva Pere Costa, i també unes 200 fotografies impreses d'esdeveniments quotidians i socials o fets esdevinguts a Peralada, com ara inundacions, perforacions de pous, festes religioses, matances del porc, pagesos treballant, etc.

Ho explica un dels autors del llibre, Marc Faro Costa, que a més és besnet de Josep Costa:

"Fotografiava sobretot a dins del castell, el servei, perquè ell era majordom i fotògraf. I també treia la càmera fora del castell per fotografiar la gent del poble."

Quadres de Velázquez, Alfons XIII, Azaña i Franco

Josep Costa també va documentar alguns esdeveniments excepcionals, com l'estada al castell d'obres del museu del Prado de Madrid al final de la Guerra Civil, de camí cap a Suïssa, d'on van tornar poc després.

Pere Costa recorda que es va haver de trencar una finestra per poder entrar els quadres més grans al castell:

"Els quadres més grossos d'en Velázquez no podien passar per culpa de la llinda. Llavors varen fer venir un ferrer amb el mall i a cops de mall va partir la llinda, i així varen poder passar els quadres d'en Velázquez."

Pere Costa recorda també la visita del rei d'Espanya Alfons XIII o la del president Manuel Azaña abans de l'exili, o les vegades que va venir el dictador Francisco Franco, i mostra amb orgull la fabulosa col·lecció d'objectes de vidre dels senyors del castell.

Va ser majordom del castell i va viure-hi fins als anys 70, quan es va convertir en casino, i després va continuar-hi treballant, també com a guia del museu del castell, fins que es va jubilar.

"Cec, mut i sord"

Una llarga vida al servei d'una família que no era la seva i tenint molt clar i molt assumit tot el que implicava la feina que tenia encarregada:

"Ningú ens ho imposava... ja ens ho imposàvem nosaltres. Tres coses: ser cec, mut i sord. I aquí s'ha acabat."

Per això hi ha moltes històries que mai no explicarà. Les que sí que ha explicat són al llibre obra del seu net, i també d'Anna Teixidor i el seu pare, Josep Teixidor.

Un llibre que ha merescut el premi Carles Rahola del 2022 al millor projecte periodístic que atorguen el Col·legi de Periodistes i la Diputació de Girona.